diumenge, 6 de desembre de 2020

L’ORATORI DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 52

1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Cada cosa té el seu lloc, la seva hora, i cal fer-la sempre amb reverència i sense destorb. La rítmica vida monàstica té la seva correspondència en la mateixa estructura arquitectònica del monestir.
Cada estança ha estat pensada per a acollir la seva funció i sant Benet ens diu que no s’hi ha de fer res més, ni de guardar cap altra cosa. Sembla adonar-se’n de que som capaços del contrari, de fer i de guardar qualsevol cosa en qualsevol lloc i ens adverteix de la importunitat d’això, de que cal que no fem res de semblant. Un precepte que és vàlid per a qualsevol dependència, per a qualsevol cosa que fem, i que ho és molt més quan parlem de l’oratori i parlem de la pregària.

El monjo se l’anomena sovint com l’home de la pregària, a vegades fins i tot es fa servir l’expressió de professional de la pregària; aquesta darrera definició potser no és prou encertada perquè pregar és molt més que una obligació per a nosaltres, és com l’aire que respirem o l’aigua per als peixos, és quelcom no tant sols necessari per a la nostra vida, sinó imprescindible. Sense pregària no hi ha monjo, perquè sense pregària no hi ha creient. Pregar és estar en contacte amb Déu, parlar a Déu lloant-lo o suplicant-li i per al creient res pot ser més important que parlar amb Déu i escoltar la seva veu. Una pregària que tenim ben establerta al llarg del dia, que comença quan encara és fosc i acaba quan ja torna a ser fosc.

Ja de bon matí ens hi hem de posar com ens deia ahir a Matines de manera deliciosa sant Ambrós: «Procura de precedir aquest sol que veus: Desvetlla’t, tu que dorms, aixeca’t d’entre els morts, i Crist t’il·luminarà.
Si t’avances a la sortida d’aquest sol, acolliràs Crist-Llum. De primer, ell t’il·luminarà allà al fons del teu cor; i quan tu li diguis: la meva ànima us desitja de nit, farà resplendir la llum matutina a les hores nocturnes, si medites la paraula de Déu. Mentre medites, tens llum, i tot veient la llum –llum de la gràcia, no del temps-, diràs: Els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig. I, quan la matinada et trobi meditant la paraula de Déu, i aquesta ocupació tan grata de pregar i de salmejar faci les delícies de la teva ànima, diràs novament al Senyor Jesús: les portes de l’aurora s’omplen de goig.» (Comentari al Salm 118).

Dins de l’equilibri de la vida monàstica entre pregària, treball, contacte amb la Paraula i descans, la pregària amb la Lectio ocupa el lloc central; tothom treballa, o hauria de treballar, tothom descansa, però tant sols el creient prega, llegeix i escolta la Paraula de Déu tot alimentant-se espiritualment d’aquesta. La pregària, sigui comunitària o sigui personal, té un lloc específic per a fer-la, que és l’oratori. Aquest lloc, per la seva funció, demana del màxim silenci, no tant sols quan hi estem pregant, sinó també en entrar-hi i sortir-hi. Allí cal que hi guardem en tot moment la reverència deguda a Déu.

Sant Benet ens diu que Déu és present arreu i és ben cert, però també ens diu que això cal que ho tinguem encara més present quan som a l’Ofici Diví (RB XIX). De la mateixa manera si cal que pensem que Déu és present en cada estança del monestir, sigui al refetor, al nostre lloc de treball, a la cel·la o a qualsevol altre lloc; aquesta presència l’hem de tenir encara molt més present a l’oratori. També si quan fem alguna cosa, sigui la que sigui, ens hem de saber en presència de Déu, molt més quan som pregant a l’oratori, perquè allí durant l’Ofici Diví i tot pregant estem més que mai, si això pot ser possible, en presència del Senyor.

Sant Benet sap que tant com hem de ser conscients de tot això podem tenir la temptació d’importunar als altres. Ho podem fer de diverses maneres, amb una conversa ociosa o fora de lloc que no és pas urgent o també tot pregant personalment amb esclats de veu. Ja en parla sant Benet quan tracta de la lectura al refetor de que allí cal un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix; o que al dormitori cal un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú (RB XLVIII,5); sembla que a la seva època la lectura s’acostumava a fer massa sovint en veu alta i està clar que això pertorbava als altres monjos.

La pregària personal cal fer-la amb llàgrimes i amb efusió del cor, és a dir amb tota l’ànima i en silenci. Per evitar les importunitats sant Benet aconsella o més aviat estableix de sortir de l’oratori amb el màxim silenci i mantenint la reverència deguda a Déu. Ningú s’hi ha de quedar si no és per a pregar per tal de no destorbar als altres. L’oratori segueix essent l’oratori malgrat que l’Ofici Diví hagi finalitzat i no és el lloc de converses entre nosaltres, ni menys amb els fidels que hi puguin venir cercant una estona de recolliment.

Però no n’hi ha prou amb el silenci exterior, tenim necessitat per pregar d’un silenci interior i aquest massa sovint costa de trobar-lo.
Ens deia també sant Ambrós: «Com pot el teu cos estar prop de Déu si ni tant sols l’honres amb els llavis? Ets ben esclau de la son, dels interessos del món, de les preocupacions d’aquesta vida, de les coses de la terra! Reparteix el teu temps, almenys, entre Déu i el món.» (Comentari al Salm 118). Prioritzar Déu pot no ser tant fàcil com sembla, cal que ens hi esforcem i que siguem ben conscients de que la pregària és la que ens dona la força, la que ens manté per tal d’afrontar tota la nostra vida.

D’aquí que sigui tant important per a nosaltres mantenir el ritme de la nostra jornada, a cada hora la seva ocupació, a cada lloc la seva tasca, en cada moment la seva hora litúrgica. Com deia sant Ambrós: «Ves, de matinet, a l’església, portant les primícies dels teus bons desigs, i després si la feina de cada dia et reclama, tindràs prou motius per a dir: Abans d’hora es desvetllen els meus ulls, per considerar les vostres promeses, i t’aniràs tranquil als teus afers. (Comentari al Salm 118).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada