dilluns, 2 d’abril de 2018

LA PRÀCTICA DEL SILENCI

De la Regla de sant Benet
Capítol 6

1 Fem allò que diu el profeta: “M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones”. 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: “Si parles molt, no evitaràs el pecat”; 5 i en un altre indret: “La mort i la vida estan en poder de la llengua”. 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

En aquest capítol sant Benet formula una doctrina sobre el silenci que es pot resumir en que el silenci evita el pecat i que més ens val estar callats que no pas sucumbir a la temptació de proferir una paraula feridora. El nostre ha de ser un silenci fecund, que ens permeti estar a l’escolta sobretot de la Paraula de Déu, «guarda silenci i t’ensenyaré la saviesa.» (Jb 33,33) diu el Senyor a Job. Sant Benet estableix una relació entre paraula i silenci, silenci i pecat, silenci i escolta, silenci i obediència. No és que sant Benet condemni la paraula, però si que ho fa amb les converses dolentes, les paraules ocioses i les que fan riure, que condemna a eterna reclusió. El que pensa més aviat és que la paraula ha de néixer en el silenci i del silenci per tal de poder donar vida. Ens cal retenir, emmudir la que surt de la nostra exasperació, del nostre rancor. És aquest tipus de paraules les que condemnen a mort, que fereixen i que destrueixen; perquè procedeixen del desbordament de les passions que corrouen la nostre vida interior. Déu parla en el silenci, com va parlar a Elies ja quan «aleshores s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada.» (1Re 19,11-13) perquè el Senyor era en el murmuri del ventijol suau. Aquest silenci hauria d’omplir la nostra vida, però masses vegades som més similars a Jaume i Joan a qui Jesús anomenava Boanerges, fills del tro, que no pas el silenci interior i exterior omple les nostres vides. La paraula nascuda del silenci és una paraula nascuda de l’escolta, de l’obediència; el nostre gran problema a vegades és que el nostre murmuri interior i exterior ofega les paraules que ens adrecen; no estem massa predisposats a escoltar, ni a Déu ni als nostres germans, ni al nostre interior on poua el nostre jo més profund, on ens parla la nostra consciència. Si tot això ens costa, com podem estar oberts a l’escolta de la Paraula de Déu? Si les nostres veus interiors ens ensordeixen, el nostre jo interior ens domina i doblega la nostra voluntat, no som lliures. La paraula caracteritzada per la lleugeresa desestabilitza el caràcter més treballat per empeny’ens al pecat, a la deixadesa, a la insolidaritat. Per això ens diu sant Benet que si parlem molt, no evitarem el pecat perquè com diu el llibre dels Proverbis «mort i vida estan en mans de la llengua» (Pr 18,21). Però d’altra banda hi ha una paraula enriquidora la de l’únic mestre, la de Crist, perquè no som sinó deixebles del vertader mestre, per això sant Benet ens diu que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. Per sant Benet l’enemic del monjo no és pas la paraula, sinó la paraula ociosa, vulgar la que ens empeny a l’ociositat a obeir els nostres propis delers, a fer-nos una regla a mida; aquests tipus de paraules ofeguen la Paraula de Déu, ens impedeixen d’escoltar-la. Si establim una disciplina del silenci en el nostre monestir, si ens acostumem a mantenir-lo, molt especialment, en alguns moments concrets de la nostra vida, en alguns llocs determinats, ens ajudarem a afavorir un ambient d’escolta a allò que ens cal vertaderament escoltar, la Paraula en majúscules. Al claustre, al refetor, a l’església o a la capella, des de després de Completes fins a Laudes, són moments, espais concrets on practicar el silenci, l’obrador del bon silenci. Ja podem escriure, parlar i fer grans discursos sobre el silenci, perquè sinó el practiquem serem com una esquella sorollosa o un címbal estrident, com escriu sant Pau sobre la caritat, i tots pequem en aquest tema. El silenci no és un càstig pels mals monjos, sinó un desig de no escoltar altra paraula que la Paraula de Déu. La primera llengua de Déu és el silenci, escrivia Thomas Keating, i com per qualsevol altre llengua cal aprendre-la, fer-ne immersió lingüística, estudiar-ne la gramàtica i el vocabulari; es a dir practicar-lo per fer callar les veus interiors i exteriors, els brogits que s’entossudeixen en acompanyar-nos quan intentem fer silenci. Hi ha un silenci de mots, però també ens cal un silenci d’agitacions, de rumors, d’emocions.

Escriu el nostre Abat General comentant aquest capítol que «el problema és que rarament som amos de la qualitat de la nostra paraula i del seu efecte en els altres. Tenim necessitat d’una conversió del cor que talli el poder de la nostra paraula, la seva capacitat possessiva i ofensiva, i es converteixi cada vegada més en transmissió de la Paraula de Déu. Perquè això succeeixi; sant Benet proposa essencialment dues coses: callar i escoltar. Per tant, el silenci que escolta és per a sant Benet el principi de la caritat. Callant i escoltant aprenem a concebre la paraula no ja com una arma de poder en mans de la nostra llengua, sinó com un do que tant sols podem transmetre, i el bé que fa aquesta paraula radica en la Paraula de Déu que rebem; radica, finalment, en la Paraula mateixa, quan l’escoltem en silenci. Per a sant Benet, sense escolta no hi ha silenci. El silenci benedictí i monàstic en general no és mai autista, no és mai un tancar-se en si mateix, sinó un acte de relació; és a dir, un renunciar al propi torn de paraula per escoltar al tot altre. El nostre silenci consisteix a concentrar-nos en l’única Paraula que val la pena escoltar i que conté totes les paraules, tota la veritat, tota la realitat: el Verb de Déu, Crist mateix.» (Cf. Comentari del P. Abat General Mauro Giuseppe Lepori al capítol VI de la RB).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada