diumenge, 20 de novembre de 2016

EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La Regla ens parla avui dels lectors setmaners, de la lectura i de les dues condicions per aprofitar-la: escolta i silenci. Sant Benet ens parla d’un servei a la comunitat, com ho és també la cura dels malalts i dels grans, dels quals ha fet esment als capítols anteriors. El monjo és aquell qui escolta, el qui escolta la Paraula de Déu i que, fins i tot durant els àpats, segueix nodrint-se espiritualment. L’actitud d’escolta del monjo és constant, com si es tractés d’una formació permanent, en la qual sant Benet dona especial importància a la lectura de la Paraula, tant en privat com en els actes comunitaris.

El costum de la lectura durant els àpats hauria començat en els monestirs de la tradició de sant Basili, mentre que sembla que els monjos de tradició egípcia menjaven en silenci absolut. Per Cassià, és en primer lloc una manera d’evitar les xafarderies o fins i tot conflictes entre germans durant els menjars. El propòsit de la lectura és inicialment preservar el silenci però més tard, la tradició agustiniana i Cesari d’Arles, donen a aquest costum una dimensió espiritual, s’ha d’alimentar la ment amb la Paraula de Déu, al mateix temps que es nodreix el cos per l’aliment material. Sant Benet fa una referència molt concreta al silenci, que ha ser absolut durant el menjar, on si cal demanar alguna cosa s’ha de fer amb discreció, evitant de trencar el silenci al refetor. Un silenci actiu ja que propicia l’escolta de la Paraula de Déu i dels escrits dels pares. Un altre punt important, que s’anomena al principi i al final del capítol, és que aquesta lectura es realitzi amb dignitat, amb la finalitat d’edificar els oients. Cal tenir en compte el fet que en aquell moment el nombre de germans que sabien llegir era restringit, molt baix. Sant Benet, que en altres punts de la Regla insisteix tant a no fer accepció de persones o no trencar l’ordre de la comunitat regit per l’antiguitat, aquí si que contempla que llegeixi aquell qui pot fer arribar la lectura als germans amb claredat i fent-la comprensible, edificant els altres. Adverteix però que el lector no s’enorgulleixi de la seva lectura, d’aquí que li calgui demanar abans la benedicció, que remarca el caràcter de servei d’aquesta tasca.

Per sant Benet l’actitud del lector ha de ser similar a la del lector a l’ofici diví. S’ha d’intentar transmetre el text de manera clara; deixant de banda els sentiments personals, fins i tot si el text mou el lector a la discrepància o a l’avorriment. La lectura ha de ser un instrument perquè el text arribi a l’oient amb la seva puresa i nuesa, i deixant a cadascú la tasca de desenvolupar els seus propis sentiments i respondre al text per si mateix i no pels sentiments o emocions del lector. Es fa difícil d’entendre un text si el lector tracta de transmetre les emocions que el text li desperta. Que es pugui, com diu sant Benet «escoltar amb gust les lectures santes» (RB 4,55). Com escriu Dom Leclercq, el lector ha de realitzar una lectura acústica, ja que no es comprèn sinó allò que s’escolta. A casa nostra, gràcies a Déu, tenim bons lectors que ens fan arribar els textos amb claredat, nitidesa i objectivitat i així ens ajuden a créixer espiritualment.

Els llibres llegits en l’època de sant Benet deurien ser fonamentalment i potser exclusivament els de l’Escriptura. Malgrat això, es pot pensar que el tema d’aquesta lectura també cobria tots els llibres esmentats en l’últim capítol de la regla quan sant Benet escriu: «¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? I, encara, les Col•lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients?» (RB 73,3-6). Avui l’amplitud de les publicacions ens permet escoltar una major varietat de lectures. Al llarg dels anys escoltem la Bíblia diverses vegades tota sencera i també la Regla i un seguit d’obres, algunes ens poden arribar o agradar més que d’altres, però si que entre totes ens donen una quantitat impressionant d’informació sobre diversos temes; però el fet és que un grup de germans escoltem junts, any rere any, les mateixes lectures i això ajuda o hauria d’ajudar a formar una unitat, tot i que cadascú hi doni la seva resposta personal. Aquest és un altre aspecte de la dimensió de la vida monàstica benedictina, escoltar en comunitat.

I, què hem de llegir? Procurem a la col•lació escoltar textos patrístics o espirituals una mica més profunds que al refetor, on potser la capacitat de concentració no és tan elevada. En un i altre lloc la lectura ens va endinsant en l’espiritualitat, ens actualitza el magisteri o ens apropa a la biografia de diversos personatges protagonistes actuals o passats de l’Església. El monjo és aquell qui escolta, aquell disposat a obrir-se per aprendre cada dia una mica més, aprofundint així la nostra fe amb la lectura de les experiències i els estudis d’altres companys nostres de viatge en el seguiment de Crist. A la fi de la nostra vida haurem escoltat molts llibres, alguns ens hauran enriquit i altres fins i tot els recordarem. Tots però els haurem escoltat si hi parem l’orella atenta per a aprendre’n alguna cosa o treure’n algun profit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada