EL SENYAL QUE S’HA DE FER PER A L’HORA DE L’OFICI DIVÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 47

1 Que estigui a càrrec de l’abat, tant de dia com de nit, de fer el senyal per a l’hora de l’ofici diví, de fer-lo ell mateix o que encomani aquesta missió a un germà prou zelós perquè tot es faci a les hores corresponents. 2 Els salms i les antífones, que els recitin després de l’abat, per ordre aquells que en tinguin l’encàrrec. 3 Però a cantar i a llegir, que no s’hi atreveixi sinó aquell que pot complir aquest ofici de manera que s’edifiquin els oients. 4 I s’ha de fer amb humilitat, amb gravetat i amb respecte, i aquell a qui ho encarregui l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Fa uns anys a les qualificacions acadèmiques escolars s’hi afegia un concepte anomenat actitud, abraçava diverses qüestions però una d’important era l’assistència i la puntualitat. Sembla que també sant Benet ens demana assistència i puntualitat ja que a part de que assistim a l’Ofici Diví vol també que aquest comenci puntualment amb un senyal convingut i això ho hem de practicar amb zel, una de les expressions importants en el text de la Regla.

Cal que tot ho fem a les hores corresponents; tant de dia com de nit, així hi ha un moment per a l’Ofici Diví, com n’hi ha un per al treball, un altre per a menjar, per a dormir o per estar sols davant la Paraula de Déu; tant sols complint-los podrem portar un ritme de vida adequat i sostenible, que es diria avui. L’assistència i la puntualitat depèn en gran mesura de nosaltres mateixos i de no prioritzar res, absolutament res, a l’Ofici Diví o als diversos actes comunitaris, sobretot res que estigui lligat estretament a la nostra voluntat i oposat a la voluntat de Déu. Sant Benet ens vol presents i puntuals a l’Ofici Diví, però va més enllà. Tot ha d’estar orientat a la nostra edificació espiritual. Per tant els Salms, les lectures i les antífones s’han de recitar, cantar o llegir per part de qui en té l’encàrrec i tenint sempre ben present aquest objectiu, que no és altre que l’edificació dels qui escolten.

Hem de ser aleshores ben conscients quan se’ns encarrega aquesta tasca que cal fer-la amb responsabilitat. Potser a vegades podem estar temptats de pensar que al cap i a la fi no ens escolten o que els altres ni ens senten, que estan distrets i potser tant se val o no n’hi ha per tant si ens equivoquem. Si tots estem pel que hem d’estar i tal com hem d’estar, és a dir atents, cal pensar que els altres germans ens escolten amb atenció i per tant si ens equivoquem potser val la pena afegir un «perdó» i rectificar perquè a vegades equivocant-nos i rectificant sense dir pas res estem potser afirmant una cosa i negant-la alhora. Un exemple que avui no s’ha produït però que podria haver succeït, en la lectura del segon nocturn de Matines se’ns deia «No n’hi ha prou de projectar el bé» si nosaltres diem «n’hi ha prou de projectar el bé» aleshores traïm a l’autor del text, en aquest cas sant Hilari, i movem a confusió als qui ens escolten. Com un error en el que fàcilment caiem i és el canvi de persona en un pronom personal i evidentment no és el mateix adreçar-se al Senyor per demanar-li el perdó dels nostres de pectats que dir-li que el perdó és necessari pels seus suposats pecats, perquè com tots sabem Déu no peca en cap de les seves tres persones.

Sant Benet com sempre, ens dona la solució; ho hem de fer tot amb humilitat, amb gravetat i amb respecte. Tres paraules importants en la nostra vida de monjos. Ja sabem que en la humilitat per sant Benet tenim tot un camí a recórrer, més aviat una escala, una idea en la que també aprofundeix sant Bernat. Concretament sant Benet ens diu que «el dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; això és, (...) a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret.» En aquest cas concret ens cal ser conscients, ben conscients, de que recitar, llegir o cantar no és pas quelcom que fem per nosaltres mateixos, ni per lluir-nos personalment, sinó que, com tot en la nostra vida, ha de ser ben fet perquè ho estem fent per Déu i per la comunitat i per tant ha de ser una expressió real del nostre amor cap a ambdós.

Sant Benet hi afegeix dos idees més com són la gravetat i el respecte. Ja quan ens parla de l’oratori ens diu que allí no hi fem res més que pregar sigui comunitàriament o bé sigui individualment o privadament. Aquesta actitud s’ha de traslluir amb fer les coses amb gravetat i respecte. No es tracta de fer un posat afectat o volgudament teatralitzar, si aconseguim ser ben conscients d’on som i del que estem fent, ni ens caldrà pensar en com ens hi cal estar a la presència de Déu, perquè d’això es tracta, de saber-nos en presència seva, tal com ens diu sant Benet al capítol XIX quan parla de l’actitud en la salmodia «creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents”; però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví».

Joan Cassià a les Col·lacions ens diu al respecte «Per arribar a aquell fervor que exigeix la pregària, és menester una fidelitat a tota prova. Abans que res, cal suprimir al peu de la lletra tota sol·licitud de coses temporals. Eliminar de seguida no tant sols la cura, sinó també el record dels assumptes i negocis que ens sol·liciten. Ens cal renunciar també a la detracció, a les paraules vanes, enraonies i facècies. Tallar de soca arrel tot moviment de còlera o de tristesa. En fi, tenim que exterminar radicalment el foment perniciós de la concupiscència i de l’avarícia.» (IX,III).

En paraules del Papa Benet «redescobrir el lloc central de la Paraula de Déu en la vida de l’Església vol dir també redescobrir el sentit del recolliment i de l’assossec interior.» (Verbum Domini, n. 66).