LA MANERA D’ADMETRE ELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 58

1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l’admetin fàcilment; 2 ans, com diu l’Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3 Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat de l’admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li concedeixin l’entrada, i que s’estigui uns quants dies a l’hostatgeria. 5 Després s’estarà al noviciat, on han d’estudiar, menjar i dormir. 6 Que se’ls destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar damunt d’ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. 8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, ves-te’n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d’haver-s’hi pensat, prometia de complir totes les coses i d’observar tot el que li manin, llavors sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla estableix que a partir d’aquell dia no li serà lícit d’anar-se’n del monestir 16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l’oratori, davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d’això que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals es troben allà, i de l’abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l’escrigui de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l’altar. 21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d’aquell dia se’l consideri de la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res, 25 com qui sap que des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l’oratori, li trauran els seus vestits que portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni consentia a anar-se’n del monestir —Déu no ho permeti—, aleshores, que el despullin dels vestits del monestir i que l’expulsin. 29 Però que no li donin aquella seva cèdula que l’abat prengué de damunt l’altar, sinó que es guardi al monestir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El capítol 58 és segurament un text que tenim molt present en els nostres primers anys de vida monàstica, especialment durant el postulantat i el noviciat i potser fins a la professió solemne, en el període on se’ns han de dir per endavant totes les coses dures i aspres per les quals es va a Déu. Però el que ens diu en aquest capítol sant Benet tal volta ho oblidem poc després de fer la professió solemne i no hauríem d’oblidar-ho perquè perdre el fervor novell o pensar que un cop signada la cèdula de professió damunt l’altar ja hem obtingut una mena de carnet, de títol o de diploma de monjo, seria erroni. La nostra vertadera professió solemne la farem al final del camí quan arribem davant del Pare, fins aleshores tot es avançar cap al Senyor, anar conformant-se a la seva voluntat i a la imatge del Crist; o al menys hauria de ser així. Al final d’aquest camí hi ha la vida eterna, i això no ha de ser pas cap motiu d’angoixa ans al contrari ho ha de ser de joia en estar certs de que al final d’aquesta vida terrena ens espera el Pare de la misericòrdia.

Nosaltres proposem però és Déu, sols Déu qui disposa; nosaltres ens fem plans i Déu ens els canvia a la seva conveniència; però això si hi pensem una mica, tampoc ens ha de provocar angoixa ja que si Déu és amor res podem témer d’Ell. Potser ens havíem plantejat de venir al monestir a trobar la pau, això dèiem, i tal volta pensem cada dia que aquesta pau és ben diferent a com l’havíem imaginat. Potser ens havia passat pel cap que al monestir seriem tal o qual altre càrrec o tindríem aquella o l’altra responsabilitat o faríem una o altra feina relacionada més directament amb la nostra vida d’abans d’entrar al monestir i aquí novament Déu disposa i sovint qualsevol pla que puguem fer provoca una mirada condescendent del Senyor dient-se per a Ell mateix «que lluny estàs de la realitat, deixa’m fer a mi i no et capfiquis tu per controlar la teva vida, deixa-la a les meves mans, confia’t a mi». Aquesta hauria de ser la realitat, la nostra actitud, deixar-nos en mans del Senyor i posar els nostres dons i talents i també les nostres febleses tant físiques com morals, a les seves mans i no cercar o defugir mai tal o tal altra dificultat o responsabilitat, perquè quan som nosaltres els qui li volem dir a Déu el que Ell ha de fer, al final, ens n’adonem o no, acabem vençuts per la seva força, per la força del seu amor. Si obrem d’altra manera podem escoltar com aquell ric de l’Evangeli segons sant Lluc «Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà? Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu.» (Lc 12,20-21). O acabar essent com el fariseu del mateix Evangeli segons sant Lluc que li deia al Senyor al temple tot pregant: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes (...) ni sóc tampoc com aquest publicà.» (Lc 18,11). Perquè aleshores és cert que no som com el publicà, creient-nos millors, de fet som molt pitjors que qualsevol publicà dels nostres dies. Aquest capítol 58, tota la Regla, ens convida a apropar-nos al Senyor amb l’esperit del publicà en el temple, no gosant ni aixecar els ulls al cel, sinó donant-nos interiorment cops al pit dient-li al Senyor: «Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador.» (Lc 18, 13). És aquest el sentit últim de l’expressió «viure com a monjo» de la que ens parla sant Benet en aquest capítol; és a dir viure per al Crist, obert a complir la seva voluntat. Mai desapareixeran del tot les temptacions de rebutjar o ambicionar tal o qual altre cosa, de voler fer la nostra. Però tenim en la Regla aquell instrument que ens ajuda a vèncer qualsevol temptació, la llei sota la qual volem militar i que hem d’observar o bé marxar lliurament si veiem que no podem fer-ho així.

Els barems que ens indiquen la nostra salut monàstica també ens els diu sant Benet en explicitar allò que mostra si cerquem Déu de veritat: Zel per l’ofici diví, obediència i humiliacions. El zel per l’ofici diví és en principi fàcil de quantificar: l’assistència i la puntualitat en són bons indicadors. Però potser no n’hi ha prou amb això, que ja de per sí és important. Hi hem d’afegir el que realment vol dir l’expressió zel; és a dir pregar amb els cinc sentits posats en l’ofici diví, sense distraccions ni sucumbir per exemple a les temptacions de mirar qui entra o qui hi ha a l’església o a l’oratori. Expliquen de sant Bernat que no sabia quantes finestres tenia el refetor de Claravall, ho expliquen com a signe de que estava abstret per la lectura que hi escoltava. Potser a vegades nosaltres sabem més com va vestit qui hi ha a Vespres que no pas quin Salm hem cantat o que deia la lectura breu o la pregària final. Hem d’estar centrats en la pregària, perquè és un moment fort de contacte amb el Senyor. L’obediència i les humiliacions potser ja no són tant fàcils de quantificar, perquè podem prendre per humiliació qualsevol cosa que alteri els nostres plans, que dificulti la imposició de la nostra voluntat i en aquest mateix sentit podem entendre per obediència tant sols la que va dirigida a atendre aquesta nostra voluntat.

Paciència i perseverança no són tant sols elements ha tenir presents durant el postulantat o el noviciat, sinó al llarg de tota la nostra vida de monjos i també en la vida de qualsevol cristià. «La paciencia todo lo alcanza» escrivia Teresa de Jesús i això és ben cert i ho veien quan una impaciència menor ens consumeix perquè aquell germà o aquell hoste no ocupa el seu lloc al refetor; perquè el silenci durant l’ofici diví se’ns fa massa llarg, perquè la lectura o el lector del refetor no ens satisfà i així en tants altres moments. Ja diu sant Benet que participem dels sofriments del Crist amb la paciència. Com diu la Declaració del Capítol General de l’Orde Cistercenc de l’any 2000, que estem escoltant aquests dies d’Advent al Capítol ens cal: «exercitar la paciència, que ens ajuda a suportar les malalties del cos i de l’ànima, l’afebliment de les nostres facultats i el pes de la vida comunitària.» (Declaració 66).