diumenge, 19 de juliol de 2020

ELS OFICIS DIVINS A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 8

1 A l’hivern, això és, del primer de novembre fins a Pasqua, es llevaran a l’hora vuitena de la nit, calculada raonablement, 2 de manera que dormin una mica més de la meitat de la nit, i s’aixequin ben reposats. 3 L’estona que queda després de les vigílies, els germans que ho necessitin l’esmerçaran en l’estudi del salteri i de les lliçons. 4 Però des de Pasqua fins al susdit primer de novembre, que es reguli l’horari de tal manera que a la celebració de les vigílies, després d’un brevíssim interval perquè els germans puguin sortir per les necessitats naturals, segueixin immediatament les laudes que s’han de celebrar a trenc d’alba.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest capítol traspua sensibilitat i realisme, en el sentit de contacte amb la realitat. Sant Benet està atent en l’organització de la vida de les comunitats al ritme de l’any, al descans dels monjos que ha de ser suficient, al reforç de l’aprenentatge del salteri i de les lliçons, fins i tot a la satisfacció de les necessitats naturals, en una al·lusió que lluny d’escandalitzar-nos ens meravella per la seva sensibilitat. Tot sense descurar allò que és el més important, la pregària, l’Ofici Diví que cal que s’adeqüi a les hores corresponents, perquè així santifiquem el dia en cada un dels seus moments. Aquest darrer fou un aspecte important de la Constitució del Concili Vaticà II Sacrosantum Concilium sobre la litúrgia. Era costum entre els preveres, no pas tant entre els monjos afortunadament, resar l’Ofici Diví però s’acostumava a fer no pas repartint-lo al llarg de dia sinó d’una tirada, cosa que no afavoria pas la devoció, la calma i la concentració que requereix. En la biografia de Mossèn Ramon Muntanyola sobre el Cardenal Vidal i Barraquer hi ha una anècdota menor que il·lustra aquest punt. Ens explica el biògraf que el Cardenal, el seu auxiliar, el beat Manuel Borràs, i els altres preveres que amb ell residien a Palau, el dimarts 21 de juliol de 1936 abans de marxar de Tarragona cap a Poblet, ja havien fet, com a bons capellans, l’Ofici de Lectura del dia següent; una anècdota que il·lustra que aquesta era una pràctica habitual i fins i tot ben vista.

En la vida monàstica cada pregària té el seu moment i cada moment del dia la seva ocupació; una vida reglada per a dedicar-se a allò realment important, cercar Déu. La vida monàstica, la nostra vida, ha de mantenir-se al marge dels vents que sacsegen sovint la nostra societat, el nostre entorn; però mai oblidant-lo sinó tenint-lo sempre present en la pregària, en el ritme del dia, de les estacions i també en l’acolliment.

A l’entrada del nostre monestir hi ha un cartell on es recorda el capítol 53 de la Regla i es cita el text que diu «Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist» (RB, 53,1), i forasters en rebem al llarg de l’any, en rebem molts i diversos. Per què acollir-ne uns i rebutjar-ne d’altres? Amb quin criteri caldria aleshores fer-ho? Hauríem d’acollir als qui pensen com nosaltres i als qui no ho fan tancar-los la porta? I si el criteri és que coincideixin amb els nostres interessos o pensaments, amb els de qui han de coincidir? Perquè també nosaltres som una comunitat plural d’origen, de llengua, de cultura, d’educació, de situació familiar. Però ens uneix l’objectiu de cercar Déu i per portar-lo a bon terme ens ha d’unir també el d’acollir als forasters, siguin qui siguin.

Els darrers anys ens han portat a situacions complicades i doloroses, per a moltes persones i com a col·lectiu. La nostra no ha de ser mai una resposta partidista, parcial, ni menys escadussera. Aquets dies estem escoltant al refetor un llibre d’entrevistes de Fulvia Nicolàs amb el Cardenal Vicente Enrique y Tarancón. Durant tota la llarga entrevista traspua la idea de fons d’aquest prelat d’acollir a tots, de parlar amb tots i no li fou pas fàcil. Rebé crítiques ferotges, insults, amenaces; com anys abans li havia passat al Cardenal Vidal i Barraquer, com ha passat a tants cristians al llarg de la història.

Acollir no vol pas dir compartir ni el pensament, ni els objectius, ni els mètodes de la persona acollida. Acollir vol dir rebre, escoltar i acceptar al visitant. Sigui qui sigui; des d’algú a qui li cal menjar a qui no li manca pas res; des d’algú que té responsabilitats, al qui les ha perdudes per una o altre causa; des del qui ha comès errors, i qui no n’ha comés?, fins al qui l’actuació del qual ens plau; des del qui parla una llengua estranya, al qui parla la nostra; des del qui pensa d’una manera al qui pensa la contrària. No fer accepció de persones demana sant Benet en la Regla per a l’abat, per als monjos; primerament entre ells, però també amb els qui se’ns apropen.

«Tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.» (Mt 25,35-36). Aquest és el barem que Déu ens aplicarà al nostre judici. No ens preguntarà si militàvem a aquell o l’altra partit; si promovíem aquesta o aquella altra opció pel nostre país. Amb aquest barem n’hi ha un altre de molt important també i és que a qui més li cal ser acollit és a qui més se li van tancant les portes, una rere l’altre, al qui és rebutjat, bandejat, perseguit, exiliat, empresonat. Massa sovint amics dits del Monestir, se senten moguts a dir-nos que a aquest sí que el podem acollir, però a aquest altre no pas; és ben legítim opinar i discrepar però ni la pertinença a un o altre organisme, ni l’adscripció a aquesta o l’altra ideologia és excusa per mal aconsellar.

Calcular raonablement ens diu en aquest capítol sant Benet sobre l’hora d’aixecar-se. Raonablement vol dir ara i aquí, en la nostra societat no caure en el rebuig a l’altre; perquè això és molt perillós ja que el cercle, el grup es va fent cada cop més reduït, més excloent, menys cristià. I avui és ben fàcil ja que les noves tecnologies afavoreixen els comentaris anònims, la immediatesa, la manca total de reflexió, quan no l’insult. Aquí avui o demà rebrem a tal persona, potser ahir vam fer-ho amb una altre de tarannà ben diferent. El que hem de fer és fer-ho ben disposats, com l’aixecar-nos que ens demana sant Benet.

Perquè com deia el Papa Francesc durant el seu viatge al Marroc l’any 2019 «És cert, són tantes les circumstàncies que poden alimentar la divisió i la confrontació; són innegables les situacions que poden portar-nos a enfrontar-nos i a dividir-nos. No podem negar-ho. Sempre ens amenaça la temptació de creure en l’odi i la venjança com a formes legítimes de brindar justícia de manera ràpida i eficaç. Però l’experiència ens diu que l’odi, la divisió i la venjança, l’única cosa que aconsegueixen és matar l’ànima dels nostres pobles, enverinar l’esperança dels nostres fills, destruir i emportar-se amb si tot el que estimem.» (31 de març de 2019).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada