diumenge, 2 d’agost de 2020

COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 22

1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

Comentari de l’abat Octavi Vilà

Sant Benet regula tots els aspectes de la vida dels monjos, des dels més transcendents fins els que ens poden semblar menys importants, més trivials. Potser ens ho poden semblar a primer cop d’ull, però també en ells hi ha en l’horitzó el centre de la nostra vida, la recerca del Crist. Dormir, llevar-nos per a tornar a dormir al vespre ens pot semblar una mera rutina, una repetició dia rere dia; però la nostra vida està feta de petites peces que sense semblar en elles mateixes transcendentals, unides ho són. Perquè aquest camí cap a la vida eterna que és la nostra vida de monjos està fet de petites etapes, dia rere dia van passant les setmanes, els anys i, Déu ho vulgui, anem creixent espiritualment cap a una plenitud mai prou reeixida però que cal que sigui cada cop més assolida, poc a poc, pas a pas, dia rere dia.

La mateixa Regla ens mostra cada jornada de la nostra vida com una petita mostra del conjunt de tota l’existència. En aixecar-nos per anar a l’Ofici Diví tornem la mirada vers el sepulcre on el Senyor reposà, amatents amb la pregària a l’albada de la seva resurrecció, que és primícia de la nostra. Preguem en començar el dia, en sortir el sol, fent memòria de la creació, de la llum de la vida que no és altre que el Crist. I així pas a pas fins arribar al capvespre i a la fi del dia, com si el nostre són fos una avançada de la mort, dormir confiats en que un nou dia ens vindrà; tanmateix com morir confiats en que una nova vida, plena i sense fi, ens arribarà al capdavall de la darrera i definitiva jornada.

Dormir, descansar és necessari per tal de que en cadascuna de les nostres jornades puguem donar el millor de nosaltres mateixos. Aquest dia rere dia, aquesta rutina no ens ha pas d’angoixar, de limitar, de lligar-nos; ans al contrari ens ajuda i allibera per centrar-nos en el vertader i únic objectiu que és la recerca de Déu. Deixar-se portar per la rutina pot semblar fàcil, però a vegades ens resulta difícil. Si per exemple esgarrapem hores al són, si ho anem fent periòdicament i això esdevé una rutina, una mala rutina, segurament acabarem per tenir dificultats per seguir el ritme de la nostra vida. Una vida que és per viure-la en plenitud, del principi a la fi de la jornada, si no volem anar coixos en la nostra existència que al capdavall és anar-hi en la nostra vida espiritual, perquè necessitem, ens cal viure cada jornada en tota la seva riquesa i no pas espigolar-ne una part i perdre’n una altra.

Molt sovint qui ens visita, a qui expliquem com és el nostre dia a dia, sigui el visitant molt il•lustre o sigui un familiar, un amic o un conegut; en preguntar-nos l’hora en que ens aixequem fa un gest o expressa una admiració per aquesta singularitat. Sens dubte l’horari de la nostra vida ens ve marcat perquè en època de sant Benet tothom es llevava a trenc d’alba per tal de poder aprofitar al màxim les hores de llum solar. Els monjos al seu inici s’aixecaven fins i tot a mitja nit per tal de fer la primera pregària, coneguda més aleshores com a Vigílies que com a Matines, i poc a poc es va anar cap un són ininterromput i sens dubte més reparador. També ens cal pensar de tant en tant que en aquest aspecte som uns privilegiats; perquè molta gent s’aixeca a la nostra mateixa hora per agafar un transport públic durant una llarga estona, que el porti a una feina diària que potser no és la que voldrien, ni és del seu grat i moltes vegades després d’haver passat una nit de vetlla qui sap si per un infant amb problemes de són o vetllant algú a qui cal cuidar, això si que té realment mèrit i esdevé un sacrifici per portar el que cal per mantenir una llar i una família, que no és sovint fàcil.

Nosaltres ens aixequem d’hora ben bé per gust, per anar a l’encontre quan encara és fosc del nostre estimat, del Senyor, i si hi pensem una mica no hi pot haver cap altra goig més gran que aquest. Però per fer-ho afanyant-nos, anticipant-nos els uns als altres, tot i que amb gravetat i modèstia com ens demana sant Benet de fer-ho sempre tot, ens cal reposar, respectar les hores dedicades al descans que són com una mena d’inversió cara al futur que se’ns obre davant els ulls cada dia; descansar per donar millor fruit en la propera jornada, un fruit de pregària, de treball i de contacte amb la Paraula de Déu.

Sant Benet ens diu també que hem de dormir atents, preparats per estar així sempre a punt. Certament cada matí quan sona la campana la temptació de donar mitja volta i fer orelles sordes al seu so ens pot assaltar; és un moment sinó de dubte sí de renovació del nostre compromís, una mena de renovació dels nostres vots davant del Senyor per tal d’estar ben disposats a anar al seu encontre en un moment privilegiat, quan encara és fosc, quan el silenci encara ho embolcalla tot, quan el silenci i la foscor de la nit estan a punt de ser trencats per l’albada d’un nou dia. De sempre no llevar-se del llit al senyal de la campana ha estat considerat una falta greu de la que calia acusar-se en públic capítol. Per evitar-ho un monjo era encarregat d’anar pel dormitori amb una llanterna per tal de desvetllar als somnolents, i un altre tenia la tasca de recórrer el cor per evitar una segona temptació la d’adormir-se durant l’ofici nocturn. Sant Benet ens demana de reposar confiats en el Senyor per tal de llevar-nos delerosos de trobar-nos de nou amb Ell, sempre a punt per l’encontre amb aquell a qui hem vingut a cercar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada