LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La Regla i l’exemple dels majors, el text, allò escrit i la vida, la tradició. «Davant de Déu no són justos els qui escolten la Llei: només són fets justos els qui la compleixen» (Rm 2,13). La Regla sols llegida, sols sentida, no va més enllà de ser un text més o menys bell, no té cap sentit en si mateixa. Sant Benet va escriure un text per ser viscut, aplicat i interpretat. La Regla neix de l’experiència personal de la vida monàstica de sant Benet i de tota la tradició monàstica viscuda fins a ell i que va ajudar-lo a formar-se com a monjo. L’exemple dels majors de què parla sant Benet pot ser entès en un sentit ampli com la tradició; talment com les dues fonts de magisteri definides per la Constitució dogmàtica Dei Verbum, en el Concili Vaticà II. Escriptura i tradició, dos conceptes dels quals certament molts anys més tard, el Concili, fa una síntesi entre el sola scriptura de la reforma luterana i el pes de la tradició remarcada per Trento. La tradició en l’Església té tres orígens: L’anunci i l’explanació del misteri cristià a partir de la memòria activa dels fets i les paraules de Jesús, duta a terme per l’Església, tant en l’Escriptura com en la regula fidei; el testimoni de vida cristiana, basat en la santedat, que concreta aquest missatge de salvació i el porta als extrems de la terra, i les estructures eclesials i sacramentals que expressen i vehiculen aquest missatge, cridades a verificar-se segons una praxi de conversió i de purificació, capaç de revalidar o no la tradició viva de l’Església arrelada en la font viva de l’Evangeli.

També la tradició monàstica s’arrela en una font viva, la Regla de sant Benet, que té per guia i fonament el mateix Evangeli, i la tradició la configuren d’una banda l’autoritat dels nostres pares en el monaquisme, anteriors, contemporanis i posteriors a sant Benet i de l’altra les estructures de la nostra vida monàstica, és a dir en el nostre cas l’Orde Cistercenc. Però aquesta tradició i aquestes estructures no són quelcom anquilosat i mort, es van fent dia rere dia i som nosaltres mateixos els qui les anem fent, en som els protagonistes, som els autors de la nostra pròpia tradició.

Quan algú arriba al monestir s’educa, s’introdueix o s’endinsa en la vida monàstica mitjançant la Regla però també per l’exemple dels majors, pel que hi veu, per com es viu aquesta Regla i com el qui arriba percep que es viu. La tradició monàstica no és el «sempre s’ha fet així» de la pura anècdota, és quelcom més profund; la tradició en la vida monàstica és una cadena de vides de monjos, on les baules de les nostres vides, algunes rovellades d’altres llustroses, es van concatenant al llarg dels segles. Per viure la Regla sant Benet no en cerca pas una obediència mecànica, com si fóssim uns autòmats; sant Benet ens demana de viure la Regla talment que l’espontaneïtat i la creativitat tinguin un lloc i donin els seus fruits.

Som al monestir per fer la voluntat de Déu, la d’aquell qui és la veritat, seguint els preceptes de l’Evangeli i aplicant-los a la vida monàstica, això no ho hem d’oblidar mai. Creativitat i espontaneïtat són elements per descobrir-nos a nosaltres mateixos, per endinsar-nos en allò que és el nostre vertader fonament i així avançar lliures tots junts cap a la vida eterna. Essent cada dia una mica més nosaltres mateixos i no allò que volem aparentar ser, anem també participant d’una identitat comunitària, d’una tradició, d’un exemple. Qui comença la vida monàstica o qui passa per un dels inevitables sotracs amb els quals anem creixent pot reaccionar contra tots els petits costums de la comunitat, trobant-los ridículs i desmarcant-se constantment dels altres, singularitzant-se, fent-se un monaquisme a mida. Però també es pot conformar exteriorment a tot sense assumir l’orientació de la comunitat i finalment perdre la pròpia identitat i alhora no compartir la identitat comunitària.

Una comunitat no és fa amb regles i costumaris de l’Orde; una comunitat es va fent, l’anem fent, conformant les nostres vides a Crist, vivint una vertadera vida espiritual. Cercant l’harmonia, l’odre i la unitat endinsats en un moviment més gran que nosaltres mateixos que s’arrela en tota una tradició. Cadascun de nosaltres som mestres de la vida monàstica, cal que ens aturem a pensar-ho; podem ser bons o maldestres; però som mestres perquè de la nostra manera de viure la vocació se’n desprenen uns ensenyaments que arriben als qui s’incorporen al monestir i als qui s’hi acostem com a hostes o com a visitants. Tots recordem germans de comunitat que ja ens han deixat i que han estat vertaders mestres per a nosaltres, fins i tot en aquells aspectes que nosaltres crèiem que no eren pas exemplars, de tot s’aprèn.

La vida del monestir, la vertadera vida que hem vingut a viure, l’anem fent tots i cadascun de nosaltres dia rere dia, hora a hora; ningú no ens pot substituir en aquesta tasca, no ens podem sostreure ni una estona perquè si ho fem, si abdiquem de viure com a monjos ni que sigui un instant, estarem donant un mal exemple. No podem esdevenir els nostres propis mestres, ens cal aprofitar el camí recorregut per la comunitat, la seva experiència de la vida monàstica, aprendre del que els altres han après i dels seus errors també i no voler ser els nostres propis guies, sovint cecs. La comunitat té molt a ensenyar-nos i la seva santedat, com la de l’Església, està més enllà de les faltes i de les mancances que inevitablement acompanyen sempre la nostra humanitat. L’exemple, «la tradició, en les múltiples formes de la tradició de la família, del poble, de l’educació i així successivament, és gairebé com una casa o mansió en la qual l’home viu» (Maur Esteva 2006); «la Tradició no és transmissió de coses o de paraules, d’una col•lecció de coses mortes. La Tradició és el riu viu que es remunta als orígens, el riu viu en el qual els orígens estan sempre presents. El gran riu que ens porta al port de l’eternitat. I en ser així, en aquest riu viu es realitza sempre de nou la paraula del Senyor “Heus aquí que jo estic amb vosaltres tots els dies, fins a la fi del món” (Mt 28,20)» (Benet XVI, 26 d’abril de 2006).