diumenge, 18 de març de 2018

QUE S’OBEEIXIN ELS UNS ALS ALTRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 71

1 El bé de l’obediència, no sols l’han de prestar tots a l’abat, sinó que també els germans s’han d’obeir els uns als altres, 2 sabent que per aquest camí de l’obediència aniran cap a Déu. 3 Posant, doncs, en primer lloc el manament de l’abat o dels priors per ell constituïts, al qual no permetem que s’anteposin manaments particulars, 4 fora d’això, que tots els joves obeeixin els seus ancians amb tota caritat i sol·licitud. 5 Si es trobava algú que hi fos rebel, se l’ha de castigar. 6 I si cap germà per algun motiu, per petit que sigui, és corregit d’una manera o altra per l’abat o per qualsevol ancià seu, 7 o bé si nota que l’ànim de qualsevol ancià està mínimament irritat en contra seu o està disgustat, ni que sigui una mica, 8 a l’instant, sense esperar gens, que es prostri a terra, i així resti ajagut als seus peus donant satisfacció, fins que amb un mot de benedicció passi aquell enuig. 9 Si algú refusava de fer-ho, que se’l sotmeti a un càstig corporal, o bé, si és contumaç, que sigui expulsat del monestir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Podríem dir que els capítols 71 i 72 de la Regla constitueixen el resum de tot el text, són el moll de l’os de la Regla; tal com Jesús resumí en estimar Déu i els altres com a un mateix tot el decàleg, sant Benet sintetitza en obeir els altres i tenir bon zel tot el que la Regla estableix. L’obediència és al centre del camí cap a Déu i sant Benet hi estableix una certa jerarquia: primer de tot cal obeir l’abat i aquells que ell ha instituït, després els ancians. Apareix però una qüestió de fons, sobre en quina mesura l’obediència és un camí que ens porta a Déu.

Al començament de la Regla, sant Benet diu que l’escriu per a aquells que volen tornar a Déu pel treball de l’obediència (Pròleg 2-3) i al capítol cinquè (v. 2) diu que aquesta és la característica d’aquells que no prefereixen res a Crist. Aquesta obediència, que sempre és una obediència a Déu, es val però de diverses mediacions, i no tan sols es deu a aquells que exerceixen diversos serveis d’autoritat en la comunitat, sinó a tots. Segons sant Benet aquesta obediència a Déu, aquest «bé de l’obediència», en l’original llatí, també s’exerceix quan els germans ens obrim als altres, sabent que és per aquest camí de l’obediència que anirem a Déu.

L’encapçalament mateix del capítol, titulat precisament obediència mútua, és una expressió de bell significat, profundament comunitari. Aquesta obediència no consisteix únicament a donar ordres, sinó sobretot en el respecte profund per als altres. Per això, sant Benet, sempre coherent amb ell mateix, afirma que els més joves obeeixin els més ancians, entenent sempre que és l’antiguitat corresponent al rang d’entrada a la comunitat i no la corresponent a l’edat. Per tant, tots, excepte els més joves monàsticament, tenen algú més jove que ells i d’altres de més grans que ells, és a dir obeeixen i són obeïts.

Aquesta obediència mútua no es realitza pas sense xocs ni tensions. Per això sant Benet parla sobre l’actitud que s’ha de prendre quan un ancià fa un retret o s’irrita i del càstig al rebel i contumaç. En aquest cas, el que rep el retret o la correcció l’accepta i el satisfà tirant-se als peus de l’anterior fins que aquell ha pronunciat una benedicció i es guareix, perquè de fet, és la ferida del més gran la que necessita de ser guarida. Perquè sempre podem disgustar, avui ens ho deia Orígenes a Matines parlant de l’episodi de Moisès, Aaron i Maria: «la primera lliçó que jo trec d’aquest episodi, lliçó ben útil i necessària, és que no haig de calumniar el meu germà ni parlar malament del proïsme, ni obrir la boca per criticar, ja no dic els ants, sinó ningú, perquè veig la magnitud de la indignació de Déu».

El capítol d’avui, si hom el llegeix superficialment i ràpidament, pot tenir la impressió que es tracta simplement d’un exercici de poder i d’autoritat per part de l’ancià que sols cerca un gest d’humiliació per part del jove. En realitat, és una relació mútua, i quan el primer es preocupa, ja sigui per ira, indignació o sorpresa, l’actitud respectuosa del jove i per la seva pròpia pregària de benedicció és guarit i obté satisfacció.

