EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

De la Regla de Sant Benet
Capítol 72

PROFESSIÓ TEMPORAL DE F. JURIJUS ŠONLINSKIS I F. LLORENÇ VILLAGRASA

1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

De la carta als Romans 12,9-21

9 Que l’amor no sigui fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. 10 Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. 11 Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor. 12 Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració. 13 Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l’hospitalitat. 14 Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. 15 Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. 16 Viviu d’acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. 17 No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. 18 Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. 19 Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l’Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga, diu el Senyor. 20 Més aviat, si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap. 21 No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.

Exhortació del P. Abat Octavi Vilà

Estimats fra Iurius i fra Llorenç,

Avui us comprometeu amb Crist davant d’aquesta comunitat. El Senyor us ha preguntat «Qui és l’home que vol viure la vida i desitja veure dies feliços?» (RB Pròleg 39) i vosaltres generosament heu contestat «jo».

Us comprometeu a cercar Déu en aquesta comunitat i el Senyor espera de vosaltres que cada dia respongueu amb fets a aquest compromís vostre que expressareu prometent obediència, estabilitat en el monestir i conversió de costums. Aquests vots no són un objectiu en si mateixos sinó que són un mitjà per cercar Déu en el silenci, en la solitud, en la pregària, en el treball i en la lectura divina, tot en comunió fraterna. Ja fa més d’un any que vàreu arribar al monestir, heu pogut conèixer de prop la nostra vida i ja heu descobert que és un camí forçosament estret on no tot són flors i violes i en el qual cal tenir sempre present el vertader i únic objectiu que és cercar Déu. Per això, conscients de la vostra migradesa i també de la migradesa de la comunitat a la qual us incorporeu, heu demanat la misericòrdia de Déu i la nostra. «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB IV,74) és quelcom fonamental per avançar en aquest camí estret que avui inicieu amb el vostre compromís d’una manera més intensa fent la professió per tres anys.

A avançar us hi ajudarà tenir un bon zel, sent zelosos «per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions» (RB LVIII,7), pacients en la tribulació i constants en l’oració, com ens diu l’apòstol en el capítol de la carta als Romans que heu triat perquè l’escoltem. Ja sabeu que haureu de suportar amb paciència les febleses físiques i morals dels altres i nosaltres les vostres. Us serà més fàcil si no cerqueu allò que us sembli útil per a vosaltres sols, tenint més aviat present el que és útil als altres, així practicareu la caritat fraterna i coherents amb l’opció de vida que heu triat sereu també fidels al manament del Senyor d’estimar els germans com a vosaltres mateixos; o com diu la carta als Romans, que no us tingueu per més del que sou, ni ens hi tingueu a nosaltres. Heu estat escollits pel Senyor, Ell és qui us ha cridat a seguir-lo més de prop i heu acceptat lliurement de seguir el seu mestratge perseverant i participant dels seus sofriments amb la paciència fins a merèixer compartir el seu regne i fer-ho en aquesta comunitat que, imperfecta com és, us acull. Així és la vida del monjo, una pacient i activa espera del regne, un caminar dia a dia cap a Crist.

Sant Pau ens diu que ens hem de deixar transformar i renovar per Déu per tal de reconèixer la seva voluntat. Coneixent-vos a vosaltres mateixos arribareu al temor de Déu i el temor de Déu porta a estimar-lo. Temeu Déu amb amor, sigueu temorosos de Déu, però perquè l’estimeu per damunt de tot; perquè Ell ompli de sentit la vostra vida. Prometreu obediència, això és consagrar la vostra llibertat a Déu reconeixent així que sou creació seva i que voleu servir-lo amb la mateixa obediència amb què Crist obeí el Pare; sent pobres com Crist fou pobre i sent casts com Ell ho fou. Al clos del monestir la nostra vida ha de ser una vida de recerca de Déu, un pelegrinatge vers el regne en el qual, per bé o per mal, no estareu sols.

Fareu camí en aquesta comunitat a la qual us lligueu pel vot d’estabilitat. Això no significa restar aturats, estàtics en la vostra manera de fer o de pensar; sinó estar promptes per canviar els costums una mica cada dia fins que al final de la jornada estigueu a punt per trobar-vos davant del Senyor. Per a fer aquest camí us cal estar confiats en el Senyor, no cercar la salvació només amb els vostres migrats i humans recursos, en el vostre pensament, la vostra habilitat, els vostres talents. Emprar el que Déu us ha donat en benefici seu i alhora confiar-li les vostres febleses tan físiques com morals i per damunt de tot esperançats en la seva infinita misericòrdia.

Inicieu una nova etapa del vostre camí monàstic, més compromesa amb Crist i amb aquesta comunitat. Una comunitat amb tot allò de bo i de no tant bo que te; perquè avui us arreleu també una mica més a aquesta comunitat vivint el vostre vot d’estabilitat. Certament en veure-la imperfecta no us en podreu estar de ser-ne crítics, però procureu que aquesta crítica sigui sempre constructiva i mai corrosiva.

Estimant els vostres vots, aquests que avui per primer cop i amb caràcter temporal feu davant del Senyor i d’aquesta comunitat, és com trobareu l’alegria i rebreu la benedicció de Déu si persevereu en la seva recerca. El Senyor us ha cridat aquí a cercar-lo, vosaltres heu respost a la seva crida, afanyeu-vos cada dia a recordar-ho, a tenir-ho sempre present. A convertir-vos cada dia. La conversió és una gràcia que desperta la consciència de les nostres mancances portant-nos per la humilitat, a l’encontre personal amb Déu. No és sols una intenció, un comportament exterior que pugui ser avaluat pels altres; és una transformació interior que es reflecteix en el dia a dia, en la relació amb els altres i amb els germans de comunitat primer que tot.

Estimats fra Iuri i fra Llorenç, rebreu avui la Regla, un text en el qual ja uns heu anat endinsant en els darrers mesos; observant-la fidelment podreu arribar a la caritat perfecta, podreu unir-vos més estretament amb Déu amb aquest nou títol de la professió religiosa. El nucli de la Regla i l’essència del monjo són l’estabilitat, la conversió de costums i l’obediència, si us neguéssiu a observar el que prometreu per la vostra cèdula de professió davant de Déu demostraríeu no participar ni confiar en la misericòrdia del Senyor. Però tingueu per cert que el camí és llarg, a voltes planer, a voltes costerut, fins i tot amb revolts perillosos; no en fugiu esporuguits, seguiu caminant confiats que qui us crida és Crist, el Fill de Déu fet home i vencedor de la mort. Com escriu Elred de Rievall «cal elegir-lo per damunt de tot, per gaudir d’Ell, perquè és l’origen de l’amor; ens cal desitjar-lo per damunt de tot perquè és com el llit del riu i el impuls de l’amor, i en abastar-lo, com que haurem estimat perfectament un bé perfecte, la felicitat serà també perfecte» (Speculum caritatis III,26). Calceu-vos les sandàlies de la humilitat, preneu el bastó de l’obediència, pengeu-vos el sarró de l’estabilitat i cobriu-vos amb la conversió i seguiu caminant. Tota la comunitat us hi ajudarem i us desitgem ja ara un bon camí i us diem benvinguts.