ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

De la Regla de sant Benet
Capítol 43

1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El centre i el sentit de la vida monàstica és la recerca de Déu, un camí que té tres pilars fonamentals: La pregària, el treball i el contacte continuat amb la Paraula de Déu, el magisteri de l’Església i el dels Pares. Aquest centre podria ser anomenat l’esperit de la Regla, el fil conductor d’un camí, a vegades estret, que ens ha de portar a la vida eterna. Però sant Benet no es limita a donar-nos els grans principis, el seu text és fruit d’una llarga experiència de vida comunitària i també arriba a definir petits o no tant petits detalls que ens poden ajudar a fer camí, a viure o a intentar viure, si més no, com a monjos amb sinceritat de cor. Defineix al llarg dels capítols de la Regla molts dels aspectes concrets de la nostra vida diària, a tall d’exemple al llarg d’aquesta setmana ens ha parlat de la mesura en el menjar i en el beure, del silenci entre Completes i Laudes o del tracte amb els germans mallats, els ancians o els infants.

La frase que pot emmarcar aquest capítol que escoltem avui la tenim ben sentida i apresa i ens diu «que no s’anteposi res a l’ofici Diví.» Prioritzar la pregària, especialment l’oració comuna és doncs l’objectiu i per tal d’assolir-lo sant Benet ens dona un seguit de consells o de pautes. La primera fa referència a la campana, al senyal, a la veu de Déu com se l’ha definit moltes vegades i ens diu que quan l’escoltem cal deixar el que estem fent, el que tenim entre mans per acudir amb la més gran rapidesa a l’oratori. No pas sols amb promptitud o amb diligència, sinó que diu summa cum festinatione curratur, deixant qualsevol cosa, qualsevol, que tinguem entre mans perquè res hi ha tant important com l’ofici diví; ni una feina, ni una visita, ni una trucada, res pot ser més important. Ara bé cal fer-ho sempre tot a l’estil que ens recomana i ens demana sant Benet, amb gravetat, amb moderació, no pas donant lloc a facècies que no ens ajudarien pas a participar a l’ofici diví sinó amb la gravetat i la disposició de cor que la pregària, que l’encontre amb Déu reclama. Com escrivia un autor espiritual «Mai arribis tard al cor ni als altres actes conventuals. Tu espera als altres, però ningú a tu. Sigues sol·lícit, sense fer les coses tard o malament i sense permetre’t sorolls inoportuns o murmuracions.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 12).

Sant Benet ja quan ens parla de l’oratori del monestir ens diu que allí hi hem de guardar el màxim silenci i la reverència deguda a Déu i que no és permès de quedar-s’hi, d’estar-s’hi sinó és per pregar. Aquesta gravetat ens ha d’acompanyar des de que escoltem la campana que ens convoca a l’ofici diví fins que sortim de l’oratori. Fins i tot sant Benet arriba al detall de que el Salm 94 es digui molt a poc a poc per tal de facilitar-nos-hi la participació. Però per a la Regla hi ha quelcom encara pitjor que fer tard a l’ofici diví i és no anar-hi o quedar-se fora de l’oratori per adormir-se de nou o per entretenir-se enraonant. Sant Benet ens diu al respecte que val més entrar que no pas perdre-ho tot. Sembla que coneix bé les nostres debilitats, que foren les seves, i les nostres temptacions, que foren les seves. Per acabar com davant qualsevol mancament ens demana sant Benet de reconèixer-lo i fer un ferm propòsit d’esmena, donant la satisfacció que demana, com diu ell si més no per vergonya.

Aquest capítol té dues parts ben marcades perquè ens parla, al mateix nivell, de la pregària i de la taula. Els refetors dels nostres monestirs ja arquitectònicament ens mostren que els àpats comunitaris no són tant sols una simple necessitat corporal que cal satisfer, són també una part important de la vida comunitària i com a tal cal tractar-la, amb la mateixa puntualitat que la pregària. Per això és important que hi siguem tots plegats en el moment de la benedicció de la taula, en el moment en que demanem al Senyor que beneeixi els àpats, tots plegats sense faltar-hi ningú, per negligència o mal costum.

Puntualitat, sentiment de culpa davant dels mancaments, propòsit d’esmena i satisfacció són els elements que han de marcar la nostra participació a l’oratori i a la taula. La raó de fons és Déu, qui si no? La vida monàstica, la vida cristiana sense Déu seria una follia. Tot ho fem orientat, centrat en Ell i sense Ell res no té sentit. Ens ho diu sant Benet al capítol XIX, Déu és present a tot arreu, però això cal que ho tinguem present sobretot, sense cap de mena de dubte afegeix, a l’ofici diví. Si som conscients de que anem al seu encontre, què ens pot fer retardar l’anada? Déu és arreu, això no ho hauríem d’oblidar mai, ni a l’oratori, ni a la taula, ni al treball, ni enlloc.

Com escrivia un autor espiritual: «t’aconsello, fill, que en totes les coses cerquis sincerament a Déu, preferint la seva voluntat a qualsevol altre inclinació d’ànim. Així res t’entristirà, res es farà contra la teva voluntat, esmerçada sempre en comportar-se segons Déu i rebre-ho tot de les seves mans. El que en tot opta per la voluntat de Déu, Déu no actua mai contra la seva voluntat.» (Cartes d’acompanyament espiritual, 19).