Venim al monestir a convertir-nos, a transformar-nos gradualment en imatge de Crist, per descobrir la seva voluntat i conformar la nostra a la seva. Reunits en comunitat per la crida de Crist, ens animem i ajudem mútuament en aquest viatge. Aquesta vida en comú, dia rere dia, any rere any, és possible tan sols si hi ha un gran respecte entre nosaltres. Aquest respecte no es limita als bons costums, tot i que també són importants. Aquest respecte implica l’atenció a l’altre, als seus desigs. Aquesta és la naturalesa profunda de l’obediència a tots els nivells, és a dir comunió de voluntats. Per això en aquesta relació, els enfrontaments i les friccions no tan sols són possibles, sinó inevitables.

L’amor fratern requereix respecte no únicament per a nosaltres mateixos i per als altres sinó també per les seves reaccions. Aquest respecte, que és una altra forma d’obediència, no és només simplement gest d’humilitat sinó també de comunió. Escrivia l’abat Sighard Kleiner, que la primera i més freqüent objecció que oposem a la formulació de l’obediència, tal com la planteja sant Benet, és si aquesta és realment humana. Cal que totes les nostres facultats, intel·lecte i voluntat, es concentrin a donar una resposta conscient i lliure, perquè l’home no es pot convertir en una mena d’autòmat, abdicant, renunciant a la seva dignitat. L’obediència del monjo és triada i volguda i oferta a Déu. Els monjos som homes que no vivim al nostre caprici ni obeïm els nostres propis desitjos i gustos, sinó que caminen sota el judici i imperi d’un altre, Crist, per això vivim en els monestirs i desitgem que ens governin.

Aquesta és una de les idees claus de la Regla, en plena harmonia amb l’Evangeli. Proposa a aquell que vol viure veritablement l’Evangeli, el mitjà molt particular d’una vida de comunitat, sota una regla i un abat, afavorint la sortida de nosaltres mateixos i l’obertura als altres. Aquest posar-se un mateix en mans d’uns altres era vist, en el desert, com el mitjà més radical per evitar les il·lusions de replegament que venen per l’egoisme o per l’orgull, i per assegurar-se de fer la voluntat de Déu i no la nostra pròpia. El que era docilitat espiritual en els pares del desert es converteix en una obediència en sentit estricte, però conservant la mateixa doctrina espiritual en sant Benet. Aparentment avui som més escèptics a aquesta presentació. Tota idea de posar-nos en mans d’un altre, ens xoca. Estem legítimament molt més atents a la consciència i a la responsabilitat personal. Un millor coneixement de les nostres motivacions inconscients ens torna desconfiats cap a un desig més espontani d’obediència, que amaga una certa renúncia o abdicació de les nostres responsabilitats.

Una crítica més atenta d’aquest desig és, per tant, necessària. L’obediència és presentada com aquella que ens assegura de fer la voluntat de Déu. Perquè «l’obediència que es presta als ancians, a Déu es presta», ens diu el capítol cinquè de la Regla (vv. 4 i 15). Ara, ja no veiem les coses tan simplement; tenim una concepció més àmplia de la voluntat de Déu i de la seva recerca. Ens cal una pobresa voluntària, que vagi més enllà del que demana una simple presa de distància davant dels béns materials per amor a la pobresa en si mateixa, ens cal també una obediència voluntària que vagi més enllà del que només necessita la vida comuna i la recerca d’un control per evitar els errors. Aquesta recerca voluntària pot ser un autèntic moviment espiritual. Aquesta obediència és la que convé a aquells que res estimen tant com al Crist (RB 5,2). Aquesta motivació, que apareix en les primeres línies del capítol cinquè, és la motivació última, sense la qual l’obediència no tindria cap sentit, o més aviat prendria un altre sentit i no pas positiu. L’obediència en si és només un mitjà, no és sinó el camí que condueix a la vertadera vida (RB 5,11), i ens fa participar en la mateixa vida de Crist, ens compromet en el seu seguiment, sense quedar reduïda a una simple saviesa humana sinó participant de la bogeria de l’Evangeli essent, per tant, obra de l’Esperit en nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada