LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: «Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Escriu Dom Pierre Miquel que en la Regla de sant Benet hi ha un capítol titulat com ha de ser l’abat, un altra com ha de ser el prior i un tercer que porta el títol com ha de ser el majordom; però no n’hi ha cap sota l’epígraf com ha de ser el monjo (Conoscere Benedetto, p. 221). Primer cal partir de que l’abat, el prior i el majordom són monjos com qualsevol altre i que d’habitud la seva vida física i monàstica té un abans i un després dels càrrecs que ocupen, o molt millor dit dels serveis que presten. Com diu sant Bernat al monjo el fa la vocació i a l’abat el servei i això és vàlid per a qualsevol responsabilitat dins d’una comunitat perquè a vegades el servei pot arribar a ser un perill per a la mateixa vocació monàstica si un no té cura de la seva salut espiritual, potser també la física, però sobretot de l’espiritual. Els elements que ens ajuden a mantenir aquesta salut espiritual els explicita sant Benet essencialment en dos capítols: en el IV quan ens parla dels instruments de les bones obres i en el VII quan ens parla de la humilitat; si ho mirem bé tota la resta gira a l’entorn d’aquestes dues premisses: Bones obres i humilitat.

Sant Benet sap prou bé que al llarg de la nostra vida de monjos ens venen al pensament coses dolentes; els pecats que cometem són en primer lloc de pensament, i sols després de paraula, obra i omissió; i també hi ha aquells pecats que a priori tant sols coneixem nosaltres i per descomptat Déu mateix que ens coneix fins i tot millor que la mare que ens va portar al món. I aquest home de Déu que fou i en certa manera a través de la seva Regla encara és sant Benet, això ho sap prou bé. En aquest cinquè graó de la humilitat un cop passat pels del temor de Déu, per fer la seva voluntat i no la nostra i per ésser obedients i pacients; ens diu sant Benet que ens hem de sentir febles, saber-nos pecadors i fiar-nos a la misericòrdia del Senyor.

No ens parla aquí sant Benet de la confessió sacramental, que és imprescindible en la nostra vida de monjos i de creients; ni tampoc de tot allò que podria afectar a un capítol de culpes comunitari; ens parla en primer lloc del que potser sigui l’arrel de tot plegat; dels pensaments dolents que són la font d’on brollen els nostres pecats i les nostres faltes.

Tots els pecats que embruten la nostra ànima, que ens allunyen de Déu surten dels nostres pensaments. La mentida, la falsedat, la rancúnia, l’ofensa, la deslleialtat, la vanagloria, la supèrbia i així una llista que es pot allargar fins a l’infinit i una mica més enllà, han tingut el seu origen en el nostre pensament. «Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules; vigila les teves paraules, esdevindran accions; vigila les teves accions, esdevindran hàbits; vigila els teus hàbits, esdevindran el teu caràcter; vigila el teu caràcter, esdevindrà el teu destí», diu la famosa dita atribuïda a Lao Tse pensador xinès del segle VI A.C., i és que sinó tinguéssim mals pensaments seria molt difícil pecar.

Quantes vegades fem servir aquella frase de que «no he pogut més i m’ha sortit tot el que duia dins des de molt de temps» per justificar l’acritud davant d’un germà amb el que hem tingut un problema? El que li hem dit s’ha anat covant dins nostre i a vegades potser no ens hi hem resistit prou, no ens hem esforçat massa per apartar i desmuntar el raonament que anàvem construint sabedors de que tard o d’hora acabaríem per treure’l de la pitjor manera possible.

Ens cal practicar el temor de Déu i la paciència, cercar sempre de fer la voluntat del Senyor i ser obedients a aquesta; ens ho ha dit sant Benet abans d’arribar a aquest graó. A vegades sembla fins i tot que la nostra vocació ens fa nosa, perquè quan ens assalten i van madurant dins nostre els mals pensaments acabem per perdre la claredat que algun moment havíem aconseguit tenir i la ment se’ns obnubila. Sant Benet ens diu que aquets mals pensaments que són dolents i ho sabem prou bé no ens enganyem, els hem de treure i confiar-los a altri.

Però en aquest breu graó sant Benet no s’atura tant sols en els pensaments dolents, ens parla també de les faltes comeses en secret, aquelles que creiem que no veu ningú o tal volta allò que fem i que creiem que queda en la impunitat. Ens ho diu sant Mateu en el capítol VI del seu Evangeli, el nostre Pare veu el que fem en el secret, quan no ens veu ningú o quan estem tancats a pany i forrellat, Ell veu en el secret i sap tothora que estem fent, si fem el bé o fem el mal que no volem, com diu sant Pau. No, les nostres malifetes no queden ni ocultes ni impunes, mai hi queden; Déu sempre les sap. Per tant molt millor confessar-les i netejar la nostra consciència acudint a la misericòrdia de Déu de la qual mai hem de desesperar.

Escrivia Dom Godofrè que fou abat de Cister «Donem a conèixer en primer lloc els mals pensaments que ens molesten i als que ens resistim; dels quals, per tant, no som culpables. Aquestes temptacions les té tothom i encara que no consentim a elles quan ens assalten sempre ens humilien (...). Hi ha pensaments que ens obsessionen i ens persegueixen sense deixar-nos un moment de repòs. (...) “quan soc feble és quan soc realment fort”. - escriu sant Pau (2Co,12,10) – Heus aquí La humilitat pràctica – afegeix Dom Godofrè – pastada en la desconfiança cap a un mateix i en la confiança en Déu. (...) Quan ensopeguem en les proves del quart graó és quan sentim la nostra misèria, creient-nos capaços de tot i tenint vergonya de nosaltres mateixos. Són moments fàcils per al desencoratjament i són precisament els moments en els que ens cal donar testimoni de la nostra absoluta confiança en la misericòrdia de Déu.» (La humildad segon san Benito, p. 213-214).