LA PRÀCTICA DEL SILENCI

De la Regla de sant Benet
Capítol 6

1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

A l’entorn de la Gran Cartoixa hi ha uns senyals amb el pictograma d’un monjo i l’avís de que aquella és una zona de silenci; un silenci sovint trencat, fins i tot allí, a l’estiu pels turistes i encuriosits visitants que s’hi acosten potser amb el secret desig d’obtenir una foto o una gravació de la intimitat de la vida d’aquells monjos. No és pas l’únic monestir que intenta crear al seu entorn una zona reservada al silenci. Fet que ens mostra que el silenci és tant escàs en la nostra societat que cal crear zones de protecció per intentar de preservar-lo.

En el món monàstic el silenci ocupa un lloc important; així Dom Innocent Le Mason, prior que fou de la gran cartoixa, parla de tres cercles concèntrics a l’entorn del monjo per garantir-li el silenci: un primer cercle és el mateix espai geogràfic on hi ha el monestir, molt sovint en el seu origen un desert, entès en el sentit concret de lloc poc o gens habitat, com fou el cas del nou monestir, de Cister, la nostra casa mare. Un segon cercle són els murs del monestir que aïllen de l’exterior, més que no pas tanquen als monjos al seu interior. Finalment el tercer cercle és el mateix espai de la cel·la de cadascun de nosaltres.

Tanta preocupació per preservar uns espais de silenci no és en va, perquè el silenci, encara que sembli una contradicció, no es fa tot sol; cal, en certa manera, construir-lo i sobretot un cop aconseguit preservar-lo. Sant Benet n’és ben conscient d’aquesta realitat i dedica un capítol concret de la Regla a parlar del silenci, tot i que en parla al llarg de tot el text: en el novè graó de la humilitat, quan es refereix al que cal guardar al refetor, al que cal mantenir durant la nit, durant el descans o en sortir de l’Ofici Diví i estableix com de costum un càstig sever per als infractors. Perquè no tant sols els visitants a l’entorn de qualsevol monestir se senten temptats de trencar-lo, també nosaltres monjos a vegades en parlem molt del silenci, escrivim pàgines, articles o llibres sencers sobre ell, i en un moment donat trobem més que justificat de trencar-lo allí on hauria de ser present, quan ben poc es pot justificar de fer-ho. Perquè el silenci té moments concrets on s’ha de fer present i també espais concrets on sant Benet ens demana de practicar-lo: a l’església, al claustre, al refetor.

El silenci no és pas una imposició, quelcom que ens oprimeix, ans al contrari ens ha d’ajudar a viure en llibertat i a no ser esclaus de les nostres paraules, massa sovint dites amb lleugeresa. No és un silenci imposat, sinó un silenci escollit, viscut no com una privació sinó com un guany.

Silenci per a què? Silenci per evitar pecar.

Sant Benet ens parla del silenci com d’una ocasió, d’una oportunitat per evitar el pecat, per evitar de fer mal als altres amb aquell agulló que a vegades pot ser la nostre paraula projectada com una sageta, no sempre ben tirada però sovint amb la intenció inequívoca de fer mal. Sempre cal abstenir-se de converses dolentes, i si parlem molt ens costa evitar-les, evitar el pecat com ens diu sant Benet. Parlar per parlar, per cridar i centrar l’atenció, per criticar als altres i a tot, per manifestar una actitud sempre negativa, esdevé destructor per a nosaltres mateixos i per als germans.

Escriu Monsenyor Dario Eduardo Viganò, que el pecat de la murmuració, sobre el que tant insisteix el Papa Francesc, és el més difós i alhora el més difícil de combatre, és el fill primogènit de l’enveja, un càncer que corrou el cor i la ment fins a cercar la pèrdua d’un germà. És fruit de l’enveja que posa de manifest la màxima incoherència de la humanitat, ja que l’enveja no vol pas obtenir el que l’altre té, ans el contrari, l’enveja desitja radicalment que l’altre no tingui el que jo tinc, el que no tinc i el que he perdut; i per aconseguir aquest innoble objectiu, l’enveja està disposada a tot, si amb això l’altre no pot gaudir de quelcom concret. Per aconseguir-ho engendra mentida, calumnies, infàmies, rancúnies i ens impossibilita de fer el bé. (El susurro de las habladurías, p. 7-9).

L’arma no és altre que la paraula, perquè com escriu el nostre sant Bernat «Hi ha llengües dissolutes, que embolcallen converses inútils, llengües deshonestes i llengües jactancioses. Les primeres són esclaves del plaer i les altres dues de l’arrogància. També existeix la llengua enganyosa i que malparla: la primera se subdivideix en mentidera i aduladora, i la segona injuria a la cara alhora que difama a l’esquena. I si els homes haurem de donar compte el dia del judici de tota paraula ociosa que pronunciem, com més n’haurà de ser de rigorosa la sentència de la paraula mentidera, mordaç i injuriosa, de l’arrogant i lasciva, de la que calumnia i difama.» (Sermó 17, 2).

Silenci per a què? Silenci per escoltar a Déu.

Amb el silenci sovint podem evitar el pecat i obrir-nos a Déu. El nostre silenci, que no és quelcom passat de moda, sinó ben actual i necessari per a la nostra vida, no ha de ser un silenci estèril, ans al contrari, es tracta d’un silenci obert a l’escolta, a l’escolta de Déu; perquè Déu parla en el silenci. Ens diu el Primer Llibre dels Reis que el Senyor no es va presentar davant d’Elies en el vent huracanat i violent que esmicolava les roques; ni en el terratrèmol, ni en el foc; sinó en el murmuri d’un ventijol suau (Cf. 1Re 19, 11-12). Per poder escoltar aquest lleuger murmuri ens cal fer silenci.

Un silenci exterior que ajuda i és necessari per a crear un silenci interior. No ha de ser tampoc un silenci ofensiu, perquè no hem vingut pas al monestir per a portar una conversa constant amb aquest o aquell altre monjo que ens cau bé, alhora que ni responem al que ens pregunta o ens diu un altre que no és del nostre grat; perquè aleshores el silenci esdevé selectiu, discriminador, nociu, malsà, pecaminós. Si perdem de vista l’objectiu de la vida monàstica, viscuda en comunitat, que és cercar Déu junts, perdem el nord de la nostra vida.

El silenci exterior és una eina fonamental per aconseguir el silenci interior, per apaivagar el soroll dels nostres neguits massa mundans i obrir les portes a Déu, a l’escolta de la seva Paraula font i aliment per a la nostra vida. Deia el Papa Benet que si no som capaços d’escoltar la veu de Déu, fonamentalment en la pregària, «el jo humà acaba per tancar-se en si mateix, i la consciència, que hauria de ser ressò de la veu de Déu, corre el perill de reduir-se a un mirall del jo, de manera que el col·loqui interior es transforma en un monòleg, donant peu a mil autojustificacions» (Homilia 6 de febrer de 2008).

L’objectiu al que ha d’estar dirigit el nostre silenci, és a ajudar-nos a trobar Déu, a obrir-li la nostra oïda, el nostre cor, tot el nostre ésser. Obrir-nos a la Paraula de Déu, a l’arbre de la vida, com ens deia avui a Matines sant Efrem, donant gràcies pel que rebem i no entristint-nos per l’abundor del sobrant (Del Comentari al Diatéssaron).