ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 59

1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l —Déu no ho vulgui—, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Del capítol 58 al 61 de la Regla, sant Benet ens parla de la manera d’admetre als germans. En el capítol 58 estableix el marc i en els següents ens parla de tres casos particulars: els infants, els sacerdots i els monjos provinents d’altres monestirs. Sembla evident que aquest capítol d’avui està en certa manera desfasat, perquè gràcies a Déu l’Església fa molt de temps que no accepta l’admissió de menors d’edat a la vida religiosa, ni encara menys la donació o oblació per part de les seves famílies. Però algunes de les idees que hi planteja continuen essent vàlides i són aplicables a qualsevol admissió en una comunitat. Les comunitats són diverses, com ho són també els orígens de cada monjo. La situació familiar i la vida que hem viscut fins a entrar al monestir no són les mateixes per a cadascú. Ningú de nosaltres no ha triat ni la família en la que ha nascut, ni la seva infància, però ambdós fets han marcat les nostres vides i el nostre caràcter.

Ens parla sant Benet dels qui procedeixen de família noble o rica o bé els qui venen de família pobre o modesta, els qui diu sant Benet que no tenen absolutament res. Sembla que no li preocupa que aquests darrers vulguin abandonar el monestir, perquè sens dubte en aquell moment allí hi tenien les condicions mínimes de vida garantides mentre que a fora aquestes perillaven. No era pas fàcil aconseguir en època de sant Benet un plat a taula i un llit per a dormir en una societat on hi havia rics, molt rics, però que eren ben pocs, i molts pobres, molt pobres, que a la vegada eren la immensa majoria. Faltaven molts segles perquè sorgís allò que avui se’n diu classe mitjana i en aquells moments la burgesia urbana era tant sols una hipòtesi de futur, en les beceroles del règim feudal amb senyors, serfs i ben pocs homes lliures. Dins del món de l’Església aquestes circumstàncies podien ser d’alguna manera diferents però no pas tant. El que sí li preocupa a sant Benet és que els fills dels nobles puguin voler abandonar el monestir seduïts per una vida millor en el seu àmbit familiar i unint a això l’evident manca de vocació, ja que la seva entrada al monestir havia estat tant sols conseqüència de la voluntat dels pares, tal volta per a solucionar la vida d’un fill no primogènit com era costum de manera bastant estesa. D’aquí el consell de tancar totes les portes, de tal manera que a l’infant no li resti cap esperança que el pugui seduir o perdre, i aquí sant Benet apunta a l’experiència, recordem que ell mateix venia de família noble romana. Aquesta sentència sona molt dura i poc adequada, diríem que políticament incorrecte per al món d’avui, ja que sembla que sant Benet vulgui monjos per força coartant-los la llibertat de decisió, impedint-los cap altra possibilitat que la de restar al monestir. Però potser no és tant així i el que vol precisament sant Benet és que la seguretat econòmica garantida fora del monestir no coarti la seva decisió de seguir al Crist, no els tempti en excés. També avui ens pot passar pel cap que si marxem del monestir i la nostra família té recursos ens donaran un cop de mà, cosa que seria del tot natural. Déu ens pot cridar aquí o allà però el que no ens hauria de cridar mai fora del monestir és la temptació d’una major comoditat. Com tampoc a dins, perquè som nosaltres que ens hem d’anar emmotllant a la vida que ens proposen l’Evangeli i la Regla i no pas aquestes al nostre caprici, escrivint cada dia un capítol de la Regla tenint com a model la nostra voluntat.

En el fons d’aquest capítol es planteja la relació dels monjos amb la família, amb els seus orígens, amb els amics, amb el món que han abandonat, com s’hagués dit fa uns anys. Sembla que durant segles entrar en una comunitat religiosa significava tallar qualsevol lligam amb tot allò que s’havia viscut abans, morir al món. També avui optar per una vida monàstica o consagrada implica un cert trencament amb el passat i amb els vincles familiars o amicals, o al menys la necessitat de viure’ls d’una altra manera ben diferent. No per ser monjos deixem de ser fills i quan els pares són grans i cal atendre’ls això es fa més evident, tenim molts casos entre nosaltres. Les renúncies són altres, són petites o no tant petites coses, com per exemple no poder passar determinats dies amb les nostres famílies, dies que eren abans fonamentalment familiars o rebre d’elles coses que ara ens són supèrflues o que ja no necessitem i que de rebre-les ens posarien en situació de privilegi davant dels altres, com diu sant Benet al capítol 54 de la Regla. La comunitat no substitueix la família, perquè dir que la comunitat és una família, com pensar que és un grup d’amics, no seria prou encertat; una comunitat és un grup de persones diverses en molts aspectes, però unides per un vincle comú, un vincle fort, molt fort, cercar al Crist. Aquest aspecte fonamental, en tant que base i raó de la nostra vida de monjos, és el que destaca sant Benet com a rerefons d’aquest capítol quan parla d’oferir la cèdula i la mà del noi embolcallades amb les tovalles de l’altar; la vida del noi, la nostra vida, oferta amb el pa i el vi a punt d’esdevenir el cos i la sang de Crist. Escriu sant Ambrós que «el qui té set desitja estar sempre prop de la font i sembla que no té altra anhel que l’aigua, al contacte de la qual queda saciat» (Comentari al Salm 118). Ha de ser aquesta la raó fonamental de la permanència al monestir, estar vora la font de la nostra vida que és el Crist, i aquesta raó cal viure-la amb suficient força com per a vèncer qualsevol temptació, també la que avui sant Benet ens proposa de tallar de soca-rel, tancant tota porta a la seducció i a la perdició.