COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,1-10

1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que actua en lloc del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escoltàvem aquesta setmana a Matines un sermó de sant Bernat sobre l’Ascensió del Senyor; en ell sant Bernat parlava de la sol·licitud paternal del pastor, de l’únic i vertader pastor que no és altre que Crist. Per un d’aquells lapsus que passen de tant en tant la paraula sol·licitud, que emprava sant Bernat, va sonar com a solitud. Una casualitat ocurrent ja que ambdues paraules poden definir alhora en un aspecte i un altre la tasca del pastor, del bisbe, de l’abat, del rector, del superior i no cal dir del Papa. Sol·licitud cap als altres, postergant en certa manera allò que pot interessar a nivell personal, per allò altre que interessa al conjunt de la comunitat. Solitud que podem experimentar també en comunitat i és un sentiment que per exemple m’han comunicat alguns abats del nostre Orde aquestes darreres setmanes durant la pandèmia, em deien que se sentien sols tot i estar enmig d’una comunitat i formar-ne part activa. Evidentment no són sentiments aquests tant sols del superior, perquè sol·lícits ho hem de ser tots, els uns envers els altres i sols ens hi sentim tots un moment o altre de la nostra vida o de la nostra jornada.

Ens diu sant Benet que per l’abat, com per qualsevol monjo, el model és Crist, el pastor sol·lícit per excel·lència. Aleshores, com saber com actuar? Sant Benet ens respon que seguint els preceptes del Senyor, no establint ni manant ni fent res al marge d’aquests. La doctrina sembla per a sant Benet un fonament essencial del qual ha de brollar l’obediència per evitar de totes, totes que la mort prevalgui sobre les ovelles inquietes, desobedients que sols pensen en accions malsanes. D’aquí que sigui tant important, que sigui fonamental pouar un cop i un altre en aquells elements que ens donen la pauta per a la nostra vida com a monjos: l’Evangeli, la Regla, l’ensenyament dels sants Pares i l’exemple dels ancians. D’aquí és d’on tots plegats hem de treure les coses noves i velles que ens han d’ajudar a fer camí cap a la vida eterna, sortint-nos-en ben parats de l’examen en el terrible judici de Déu o al menys intentant-ho.

La nostra fragilitat, les nostres debilitats tant físiques com morals, ens fan semblants a aquell edifici del que ens parlava també aquesta setmana sant Lleó el Gran quan escoltàvem un fragment del seu Tractat sobre el dejuni quaresmal. Ens afecten les infiltracions de les humitats de l’egoisme, la fúria de les tempestes de les temptacions o el pas dels anys ens deteriora la humilitat; per això ens cal exercir una vigilància assídua per tal de que res de desordenat o d’impur no s’infiltri en la nostra ànima. Perquè les infiltracions sempre són perilloses, per petites que semblin en un principi, poden acabar provocant un esfondrament. Cal recórrer a qui ens ajudi per tal d’evitar-ho i com ens deia sant Lleó el Gran el nostre edifici no pot subsistir de cap de les maneres sense la protecció prèvia del creador. «O és que hi algú tant insolent i superb que es considera tan immaculat o immune fins al punt de no necessitar cap mena de renovació?» afegia. No, no som ni insolents, ni superbs, o al menys cap de nosaltres pretén ser-ho ja que ni que sigui pel record del terrible judici intentem de ser diligents en el nostre camí, sol·lícits cap a Déu i cap als germans, tot i ser febles.

Hem de ser tots conscients, però, que viure en comunitat és en primer lloc una riquesa, però implica certament renúncies. No és pas estrany que un o altre acudeixi al superior per demanar quelcom, fins i tot existeix el risc de que algú, Déu no ho vulgui, cerqui en certa manera el seu profit personal, treure un avantatge davant dels altres. Aleshores ens podem plantejar si allò que demano per a mi, si també els altres ho demanessin quina seria la conseqüència, a vegades no pas bona; aquí la sol·licitud no significaria pas atendre una petició forassenyada. Darrere de tota comunitat, de tot grup, hi ha d’haver la corresponsabilitat; ho citava la lectura de l’entrevista amb el Cardenal Tarancón que escoltem al refetor, posant-ho en boca del Papa Pius XII «corresponsabilitat de tots en bé de la societat —aquí podem posar-hi ara nosaltres en bé de la comunitat— i és això el que correspon a persones racionals i lliures.» Perquè la nostra vocació, la resposta que hem donat a la crida del Senyor és racional i lliure, madura; ara bé hem d’estar convençuts, certs de què vol dir respondre a la crida.

Fa un temps un hoste amb certa inquietud vocacional manifestava una determinada feblesa, no pas menor, afegia però que treballava bé i acomplia l’horari de la pregària. Però no es tracta tant sols de treballar, que també, d’acomplir un horari, que també, sinó sobretot de que darrera de tot plegat hi hagi una recta intenció i si a una feblesa, a una infiltració, no li donem la importància adequada pot acabar per ensorrar la casa i afectar greument l’estructura de les cases veïnes. La solidesa dels fonaments de la nostra vocació, la sana doctrina fonamentada en els preceptes del Senyor, ens hi ha d’ajudar. Per això sant Benet en aquest capítol segon examina la figura del superior en relació amb la doctrina espiritual que ha d’ensenyar; mentre que al capítol 64 parla més aviat de l’elecció de l’abat i de les tasques que li han estat encomanades; tot i que se’n parli de l’abat gairebé a tota la Regla i de manera especial en la secció disciplinària o quan tracta de les diferents responsabilitats o oficis.

Però en aquest capítol una frase sintetitza tot el seu contingut, una frase profunda i alhora esborronadora, L’abat pren el lloc de Crist al monestir; una idea que ja ve de la Regla del Mestre i que sintetitza que l’ideal de qualsevol comunitat monàstica és la comunitat apostòlica. Model i repte a la vegada. «La comunitat religiosa és un do de l’Esperit, abans de ser una construcció humana. (...) Té el seu origen en l’amor de Déu difós en els cors per mitjà de l’Esperit, (...) Per tant, no es pot comprendre la comunitat religiosa sense partir de que és do de Déu, que és un misteri i que endinsa les seves arrels en el cor mateix de la Trinitat santa i santificadora, que la vol com a part del misteri de l’Església per a la vida del món.» (VFC, 8), com ens diu el document Vida fraterna en comunitat de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. Sol·lícits doncs a rebre el do de l’Esperit, en solitud per rebre l’amor del Pare, no anteposant res al Crist, soli Deo, tant sols Déu.