LA HUMILITAT: EL SISÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,49-59

49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s’acontenta amb la cosa més baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: «He quedat reduït a no res i no sé res; m’he tornat davant vostre com un animal de càrrega, però jo sóc sempre amb vós».

Comentari de l’abat Octavi Vilà

La clau d’aquest graó està en la idea d’acontentar-se. No acontentar-nos amb el que tenim, amb el que Déu ens dona, en definitiva, és font de problemes. En primer lloc per a nosaltres i també per als altres, per als nostres germans. Sant Benet, de fet, al llarg de la Regla ve explicant-nos que seria bo que ens acontentéssim amb el que tenim. Ens ho diu fent referència a múltiples aspectes de la nostra vida: el menjar i la beguda amb mesura, l’ordre de la comunitat, amb no defensar-ne un altre i en molts altres aspectes. Sant Benet ens proposa un equilibri entre el que podem desitjar, perquè de fet, desitjar no deixarem mai de fer-ho, i el que podem i ens cal tenir. Certament no n’hi ha prou amb establir que no podem tenir res de propi o que ens hem de confiar a l’abat i als degans, que és fer-ho, tot i que a vegades ens resulti difícil de reconèixer-ho, a la voluntat de Déu; cal que la conversió de costums arribi al fons del nostre cor.

Sant Benet veu clar que l’origen del descontentament està en com ens veiem, en com ens considerem. Si seguim el seu consell, si ens tenim per indignes i inhàbils, aleshores ens serà més fàcil veure la gràcia de Déu en qualsevol cosa que ens proposem i aconseguim de fer. Si al contrari, si inflats d’orgull, en expressió de sant Benet, creiem que tothom ens deu coses, aleshores sempre ens semblarà que estan en deute amb nosaltres, que no se’ns reconeix prou la nostra vàlua, les nostres virtuts i creurem ésser objecte de l’enveja dels altres, tot i ser l’enveja als altres l’origen del nostre problema. Perquè sant Benet en aquest graó ens ve a parlar quasi d’una actitud vital, d’una manera de ser, de conformar el nostre caràcter a l’humil servent que és el Crist, perquè és humil i perquè és servent.

De petits detalls de la vida quotidiana que afecten directament aquest graó en podem recollir cada dia uns quants. Petites coses, detalls potser menors o insignificants, però que traspuen un rerefons no tant petit, perquè mostren la idea que tenim de nosaltres mateixos i dels germans, molts cops favorable a nosaltres i desfavorable als altres. Per exemple, fa uns anys un abat general comentava que en servir-nos a taula hom havia de recollir aquella porció de la safata de menjar que ens queda més a prop, o sigui no triar la millor part per a mi i encara menys protestar si no m’arriba ben bé el que vull, perquè això és no acontentar-se; tot i que el servidor s’ha d’esmerçar en servir bé. Sembla una futilesa, però de fet traspua una actitud interior. I a certes actituds com aquestes correspon una actitud de fons de superioritat, d’orgull que no ens ajuda, que fins i tot ens pot portar a arribar fer el ridícul més d’un cop i a més això és no acontentar-se. I és que sovint malpensem sense motiu real per fer-ho, perquè segurament l’altre germà no ha deixat aquella finestra oberta o tal porta tancada en clau per fer-me la guitza, sinó o bé per descuit o bé perquè ha cregut que era el millor per aquesta o aquella altra raó; però jo m’entesto en que estigui com jo vull i això no és acontentar-se. Perquè aquí hi ha un altre element important a tenir present; no hi ha un únic pensament, una sola manera de fer; una comunitat, i en això rau la seva riquesa i alhora la dificultat de la vida comunitària, és multipersonal, diversa.

El que ens ha d’interessar i preocupar realment és que allò que és fonamental ens uneixi i mirar de fer-ho tot el millor possible, però en benefici de tots. El fonamental és cercar Déu, això és ser fidels a l’Ofici Diví, al treball, estar-nos de paraules ocioses, no contristar als germans o no creure’ns sants, per davant dels altres, és a dir perfectes, abans de ser-ho, si és que ho arribem a ser. No som perfectes, som perfectibles sempre, d’aquí el consell de sant Benet de considerar-nos inhàbils i indignes. En el que no ens hauríem mai d’acontentar, no ens hauríem de resignar, és precisament en el que ens és fonamental per a la nostra vida. No ens hem d’acontentar de quedar-nos on estem sinó sempre voler estar una mica més a prop del Crist, del nostre model. Intentar ser cada cop més fidels, més fervents, pas a pas, però sense aturar-nos mai en aquest camí cap a Déu que és la vida monàstica.

Aquest graó, de fet l’escala sencera de la humilitat, ha estat interpretada per sant Bernat en el Tractat sobre els graons de la humilitat i la supèrbia, i el sisè graó per sant Bernat és l’arrogància, que amb el setè que és la presumpció, ens dona el marc, l’origen, la font, d’aquest descontentament del que ens parla aquí sant Benet. També ens ho deia la lectura del segon nocturn de Matines aquest divendres: «Menysprea la teva vida a causa del Senyor, (...) Considera’t pecador si vols arribar a ser just. Sigues humil en la teva saviesa i no et vantis del teu saber.» (Sentències dels pares i relats de Joan Mosco, monjo). No contristar als germans, demana sant Benet de manera explícita als monjos malalts, fent referència als qui en tenen cura. La idea, el principi, és vàlid per a tots i per a tot moment; perquè neix del descontentament, quan ens diem a nosaltres mateixos que això o allò altre, aquell tracte de favor ens pertoca i no pas als altres. Si que hi ha d’haver diferències, però pel més feble, pel qui ho necessita més. Acontentar-nos no vol pas dir resignar-nos; sinó gaudir, agrair el que tenim i no sentir-nos insatisfets sense massa motiu pel que no tenim i creiem amb dret a tenir. Aquets dies hi poden reflexionar tot escoltant el llibre de Job a Matines, que tot just avui hem començat. Però sempre sense resignar-nos mai a no avançar més i més cap al Crist.