LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Seria fàcil dir que la mesura del menjar és menjar sense mesura, però no és pas aquesta la idea de sant Benet, «ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa». El títol del capítol és doncs la mesura del menjar; no hi ha dubte que aquí la paraula mesura té un significat molt concret. Així es mesura físicament la lliura de pa o la quantitat de plats per servir. Però darrere d’aquesta concreció material de mesura hi ha una noció més fonamental; tot s’ha de fer amb mesura, una idea bastant propera a la de la discreció, també força present en la Regla i tot sempre sense murmurar. Sant Benet ens parla de mesura pel que fa a l’excomunió, a les nostres forces si ens manen coses impossibles o a les correccions. També en el capítol següent sobre la beguda parla d’una certa quantitat, la famosa hèmina de vi, una mesura a la qual els especialistes han dedicat molt de temps i energia per determinar-ne l’abast exacte però sense aconseguir-ho.

A diferència d’altres vegades, que sant Benet fa cites bíbliques abans d’entrar en les conseqüències pràctiques d’un determinat tema, aquí sant Benet va per feina i comença ja directament per normes pràctiques. Ell creu que per al menjar cada dia són suficients dos plats cuits. Per tant, diu, si algú no pot menjar de l’un, normalment hauria de ser capaç de poder-ne menjar de l’altre. Però això no exclou que es pugui menjar de tots dos; així ens diu que si quan veiem el primer plat no és del nostre gust no desesperem mai de la misericòrdia de Déu, que potser el segon ho serà més. Per a sant Benet aquesta mesura hauria de ser suficient per a tots els germans; «prou» és un mot que apareix en diversos capítols de la Regla, i aquí sembla que es refereix al fet que l’home certament necessita menjar per a viure; menjar per a satisfer una necessitat bàsica i una certa quantitat de menjar ha de ser suficient per a alimentar-nos i preservar-nos la salut. Tot el que s’afegeixi a allò que és suficient, o bé és excés o bé simple satisfacció d’un plaer carnal. És obvi però que no s’exclou poder gaudir del bon menjar, ja que el plaer, ben entès, és saludable en si mateix; però quan l’objectiu és menjar simplement per gaudir-ne més que per a satisfer una necessitat, la idea de mesura per sant Benet ha estat superada i exclosa.

La Regla està lluny de l’actitud d’alguns ascetes dels primers segles del cristianisme que van veure en una abstinència, tan radical com fos possible, un exercici ascètic amb l’objectiu de dominar la natura humana. Quan sant Benet parla de mesura, en aquest àmbit com en tots els altres, no ens presenta una mena de norma, objectiu o quantitat la qual tots han de seguir cegament; més aviat per a ell cal tenir en compte els valors i objectius per respectar la sobrietat i evitar els aliments rars i cars; cosa que també nosaltres hauríem de tenir ben present. Sant Benet no ens presenta una teologia del dejuni; però ens dóna alguns preceptes pràctics que mostren que aquí cal tenir també motivacions i disposicions espirituals, per això no ens parla de grans penitències sinó de mesura. La mateixa actitud que es troba en el capítol següent sobre la beguda, on Sant Benet parla en un to amb alguns trets irònics i humorístics, que si bé el vi no és adequat per als monjos, com que no se’ns pot convèncer d’això resulta més pràctic aconsellar-nos de no beure fins la sacietat, tenint en compte de nou les condicions del lloc de treball, la calor de l’estiu, etc.

Sant Benet insisteix sempre en la seva preocupació per l’actitud del cor, que en la pràctica vol dir abstenir-se de la murmuració. La passió pel menjar és desitjar aliments no per tal d’alimentar-se sinó sobretot pel plaer ja sigui per la quantitat o per la qualitat i s’anomena gastrimargia, en llenguatge laic, o gola, en llenguatge teològic, que és un dels set pecats capitals i que és combat amb la temprança, és a dir no lligant-se a cap plaer determinat.

Com viure-ho avui això en una comunitat com la nostra no sembla pas fàcil. Sant Bernat ens adverteix contra l’enfit amb la seva contundència habitual, quan escriu unes frases al respecte ben colpidores, diu: «quants trastorns porta el plaer de la gola, tan desitjat als nostres dies; quin delit tan mins el seu i quanta incomoditat, al cap i a la fi per limitar-se a un ben petit espai (l’estòmac). Per saciar-lo, se t’inflarà monstruosament el ventre, se’t carregaran les espatlles en dilatar-se l’estòmac fart de greix que engendra la ruïna. Ni els ossos podran un dia amb el pes de tanta carn i brostaran les xacres més diverses» (Als clergues sobre la conversió, 13).

Allò realment important és no caure en centrar la nostra vida sols en el menjar perquè aleshores tindrem sens dubte moltes decepcions, cuini qui cuini, i serà alhora una mostra ben evident de la nostra pobresa espiritual. No perdem mai de vista que el que hem vingut a fer al monestir és cercar Déu i per això necessitem nodrir-nos primer de tot de la Paraula, també de la pregària i del treball i per no caure defallits ens cal també alimentar-nos suficientment i si pot ser del nostre gust millor, però no agafant mai un enfit, superant sempre allò que Guillem de Saint-Thierry qualifica com «l’animalitat o manera de viure en que l’ànima jau sotmesa a les exigències i capricis del cos» (Carta d’Or, II,1).