diumenge, 23 d’octubre de 2016

COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU

De la Regla de sant Benet
Capítol 10

1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Estiu i hivern la nostra jornada comença demanant al Senyor que obri els nostres llavis per proclamar la seva lloança. Comencem el dia, amb la pregària, quan encara és de nit, amb el contacte directe amb la Paraula, amb la lloança en sortir el sol i com a colofó, abans de qualsevol altra activitat, amb l’Eucaristia. Invoquem i lloem el Senyor que es fa present mitjançant la Paraula, que ressuscita altre cop amb la nova albada i que podem trobar en el pa i el vi, que esdevenen el seu cos i la seva sang.

Les primeres hores de la nostra jornada estan dedicades quasi en exclusivitat a la pregària, a la lloança del Senyor i de la seva creació. La nit, fins i tot encara avui, té quelcom de misteriós que fa que l’associem a la mort, al dubte, a la prova, a la malaltia, a la feblesa; amb el dia la vida ressorgeix, com Jesús, que vencé la mort a punta de dia, abans que les dones i els apòstols s’atansessin al sepulcre, essent encara fosc. El ritme de la nostra jornada té un regust, un record del decurs de la vida; el dia neix i mor per tornar a renéixer altre cop, així fem memorial del gran regal de la creació, com el cicle de la natura amb una primavera, un estiu, una tardor i un hivern.

Perquè Déu es present sempre i en tot lloc i a tothora mereix lloança. També en tot estat d’ànim Déu mereix la nostra lloança, és més fàcil quan és de dia, quan estem joiosos i no tenim por perquè és aleshores quan sembla que l’Evangeli doni més fruit; sembla més difícil quan la nit cau sobre nosaltres, el futur s’enfosqueix i les negres nuvolades de les nostres febleses ens ennegreixen encara més la nit.

Les matines no són una mera espera sinó un estat d’atenció vigilant; espera pacient i expectant del retorn escatològic de Crist, un retorn del qual no sabem ni el dia ni l’hora, però sí que estem certs que retornarà, per això també nosaltres quan encara és fosc ens dirigim al sepulcre. L’Ofici de la nit és un moment intens de lloança divina. Per sant Benet continua sent un moment fort de l’Opus Dei on es fa present l’esperit de la litúrgia monàstica. L’Ofici de la nit ha de ser principalment un temps de lloança que, adaptant-se a les estacions de la natura també s’adeqüi a les de la nostra vida.

En la reforma litúrgica, just després del Concili Vaticà II, una de les preocupacions fou alleugerir l’Ofici Diví, i hom no cregué necessari mantenir la tradició dels dotze salms a les vigílies, que sant Benet tan estima. Hi inclou, a més, una breu lliçó recitada de memòria. Un element interessant del text de sant Benet, que suggereix que s’esperava que els monjos se sabessin de memòria parts de l’Escriptura de tant freqüent que era el seu tracte amb la Paraula.

Ens diu Sant Bernat «El qui vol pregar no ha de tenir presents tan sols les circumstàncies del lloc, sinó també el temps oportú. El temps totalment lliure és el temps més còmode i apte, especialment quan la nit imposa un profund silenci. Llavors la pregària és més lliure i més pura. “Lleva’t i clama de nit, a cada relleu de les guàrdies. Que el teu cor es desbordi com l’aigua davant el Senyor. Alça les mans i suplica per la vida dels petits, que pels racons de les places defalleixen de fam.” Que en secret puja la pregària de nit, davant l’única presència del Senyor i de l’àngel que la recull per presentar-la a l’altar del cel» (Sermó 86 sobre el Càntic dels càntics).

Aquest diumenge també la litúrgia ens parla de pregar, ens presenta un text emblemàtic sobre la pregària. D’una banda un fariseu que prega satisfet pel que Déu li ha donat i del seu acompliment de la llei; de l’altra un publicà avergonyit que ni gosa aixecar la mirada del terra. Dues actituds davant de Déu que apareixen irreconciliables. Un prega donant gràcies, lloa Déu certament però per ser ell mateix tan bo i gran com Déu l’ha fet. Més que pregar el fariseu es mira al mirall i li agrada el que veu, no es dirigeix tant a Déu com a si mateix; es troba bé davant Déu i superior al cobrador d’impostos, perquè necessita d’un altre que ell creu inferior per sentir-se cofoi de si mateix; no sap pregar, no sap ni reconèixer la grandesa de Déu ni lloar-la, sembla que no necessiti Déu, en té prou amb ell mateix.

Quantes vegades no som uns monjos fariseus, autosatisfets i autocomplaents, als quals ni tan sols es pot fer la més mínima observació perquè es creuen la mesura de la vida monàstica. El publicà, en canvi, potser no s’ha adonat tan sols que hi ha el fariseu, no s’excusa, se sap pecador i el poc que diu és per reconèixer que no té res a oferir i molt a rebre; la seva és una pregària vertadera que l’encamina vers aquell qui és la veritat. Jesús ens mostra en l’Evangeli d’avui com hem d’acostar-nos a Ell, quan sap que la nostra pregària és autèntica, confiada i humil i s’allunya de l’autosatisfacció que és alhora autodestructora.

És així com vol que ens dirigim a Ell a trenc d’alba, trets de les ombres de la son, conscients però ja des de primera hora de les nostres limitacions. Obrir els nostres llavis per lloar al Senyor és el nostre primer gest de cada dia i tot seguit recorrem al salm 94, que potser de tan sentit que el tenim no li prestem massa atenció. Per sant Benet la seva importància ja se suposa de tan evident que és per a ell, per això ni el compta. En aquest bell text ens presentem davant Déu per lloar-lo perquè és la roca que ens salva, reconeixem que és Ell qui ens ha creat i que som el seu ramat, el seu poble i per això el celebrem amb crits de festa. Els nostres llavis s’obren cada dia per, abans que res, proclamar la lloança del Senyor, l’autor de la creació, d’aquesta creació que reneix cada dia i la resurrecció de la qual ens agafa vetllant per poder ser ben conscients de la grandesa del Senyor, de la meravella de la seva obra i del regal que ens ofereix amb un nou dia que, de bon matí, de nit encara, maldem per consagra-li, tot i que sabem que un moment o altre, o dos o tres moments del dia, o bé caurem en la supèrbia del fariseu o bé en la nostra feblesa, però el Senyor ens regala sempre un nou dia per a tornar a intentar-ho, perquè diguem com el salmista «Aclamaré el vostre amor així que apunti el dia» (Sl 59,17), i no siguem dels qui es refien de ser justos i tenen per no res a tots els altres, no sigui que no siguem dignes de rebre el perdó del Pare.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada