ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari del P. Abat Octavi Vilà

Amb l’ofici diví acomplim una obligació i estem davant de Déu lloant-lo en nom de tota l’Església, ens diu la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II.

Aquest d’avui és el primer d’un petit grup de tres capítols on Sant Benet ens parla de nou de la pregària. Som monjos sempre, al monestir, tant si som a l’oratori com a la cel•la o a les nostres tasques; també ho som si sortim fora del monestir, de viatge o quan estem de vacances. El nostre centre sempre és Crist, és l’objectiu de la nostra vida i no fem mai «vacances de Déu» en expressió de l’abadessa Montserrat Viñas.

Així la Declaració del nostre Orde sobre la vida cistercenca actual de l’any 2000 ens recorda: «La renovació de la nostra vida religiosa cal que abraci el conjunt de la vida, i per això hem de considerar tots els elements que la constitueixen, concedint a cada una de les parts la seva pròpia importància. Seria completament fals exalçar de tal manera alguns aspectes de la nostra vida com si tan sols en ells es trobés l’essència de la vida cistercenca, i negligir-ne d’altres com si fossin mers afegitons o, més ben dit, obstacles per a viure realment la vida monàstica. Perquè nosaltres som i hem de ser cistercencs en qualsevol moment de la vida; no solament quan ens reunim per a la pregària o practiquem les observances comunitàries, sinó també en l’estudi, en el treball, en el ministeri sacerdotal, en l’oració privada, quan servim els homes en les seves necessitats, i en tot el que fem» (La vida cistercenca actual, Declaració del Capítol general de l’Orde Cistercenc de l’any 2000, 12).

Pregar ens és una necessitat, no ho fem per obligació i ens és un dret que convertim gustosament en deure. Això cal tenir-ho sempre ben present. Quan quelcom ens pot impedir d’assistir a la pregaria comunitària cal que sigui una raó de força major i intentar evitar-ho sempre que puguem i que la pregària sigui prioritària. Malgrat tot hi pot haver ocasions en què se’ns faci difícil conciliar la pregària amb el ritme de la vida pel fet que el nostre horari segueix uns criteris diversos al món que ens envolta. Sempre cal prioritzar la pregària comunitària a qualsevol altra activitat, però fins i tot així hi pot haver ocasions en què ens trobem fora del monestir. Aleshores cal no oblidar que som monjos i trobar una estona per fer la nostra pregària que és alhora lloança al Senyor i comunió amb la que fa la comunitat al monestir.

No oblidar mai que som monjos, que responem a una vocació profundament espiritual i que la pregària, com el contacte amb la Paraula, en són un aliment imprescindible. L’ofici diví va estretament lligat al servei del monjo. En l’origen del monaquisme cistercenc hi ha la voluntat de retorn a una vida més fidel a la Regla, on la pregària comunitària i privada, amb el treball i la lectura divina, té un paper central. Tant per sant Benet com pels primers cistercencs la pregària és el cor de la vida del monjo. Una centralitat a la qual nosaltres també estem convidats i no hi podem renunciar.

Sant Benet ens presenta en aquest capítol la possible conflictivitat entre treball i pregària, decidir què ha de ser més important. No anteposar res a l’ofici diví és la resposta; però amb tot hi pot haver ocasions en què quelcom, com ara l’atenció a un germà malalt, pot fer que ens impedeixi d’assistir-hi. Aleshores no hem d’oblidar la nostra vocació monàstica, la centralitat de l’ofici diví com a contacte amb Déu i cercar el moment més oportú per suplir la manca d’assistència a l’ofici comunitari; o, si anem més d’un, sempre serà millor pregar junts que no pas sols ja que ens ajudarà a pregar pausadament i a interioritzar més la salmodia.

«A fi de mantenir viu aquest desig de Déu, hem de, en certs moments, apartar la nostra ment de les preocupacions i quefers que d’alguna manera ens distreuen d’ell, i amonestar-nos a nosaltres mateixos amb l’oració vocal; no sigui que el nostre desig comenci a entebeir-se i arribi a quedar totalment fred, i, en no renovar amb freqüència el fervor, acabi per extingir-se del tot». (Sant Agustí, carta 130, a Proba). Perquè la pregària té també un profund sentit de comunitat. L’ideal del monjo es manté constant i en el context de la vida comuna aquesta oració contínua està marcada cada dia pels moments de pregària en comú amb la resta de la comunitat de germans; aquesta dimensió no ha de mancar en els qui no poden assistir a la pregària comunitària.

Avui als professos solemnes, i encara més als ordenats, se’ls demana de recitar l’ofici en privat si no es pot participar en el cor. No és una obligació legal sinó una crida a viure la nostra vida de pregària en comunió, perquè pregar en privat, si no hi ha més remei i l’absència no és fruit de la nostra peresa espiritual, és una manera d’unir-nos concretament als germans, encara que no sigui al mateix temps ni en el mateix lloc. «L’oració, que és obertura i elevació del cor a Déu, es converteix així en una relació personal amb ell. I encara que l’home s’oblidi del seu Creador, el Déu viu i veritable no deixa de prendre la iniciativa cridant a l’home a la misteriosa trobada de l’oració. Com afirma el Catecisme: “Aquesta iniciativa d’amor del Déu fidel és sempre el primer en l’oració; la iniciativa de l’home és sempre una resposta. A mesura que Déu es revela, i revela a l’home a si mateix, l’oració apareix com una crida recíproca, un profund esdeveniment d’aliança. A través de paraules i d’accions, té lloc un tràngol que compromet el cor humà. Aquest es revela a través de tota la història de la salvació”» (Benet XVI, audiència general, 11 de maig de 2011).

Quan no podem ser presents a l’ofici diví al cor, bé perquè una tasca comunitària ineludible ens hi obliga, o bé perquè una malaltia ens ho impedeix, o bé perquè som de viatge al servei de la comunitat, cal que ens esforcem per seguir sent fidels d’una banda a la nostra vocació de pregària, i de l’altra a la nostra solidaritat amb la comunitat. Per això és bo, quan no ens és possible d’unir-nos a la pregària de la comunitat reunida al cor, unir-nos-hi no només amb el pensament sinó per la pregària, acompanyant la nostra oració íntima d’un temps i un espai que ajudin a aprofundir uns moments de relació amb Déu. Però abans que res, si som al monestir o si hem sortit, fer tot el possible per no negligir la nostra presència al cor i pregar amb la comunitat.