ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 46

1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«De ceteris defectibus meis», relatiu a la resta de les meves faltes, era la fórmula emprada per acusar-se davant la comunitat per alguna negligència o falta diguem-ne menor. Aquest capítol ens parla de faltes i de pecats; sant Benet distingeix entre el que són errors, descuits o negligències que podem cometre en qualsevol moment i que cal manifestar espontàniament i donar-ne satisfacció i els pecats secrets de l’ànima, que van més enllà d’un mancament perquè esdevenen veritables ferides que s’han de guarir sense fer-se públiques. Tots sabem per experiència que cometem mancaments, que trenquem alguna cosa o l’espatllem i que a vegades potser d’una manera més instintiva que voluntària intentem amagar-ho, no relacionar-ho amb nosaltres i fins i tot, Déu no ho vulgui, intentar atribuir-ho a un altre.

Si hi pensem una mica veurem que no n’hi ha per tant, certament hem de ser curosos amb les coses, seguint la idea de sant Benet de que tot cal tractar-ho com a vasos sagrats de l’altar, que tot és de tots i per tant avui ho faig servir jo i demà serà un altre, aleshores millor mantenir-ho en el millor estat i poder passar-ho, a qui ho hagi de menester després, en les millors condicions possibles. Però tenir les coses en comú també pot implicar el risc de no valorar-les, de creure que Déu proveirà i segurament la major part de les vegades proveeix, de fet és la comunitat qui proveeix, però no per això estem eximits de la nostra responsabilitat de tractar-ho tot el millor que puguem. Cadascun de nosaltres ha tingut una història personal abans d’entrar al monestir, amb una vida concreta, en el sí d’una família determinada, potser amb unes responsabilitats laborals també concretes; tot plegat ha anat forjant la nostra manera d’apreciar i valorar les coses materials. Per exemple quan demanés de fer alguna cosa a algun monjo o aquest té encomanada una determinada degania, en expressió de la Regla, hi ha qui se’n surt amb qualsevol estri, hi ha qui li cal alguna eina nova i de fet l’empra després, però també hi ha qui sempre necessita tantes coses per a escometre la tasca que potser és millor pensar en demanar-li a un altre que se’n surti amb menys.

En aquest mateix sentit quan tenim una responsabilitat encomanada ens neguiteja que un altre trenqui o espatlli quelcom que depèn de nosaltres i potser a vegades, moguts per un excessiu cel, reaccionem amb una certa acritud o, Déu no ho vulgui, ho fem davant d’alguns i perdonem d’antuvi d’altres, és a dir fem accepció de persones. Però sigui a la cuina, al rebost, a l’hort o en qualsevol ofici no estem pas feinejant per a nosaltres mateixos sinó per al conjunt de la comunitat. És una feina en bé de la comunitat, no pas un hobby per distreure’ns.

La mateixa reflexió es pot aplicar al conjunt del monestir, a l’edifici, que esdevé quelcom més per a nosaltres que un conjunt de dependències, perquè el clos del monestir és el marc concret on avui nosaltres i abans que nosaltres generacions de monjos han cercat Déu. Hem de tenir-ne cura, estimar el lloc i intentar conservar-lo amb la màxima diligència possible. A vegades amb gestos ben fàcils: apagar una llum, tancar una porta, recollir un paper del terra; no caure en aquella temptació del ja m’ho faran que potser portem apresa de fora però que aquí no té lloc, si és que en té en qualsevol altra situació. El principi de subsidiarietat és un dels fonaments de la Doctrina Social de l’Església i a vegades el podem aplicar en coses ben quotidianes i senzilles.

Fa molts anys una campanya publicitària tenia per eslògan “cuando un bosque se quema, algo suyo se quema”, eren anys de molts incendis forestals i de molt poca conscienciació cap el medi ambient tant a nivell econòmic, molts veien en una arbrat cremat la possibilitat de construir-hi una urbanització, com a nivell personal, no semblava afectar-nos que el bosc anés desapareixent poc a poc. Avui gràcies a Déu la conscienciació ecològica és molt superior i pocs o ningú reacciona amb indiferència o amb dissimulada satisfacció davant d’un incendi forestal. És una simple anècdota però que ens pot servir perquè quan alguna cosa es trenca, està bruta o es fa malbé, sigui la que sigui, ens afecta a cadascun de nosaltres en particular i a tota la comunitat en conjunt. Es tracta de mantenir l’equilibri entre considera-ho tot responsabilitat nostra i no tenir res per a propi o particular.

Amb el seu realisme habitual sant Benet afegeix que anem amb compte perquè potser el que volem dissimular sigui sabut per un altre i acabi per ser conegut allò que hauríem volgut amagar i certament així acostuma a succeir i a vegades se sap més sense preguntar que preguntant.

Pot resultar una mica sorprenent la darrera part d’aquest capítol. Sant Benet ens ha parlat de faltes que semblen lleus, ha emprat mots com mancament, trencar, pel mateix us, o perdre; però acaba parlant-nos de quelcom molt més seriós, de pecats secrets de l’ànima. Les ferides pròpies ens fan mal, certament tots en portem una o altre, però també segons com les visquem podem acabant fent mal als altres actuant amb exageracions verbals, que s’apropen a la falsedat, gesticulars, que s’acosten a la ira, o egocèntriques que s’acosten al menyspreu als germans, Déu no ho vulgui. Les ferides cal guarir-les perquè d’altra manera acaben per convertir-se en un greu problema sobretot si estan darrera les nostres faltes, si faltem voluntàriament; si en són el motiu més que no pas un descuit o una negligència no volguda.

Com escriu sant Bernat: «En la vida espiritual hem d’esperar una doble ajuda: la correcció i el consol. La primera actua des de fora; l’altra ens visita interiorment. Una reprimeix la insolència; l’altra provoca la confiança. La primera engendra humilitat, la segona consol.» (Sermó sobre el Càntic dels Càntics 21, 10).