COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL

De la Regla de sant Benet
Capítol 3

1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Pensar el que cal fer, fer el més convenient, fer-ho amb seny i justícia, amb temor de Déu i observança de la Regla. Abans de prendre una decisió sant Benet ens ofereix tot un protocol, que va des de plantejar el tema o el problema fins a prendre una decisió, passant per escoltar els consells adequats al cas i que acaba amb el judici del Senyor. No sembla pas sant Benet partidari de decisions precipitades, en calent i encara menys guiades pel voler del nostre propi cor; demana d’intentar esbrinar i seguir sempre la voluntat de Déu. Això ens obliga a tots, en una primera fase al qui demana consell i al qui el dona i en una segona a qui decideix i al qui li pertoca obeir. Discerniment, obediència, seny i justícia són els elements fonamentals. Sempre podem errar, però al menys cal mirar de defugir de fer-ho voluntàriament, decidint amb arbitrarietat o amb partidisme. Sant Benet ens parla de no decidir a cop calent o com deia algú intentant de fer-ho amb el cor calent i el cap fred, amb amor i pensa-t’ho bé.

El consell, que pot venir de qualsevol, de tots, ha de ser donat amb humilitat i submissió i no ha de ser defensat amb arrogància. Un consell ha de situar-se sempre en uns paràmetres determinats per ser això, un consell i no pas l’expressió del propi parer entesa com a expressió de la pròpia voluntat o el voler del propi cor en expressió de sant Benet. Ens hem d’intentar posar en el lloc d’aquell qui ens demana consell. Això implica agafar certa distància i analitzar el tema sobre el que se’ns demana consell des d’una òptica molt més àmplia que la simple visió personal. Davant d’un problema, de qualsevol tema que sigui, ens cal analitzar els diversos factors que hi intervenen per tal d’aconsellar la millor solució que per ser la millor ha de ser viable i guiada sempre pel temor de Déu. No ens podem deixar endur doncs per la visceralitat per les empaties i les antipaties, les filies i les fòbies. Això no és fàcil, perquè sovint situacions o bé similars o bé idèntiques, les analitzem d’una o altra manera en funció de qui en són els protagonistes i de la nostra actitud envers aquests. Superar aquest condicionament que pot marcar de manera fonamental el nostre judici de valor és fonamental i no és pas sempre fàcil o millor dit, sempre és difícil. Per aquesta raó sant Benet ens parla de no seguir el voler del propi cor sinó de cercar allò que és millor.

La decisió final la posa sant Benet en mans de l’abat. No pas de manera arbitrària o capritxosa, sinó basada en aquets dos principis fonamentals: el temor de Déu i l’observança de la Regla. Un cop presa la decisió cal obeir-la considerant que s’ha decidit allò que és millor. Una decisió o un acord per exemple comunitari lliga a tota la comunitat, al seu conjunt; un cop presa ja no importa si hi estàvem a favor o en contra, si hi vam aportar aquest o aquell altre matís; ja és decisió de tots i a tots ens implica. Sant Benet ens adverteix davant la discrepància de no disputar descaradament i molt menys fer-ho fora del monestir.

Escriu sant Bernat respecte al tema que «no se sol donar equanimitat en les prescripcions humanes. Les motivacions dels que manen fluctuen en un vaivé continu a grat de les múltiples necessitats i utilitats pràctiques. A vegades es cataloga com allò més adequat i convenient allò que més es desitja i s’imposa com a obligació. (...) Hi ha preceptes que no poden relegar-se sense culpa i encara menys menysprear-los sense greu delicte. Si hi ha descuits culpables els seus menyspreus estan sotmesos a censura. Però hi ha una diferència. El descuit és atonia d’indolència. El menyspreu, tumor de la supèrbia.» (El precepte i la dispensa, 15 i 18).

A la fi hi ha un jutge rectíssim a qui retre compte de les nostres decisions. A ell pertoca la darrera i definitiva paraula; Ell sap si les coses es fan o es diuen per voler del propi cor o mirant de fer-ho amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sense apartar-se d’aquesta temeràriament. Com escriu el Papa Francesc en la seva darrera Encíclica Fratelli Tutti: «L’assumpte és la fragilitat humana, la tendència constant a l’egoisme humà que forma part d’allò que la tradició cristiana anomena “concupiscència”: la inclinació de l’ésser humà a tancar-se en la immanència del seu propi jo, del seu grup, dels seus interessos mesquins. Aquesta concupiscència no és un defecte d’aquesta època. Va existir des que l’home és home i simplement es transforma, adquireix diverses modalitats en cada segle, i finalment utilitza els instruments que el moment històric posa a la seva disposició. Però és possible dominar-la amb l’ajuda de Déu.» (Fratelli Tutti, 166)

En el rerefons d’aquest capítol hi ha els principis fonamentals que inspiren tota la Regla: La mesura i la moderació. Sant Benet no escriu la Regla com un llibre derivat de la voluntat de Déu directament; l’escriu com una ajuda, com un inici ens diu ell, per orientar la vida humana tenint a Déu com a centre. Si el tenim a Ell com a centre, el seny i la justícia ens vindran com a do de la seva gràcia inefable.