diumenge, 26 de desembre de 2021

EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 72

1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«El vostre zel n’ha estimulat molts d’ells» escrivia l’Apòstol als cristians de Corint (2Co 9,2). Hi ha zels i zels, hi ha un zel que neix de l’amargor i que allunyant de Déu acabà per portar a l’infern, és aquell zel que per exemple neix d’afeccions impròpies de la vida d’un monjo i crea dependències interpersonals que estan fora de lloc en una vida comunitària.
Però el zel per sí mateix no és dolent intrínsecament, perquè hi ha un zel bo que allunyant dels vicis porta a Déu; com aquest que lloa sant Pau escrivint als cristians de Corint. Tot depèn doncs del que motivi el zel, així el mateix Pau declara als filipencs que el zel per la seva religió l’havia portat a perseguir l’Església, era zelós, però el motiu d’aquest zel no era agradable als ulls de Déu, no se centrava en el Crist.

Celebrem aquests dies la solemnitat del naixement de Nostre Senyor Jesucrist segons la carn. En els textos que ens proposa la litúrgia apareixen dos figures exemples de bon zel: Josep i Maria; cridats de manera diversa al seguiment del Crist, a fer la voluntat del Pare. Però per damunt de tot és Crist mateix el model de bon zel i d’obediència en fer-se home per salvar als homes. El bon zel, com el de Josep i Maria, no és extremós ni cau mai en excessos; no es deriva de l’afany d’imposar als altres el que un personalment pot entendre per perfecció, partint des de la falsa sensació de seguretat en creure’ns haver complert amb tot deure; tampoc no ve d’ímpetus inconsiderats o violents, sinó que únicament pot venir de l’amor de Déu, que és pur, humil i mansuet. Sant Benet ens ho exemplifica en reduir a tres les formes del bon zel del monjo en la relació amb els seus germans: respecte, paciència i promptitud en el servei.

La primera manera de practicar el bon zel és un mutu respecte: «que s’avancin a honorar-se els uns als altres.» escriu sant Benet (RB 72,4); referència directe a la Carta als Romans: «Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres.» (Rm 12,10). Si creiem que el respecte s’oposa a la lliure expansió dels afectes no sabem veure que el respecte és la salvaguarda de l’amor, escriu Dom Columbà Marmion en la seva clàssica obra Jesucrist ideal del monjo, una obra que manté encara vius molts dels seus postulats. Som persones consagrades a Déu; aquesta és la primera font del mutu amor. Hem d’estimar com Jesucrist estimava als seus deixebles, que com més pròxims a Ell estaven, més ho estaven també del Pare. La caritat fraterna, per viva que sigui, no ha de degenerar mai en amistats particulars; perquè la familiaritat excessiva, lluny de reforçar els llaços de l’afecte, els destrueix; lluny d’unir la comunitat, la divideix; ja que en lloc de conservar la caritat, l’adultera i la refreda. Hem d’estimar-nos com diu sant Benet: «amb un amor ferventíssim» (RB 72,3). De cóm, en tenim un reflex formal quan sant Benet ens diu que els monjos «en la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol» (RB 63,11); així demana als més joves el respecte que pertoca als ancians per la seva edat, i arriba fins i tot a determinar quines paraules hem d’emprar com a tractament (RB 63,12-13). En aquestes prescripcions es manifesta l’esperit que guia a sant Benet en tots i cadascun dels capítols de la seva Regla. Mai un afecte particular ens ha d’apartar, ni que sigui en un petit grau, ni que sigui per poc temps, de la centralitat de l’amor al Crist. Vol això dir que no podem estimar-nos entre els membres de la comunitat? Ens hem de considerar com a abstraccions els uns als altres? No, de cap manera. Podem i hem d’estimar-nos real i profundament, però en Déu i per Déu. El nostre amor recíproc ha de ser fonamentat en el Crist. És Jesucrist, el nostre model; i recordem que també Ell tenia les seves amistats, també Ell estimava amb afecte humà a la seva mare, a Joan, als amics de Betània, als seus deixebles; recordem com davant la tomba de Llàtzer no pot contenir les llàgrimes, fins al punt que veient-ho els jueus, exclamaren: «Mireu com l’estimava» (Jn 11,36).

La segona manera de practicar el bon zel és la paciència recíproca: «que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals» (RB 72,5) escriu sant Benet. Ningú està exempt de defectes; tots tenim les nostres imperfeccions. Estranyar-se de les febleses dels altres demostra poca maduresa espiritual i inquietar-se per aquestes ens mostra la nostra pròpia imperfecció. Les nostres febleses poden accentuar-se per hàbits inadequats o amb la mateixa vellesa; i poden arribar a donar lloc a antipaties; fins i tot que a vegades la sola presència d’una germà ens sigui causa d’aversió, de desgrat, Déu no ho vulgui. Com superar aquests obstacles? Com impedir que es refredi el cor i mostrem el disgust fins i tot exteriorment? Com desarrelar aquest desgrat del nostre cor? Només l’amor i una caritat ardent pot realitzar el miracle de fer-nos vèncer la nostra limitada naturalesa i estimar als nostres germans tal com són, homes de carn i ossos, talment com nosaltres som. No és pas així com Déu ens estima a nosaltres? Ell ens estima tal com som; ens estima amb les qualitats particulars que tenim però també amb totes les febleses i defectes de fàbrica que portem a la motxilla. Sant Benet ens dona un exemple d’aquesta paciència quan diu que l’abat no ha «de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú.» (RB 64,14).

La tercera manera de practicar el bon zel és la conseqüència directa del respecte i de la paciència, quan sant Benet afegeix «que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; que practiquin desinteressadament la caritat fraterna.» (RB 72,7-9). És una referència directa al consell de l’Apòstol als Gàlates: «per l’amor, feu-vos servents els uns dels altres» (Gal 5,13) i als cristians de Roma quan els diu: «Més aviat, que cadascú miri de complaure els altres i procuri el bé d’ells, per tal d’edificar la comunitat.» (Rm 15,2). No es tracta aquí de donar i rebre ordres pròpiament dites, ni d’atendre peticions contràries a la Regla o d’anteposar manaments particulars com diu sant Benet al capítol precedent (RB 71,3); sinó d’aquells petits serveis dels que tingui necessitat l’altre o el conjunt de la comunitat. És el que diu l’Apòstol als cristians de Filips: «Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres.» (Fl 2,4). Pensar primer en l’altre, més que en nosaltres mateixos, és un senyal inequívoc de caritat, perquè per a obrar així, i no una vegada, sinó setanta vegades set, sempre, en totes les circumstàncies i sense distinció de persones, cal estimar veritablement a Déu.

Per sant Benet el veritable zel neix de l’amor al Crist. Quan ens diu la manera com el bon zel s’ha de manifestar amb els germans i com si volgués resumir-ho tot plegat en una sola frase diu: «que temin Déu amb amor; que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. Que no anteposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna». L’amor al Crist és la font en la que s’alimenta el bon zel, no podia ser-ne d’altre. Tant de bo els monjos no preferim mai res al Crist. Com deia el Papa Benet XVI en la seva primera Audiència General: «D’aquest pare del monacat occidental [sant Benet] coneixem el consell deixat als monjos en la seva Regla: No anteposar res a l’amor de Crist (RB 4,21). A l’inici del meu servei com a successor de Pere, demano a sant Benet que ens ajudi a mantenir amb fermesa a Crist en el centre de la nostra existència. Que en els nostres pensaments i en totes les nostres activitats sempre estigui el Crist en el primer lloc.» (Audiència General 27 d’abril de 2005).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada