ELS QUI SENSE PERMÍS S’AJUNTEN ALS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 26

1 Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 8 novembre 2020

Estem en els capítols que sant Benet dedica a les faltes, lleus o greus, i a la manera d’esmenar-se. Certament la paraula excomunió ens sona molt dura, fins i tot d’alguna manera pròpia d’un altra temps i mancada de caritat. Sant Benet escriu la Regla des de l’experiència, sap que la naturalesa humana és feble i que a la fi podem caure en faltes fins i tot greus. Per això creu que un apartament de la vida comunitària, quan la nostra vida té aquest tret com a característic, pot ser un càstig, un fer adonar-nos de que no estem en comunió amb la comunitat i per tant estem fora d’ella, excomunicats, mancats de comunió. Ens parla sant Benet de l’excomunió per les faltes com a càstig o com a remei, depèn de com vulguem percebre-ho.

Però l’excomunió ens cal pensar que és un verb transitiu de la primera conjugació, un verb que té per tant les tres persones del singular i del plural aplicables; podem ser excomunicats i podem excomunicar i potser sovint apliquem aquest darrer sentit, excomuniquem diguem que segons la visió de sant Benet fent-ho de manera il·legítima. Considerem als germans en no comunió amb nosaltres. El Diccionari General de la Llengua Catalana defineix excomunió com l’acció d’excomunicar i excomunicar com separar de la comunió de l’Església. També el Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix el terme com a privació activa i passiva dels sagraments i sufragis comuns dels fidels en l’Església Catòlica. Les nostres excomunions particulars evidentment no responen a aquestes definicions i no hi responen perquè són fruit de la nostra voluntat capritxosa i banal i no pas fruit de cap dels procediments que estableix sant Benet. Malgrat això són excomunions que fan mal, que fereixen i que trenquen la comunió dins d’una comunitat.

Per què excomuniquem, aplicant aquest sentit del terme esbiaixat però ben habitual en el seu ús? Perquè considerem que no està en comunió amb nosaltres aquell qui no ens riu les gràcies, qui no accepta tot el que fem o no ens considera superiors, quan evidentment creiem ser-ho de totes, totes. Ja en aquesta simple formulació no costa gaire de veure com és d’absurd això, per fer servir una expressió de sant Benet en el capítol LXV de la Regla. Certament pot ser absurd, també una manca total d’humilitat i per tant mancat de tot sentit per als qui seguim la Regla de sant Benet i maldem per pujar els graons de la humilitat, o al menys hauríem d’intentar-ho i acabem per baixar-los tots de cop i a una certa velocitat. Però sempre correm el perill de sentir-nos el centre de l’univers, la personificació de sant Benet en un sentit esbiaixat perquè anem redactant una regla a la nostra mesura, cada dia diferent per tal de respondre al nostre caprici. Així potser podem arribar a creure que quan ens toqui el judici arribarem al cel, que per descomptat creiem que ens pertoca de dret, i no tant sols estarem lluny de reconèixer les nostres febleses tant físiques com morals, els nostres pecats, sinó que potser li direm al Senyor que aquell germà i aquell altre els ha d’enviar directament a l’infern perquè el nostre criteri és suficient i evidentment el més vàlid. Estarem aleshores ben lluny del publicà del temple, humil i penedit i tots sabem que en deia Jesús del fariseu hipòcrita que no veia la biga al seu ull i es preocupava per mostrar la molla a l’ull del germà. Aleshores es quan obrim abismes amb un o altra germà, quan excloem, és a dir quan excomuniquem de manera escadussera i del tot il·legítima.

L’excomunió l’estableix sant Benet, la reserva als reincidents, als qui volgudament s’obstinen en apartar-se de la comunitat i quan nosaltres volem imitar-lo, aplicar-lo segons el nostre criteri, més propi d’un adolescent capritxós i consentit, que d’un adult, ens acabem per fer reus nosaltres de la pena d’excomunió. Sant Benet no és pas algú que estigui guiat pel propi voler, la seva Regla és fruit d’anys d’experiència de vida espiritual primer eremítica i després comunitària. Sap ben bé de quin peu calcem els monjos, quins són els perills que podem córrer, com caure al pou de la supèrbia o ensopegar amb la pedra de la murmuració. Per això ens adverteix tant dels orígens de tot plegat, de les fonts d’on veu la nostra injusta visió dels altres. Ens les ha dit en el capítol XXII que obre aquest denominat codi penal de la Regla: la desobediència, la supèrbia, la murmuració, deixant-nos endur per l’orgull, com ens diu al capítol XXVIII.

Certament aquests capítols ens sonen feréstecs, massa durs; però tant sols quan pensem que se’ns poden aplicar a nosaltres, no pas quan es tracta d’aplicar-los nosaltres a un altre. Com podem dir o fins i tot tant sols pensar que entre un germà i jo hi ha un abisme, que ja no en volem saber res, que fins aquí hem arribat? Imaginem al Senyor pensant això de nosaltres? Seria un Déu retributiu no pas misericordiós i benigne i no és això el que Crist amb la seva vida, la seva passió i la seva mort ens va ensenyar.

La clau és la presència o la manca d’amor. Ens deia ahir Guillem de Saint-Thierry «aquesta és la justícia vigent entre els homes: estima’m perquè jo t’estimo. Però és rar trobar qui pugui dir: t’estimo perquè m’estimis.» (Sobre la contemplació de Déu) Evidentment si que hi ha algú capaç d’estimar sense condicionants, fins i tot quan excomuniquem, no és altre que el Crist, el nostre mestre i el nostre model.