LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Qui de vosaltres es té per savi i expert? Que demostri amb un bon comportament que la saviesa omple de dolcesa les seves obres.» (Jm 3,13) diu la Carta de sant Jaume. La Regla és per a nosaltres la teoria, una teoria nascuda d’una experiència de vida cenobítica, la de sant Benet, amarada d’espiritualitat i alhora de realisme; però en tot cas no deixa de ser un text que sense viure’l perd tot sentit. Com també diu la Carta de sant Jaume «De què servirà, germans meus, que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres (...) mostra’m, sense les obres que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe.» (Jm 2,14 i 18).

En aquest vuitè graó de la humilitat sant Benet ens parla de dos fonts complementàries per guiar les nostres accions: la Regla i l’exemple dels majors; la teoria de la vida monàstica i la pràctica d’aquesta mateixa vida viscuda pels nostres majors. Semblantment el Concili Vaticà II en la Constitució Lumen Gentium ens parla de que l’Església peregrina és necessària per a la salvació d’acord amb el que ens diu la Sagrada Escriptura i la Tradició, la fe i aquesta mateixa fe viscuda al llarg de generacions (LG, 14).

No vivim cadascun de nosaltres la Regla de sant Benet com quelcom que cal reinventar cada dia, essencialment perquè la nostra mateixa vida, tal com la de l’Església, es fonamenta en una tradició que es van transmetent d’una generació de germans a una altre, amb continuïtat, interpretant els signes dels temps, però sempre seguint un fil conductor. La Regla és la de sant Benet, no se’ns demana a cap de nosaltres, per més que ens considerem aptes per a fer-ho, de redactar una nova regla, sinó de viure la Regla del nostre Pare sant Benet posant-la en pràctica cada dia amb tota humilitat.

Al llarg de tota la Regla el seu autor ens parla del respecte cap als ancians que ha de néixer del reconeixement del seu camí monàstic, dels anys que ens porten d’avantatge en aquest camí i de les circumstàncies que han viscut, sovint difícils i precàries. La seva saviesa no neix moltes vegades de grans discursos sinó de l’exemple del dia a dia. Com deia el Papa Francesc en la seva darrera audiència general són «uns altres peregrins com nosaltres a la terra, que ens han protegit i acompanyat perquè tots sabem que aquí a la terra hi ha persones santes, homes i dones sants que viuen en santedat. Ells no ho saben, nosaltres tampoc, però hi ha sants, sants de cada dia, sants amagats o, com m’agrada dir, els «sants de la porta del costat», els que viuen amb nosaltres en la vida, que treballen amb nosaltres i porten una vida de santedat.» (Audiència General 7 d’abril de 2021). A tots ens venen al cap els noms d’aquell o d’aquell altre germà; generalment els qui han arribat a l’ancianitat amb la serenor que dona haver acomplert amb el seu deure i haver viscut intensament i fidelment la seva vida de monjos. Aquestes darreres setmanes hem perdut dos germans emblemàtics, com tots ho són; cadascun amb el seu estil, la seva personalitat i la seva manera de fer i de relacionar-se ben diferent; però ells ens han deixat una empremta d’una o altra manera, una empremta que ens ha d’ajudar, que ens ha de servir per emmirallar-nos-hi en tot allò que de bo han tingut i mirar de no repetir allò, que com tot home, han pogut fer malament.

El monjo no neix com un bolet de manera aïllada, perquè precisament això mateix seria la negació del monjo, la vida del qual tant brillantment sant Benet defineix i disposa en la seva Regla. Segurament en els nostres temps la darrera cosa que ningú vol sentir són directrius per part d’una altra persona, per algú de més edat, per algú que ha pensat segurament el mateix que nosaltres abans que nosaltres i que ha acabat per veure que hi ha coses que potser als nostres ulls semblen insignificants però que afecten molt directament una identitat i cal aprendre a destriar quines són aquestes coses i evitar de reinventar el present al nostre gust, fent-nos una regla ad hoc. Podem caure fins i tot en un error encara més greu i és de voler, intentar o aconseguir de fer desaparèixer davant dels nostres ulls qualsevol cosa o persona que ens pugui barrar o tant sols dificultar el pas cap a un nostre objectiu d’imposar la pròpia voluntat com si es tractés d’un pensament únic. Si caiguéssim en una actitud així, Déu no ho vulgui, no tant sols atemptaríem contra aquest vuitè graó de la humilitat, sinó contra l’escala sencera, contra la Regla i contra el mateix Evangeli, on Jesús fonamenta la seva missió en fer la voluntat del Pare, no pas en cap altre.

A vegades són petits detalls que ens delaten, però que potser poden tenir un impacte en altres persones perquè hi descobreixen una certa actitud cap als ancians no del tot positiva. Aquets darrers dies una familiar d’un germà recentment traspassat em comentava en un correu una cosa que la va torbar; era com havia conegut la distinció entre “Pare” i “fra” i que aquesta distinció li venia d’una manera molt concreta quan un cop havia vingut a visitar el Monestir amb els seus alumnes, ella era professora de secundària. El monjo que els atengué i els feu la visita en haver-li dit ella que el seu oncle era fra li va voler deixar molt clar que el seu tiet era fra però que el que li parlava era Pare, no cal dir el nom d’aquell qui va voler deixar tant clar que se sentia superior en grau davant del germà de comunitat. Al cap i a la fi és aquest germà qui ens ha deixat a tots molt bon record com a cristià i com a monjo. Seguint amb el relat la familiar afegia que celebrava que avui aquestes futileses estiguessin ja superades dient «penso que aquest detall de distinció ha evolucionat i tant millor, per que en tant que batejats tots som fills de Déu i germans». Una simple anècdota que tot i haver passat ja fa bastants anys la familiar del nostre germà recordava perfectament i sembla que no pas amb grat. Potser no fou pas la intenció d’aquell monjo prevere, que no està pas ja entre nosaltres, però sembla a primer cop d’ull que l’exemple dels ancians no l’animava pas massa o no el creia pas necessari en el seu cas o al menys no pas venint d’un germà convers.

No deuria haver llegit un comentari sobre la humilitat de l’abat Godofrè de Cister, publicat tot just abans del Concili, que parlava dels «ancians venerables que després de vint, trenta o cinquanta anys de vida religiosa s’han convertit en regles vivents. Són aquells que posseeixen el vertader esperit religiós i se’ls pot seguir en la seguretat de que un va pel camí recte. Se’ls coneix perfectament i són vertaderament els pilars, les columnes del monestir.» (Godofredo BELORGEY. La humildad segun san Benito, p. 241-242).