diumenge, 19 de desembre de 2021

EL PRIOR DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 65

1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies i desordres no semblen gens propis de monjos, tampoc de cristians i certament poden fer perillar les ànimes i portar cap a la perdició. L’arrel està en el vici, en l’orgull que neix de la inflor, del menyspreu a la santa Regla i de la supèrbia. Tot plegat és poc propi de monjos, però sant Benet sap de les febleses humanes i sap que tot això pot ser possible si no cuidem la nostra salut espiritual. Per mantenir-la saludable ens cal seguir el ritme diari que ens marca sant Benet: Pregària, treball, lectura, descans. Cada cosa al seu moment, perquè cadascuna té el seu espai i el seu temps en la nostra jornada diària. Si comencem per negligir-ne un o altre aspecte acabem per estar exposats al virus de la murmuració que acaba per propagar la pandèmia de la discòrdia. Totes les comunitats viuen aquest perill, cal ser-ne conscients i no baixar mai la guàrdia, i d’evitar-ho en som tots responsables. Perquè no és tant sols que el prior es pugui considerar un segon abat, Déu no ho vulgui, sinó que cadascun de nosaltres podem sucumbir a la temptació de considerar-nos uns segons cuiners, uns segons hostatgers, uns segons liturgistes, uns segons sagristans, uns segons cantors, uns segons cellerers, uns segons porters i així podríem allargar la llista a tots els oficis que puguin desenvolupar-se al monestir.

Sempre tenim la temptació de criticar, potser seria millor dir de murmurar com diu habitualment sant Benet, sobre el que fan els altres i com ho fan i també sovint ho fem faltant a la caritat i qui sap si també descuidant les nostres pròpies responsabilitats. Per allunyar-nos d’aquest perill ens cal mantenir el ritme diari que ens marca sant Benet: Pregària, treball, lectura, descans, i fer cada cosa al seu moment i mirar de fer-ho posant-hi els cinc sentits, o com diu sant Benet complint amb respecte el que se’ns hagi encomanat; no sigui que ens passi que mirant el que fa malament l’altre acabem per descuidar o fer malament el que tenim encomanat nosaltres.

És el que la Regla estableix en parlar dels degans del monestir, perquè així havent estat encomanada a cadascun una tasca concreta ningú pot enorgullir-se i tots tenen la seva responsabilitat. Aquesta corresponsabilitat s’ha de basar en la disponibilitat i la subsidiarietat, essent aquest darrer un dels principis bàsics de la doctrina social de l’Església. Això no vol dir pas que res del monestir ens sigui aliè, sinó que tenim en una part una responsabilitat major que els altres.

En temps de sant Benet la relació entre abat i prior venia sovint viciada pel mateix origen, per això en fa culpables als responsables de semblant desordre. Avui les circumstàncies són diferents però és ben cert que per a qualsevol de nosaltres existeix també la temptació de sucumbir a l’orgull, a l’inflor i a la vanagloria. «No oblidem mai que el veritable poder és el servei» deia el Papa Francesc el 19 de març de 2013 en la Missa inaugural del seu pontificat. I no oblidem tampoc, com ens diu sant Benet, referint-se a l’abat, que haurem de donar compte a Déu dels nostres determinis i que hem d’evitar que la nostra ànima s’abrusi per l’enveja o la gelosia.

El do de la unitat és un do preciós en una comunitat i en tota l’Església. Ho expressa sant Pau molt bellament en la primera Carta als Corintis quan escriu: «vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n’és un membre. En l’Església, Déu ha posat, en primer lloc, apòstols; en segon lloc, profetes; en tercer lloc, mestres; després, els qui tenen poder d’obrar miracles; després, els qui tenen el do de guarir, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar en llengües. ¿Són tots apòstols? ¿O tots profetes? ¿O tots mestres? ¿Tots fan miracles? ¿Tenen tots el do de guarir? ¿Tots parlen en llengües? ¿O tots les saben interpretar?» (1Co 12, 27-30). Si tots ens creiem apòstols o profetes o mestres, aleshores actua en nosaltres la supèrbia perquè també una comunitat és com un cos humà on un peu no pot anar en direcció contrària a l’altre, on una mà no es pot sentir aliena a la resta del cos; cada element està al servei de l’altra i cadascun és servit pels altres.

Voler fer la nostra pot arribar a paralitzar la totalitat del cos i fer perillar les ànimes de tots. Recordem que sant Benet ens diu al capítol en que parla del bon zel que no anteposem res absolutament al Crist, que ens ha de dur tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72, 11-12). Aquests són els dos grans principis de la nostra vida de monjos; Crist com a centre i la vida eterna com a objectiu. Si Crist és el model i la vida eterna la meta, no hi ha lloc per a discòrdies ni escàndols; però no podrem pas avançar cap a la vida eterna carregats amb les pedres de l’enveja, la renyina, la calúmnia, la gelosia o el desordre.

El seguiment del Crist no és un viatge còmode que puguem recórrer per un camí planer, sorgeixen moments de desànim, perquè també molts deixebles seus es van tirar enrere i van deixar a Jesús, que es va veure obligat a preguntar als dotze si també ells volien deixar-lo (Cf. Jn 6, 67). En paraules de sant Joan Pau II: «La meta última del seguiment és la glòria. El camí consisteix en la imitació de Crist, que va viure en l’amor i va morir per amor en la creu. El deixeble «ha de, per dir-ho així, entrar en Crist amb tot el seu ésser, ha d’apropiar-se i assimilar tota la realitat de l’Encarnació i de la Redempció per a trobar-se a si mateix» (Redemptor hominis, 10). Crist ha d’entrar en el seu jo per a alliberar-lo de l’egoisme i de l’orgull, com diu en aquest sentit sant Ambrós: “Que Crist entri en la teva ànima i Jesús habiti en els teus pensaments, per a tancar tots els espais al pecat en la tenda sagrada de la virtut” (Comentari al Salm 118, 26).» (Audiència General 6 de setembre de 2000).

En aquesta escola del servei de la caritat que ha de ser el monestir cal prioritzar la voluntat de Déu per damunt de la nostra i que l’única flamarada que il·lumini el nostre camí sigui la que encén la Paraula de Déu en els nostres cors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada