LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59

59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Entre el novè graó de la humilitat que ens parla de reprimir la llengua per tal d’evitar el pecat i l’onzè que ens diu que cal parlar suaument, sense riure, humilment i amb gravetat; sant Benet en aquest desè graó ens parla de no riure fàcilment o de seguida, de no tenir un riure neci i sorollós. Som als darrers graons de l’escala de la humilitat i sant Benet es preocupa per l’aparença o més aviat ens parla de que el nostre estat interior s’ha de reflectir fins i tot en l’estat extern. Una cosa és estar joiós i l’altra riure de manera nècia; perquè potser el que ens vol dir sant Benet és que la motivació de la nostra alegria ha d’estar d’acord amb la nostra mateixa vida. Riure és fàcil, però sovint ho fem rient-nos dels altres i aleshores la motivació no és la millor, perquè podem faltar a la caritat, podem ferir. El més greu pot ser el que ens motivin aquesta manca de caritat i la nostra falta d’humilitat, la nostra autosuficiència i el nostre orgull. Reprimir el riure quan algú per exemple cau o ensopega, sigui físicament o d’una altra manera, a vegades no és fàcil. Però si ho analitzéssim una mica més, veuríem que acabem rient d’un altre que comet els mateixos errors que nosaltres mateixos i tal volta no ens agradaria que riguessin dels nostres d’errors. D’altres vegades ens mou al riure o a la burla tal fet, però si aquest mateix error el comet algun altra aleshores ens envaeix una altra sentiment, la compassió. És aquest darrer sentiment el que en tot cas ens hauria d’envair sempre, amb els uns i amb els altres, no fos cas que féssim accepció de persones i, Déu no ho vulgui, aquesta vingués motivada per una dependència afectiva fora de lloc. Tots cometem errors, per tant fer escarni d’una situació concreta d’un altra germà, per exemple d’un error en la litúrgia, en el servei, en el treball que tenim encomanat, una mancança qualsevol o un fracàs acadèmic, s’acosta a aquest riure neci del que ens parla sant Benet.

El que hem de tenir és joia, som afortunats perquè vivim una vida que hem escollit, a la que hem estat cridats i a la que hi hem vingut voluntàriament. Hi ha molta gent que pateix situacions no volgudes, que viu d’una manera que no ha escollit sinó que per moltes circumstàncies s’hi ha trobat. Ho veiem ara en aquesta situació de crisi sanitària que ha acabat essent una crisi econòmica i laboral molt greu, que afecta cada cop a més famílies que veuen el seu futur amenaçat i amb ell la seva mateixa subsistència. Nosaltres vivim el que hem volgut viure i no hi pot haver joia més gran que aquesta, tant més quan la raó és la crida de Déu i no hi pot haver cap motivació més alta. Aquesta joia no la podem malbaratar amb un riure neci, amb la burla o el menyspreu d’un altre germà; és una joia que ens ha d’empènyer vers una més alta caritat. Menysprear o burlar-se és fàcil, ens surt ràpidament i sense massa esforç, però la nostra burla o el nostre menyspreu quan és reiterat acaba per generar burla i menyspreu en l’altra i potser quan els patim una gran part de la culpa no sigui tanmateix nostra. No hauríem de ser mai sembradors de burla i de menyspreu.

Sant Benet ens diu que no siguem fàcils i massa ràpids a riure. Potser sant Benet mateix no fos inclinat al riure; potser va patir algun membre de la seva comunitat que esclatava en grans rialles de manera nècia. Però pel que deixa entreveure en el text de la Regla sí que era un monjo alegre, joiós de ser monjo, però sembla ser que amb una alegria humil, continguda. No prohibeix pas de riure, vol que hi hagi alegria en el cor dels monjos seguint la cita de l’Escriptura, «Déu estima al qui dóna amb alegria» (2Co 9,7); perquè la joia és un signe de caritat, un fruit de l’Esperit. El que aquí reprova sant Benet és la lleugeresa d’un riure superficial, que és l’oposat a la joia interior. Déu no es deixa sentir pas enmig del soroll, de l’excés de paraules, de grans riallades.

La mateixa Escriptura oposa el riure a la joia; perquè aquesta darrera és espiritual, és un do de Déu, que brolla de la pau difosa en el cor. El riure neci, per contra, pot tenir un sentit pejoratiu. Un riure serè és del que ens parla sant Benet, perquè potser aquest brolli d’un cor pur i alegre, lliure d’apreciar les coses en el seu just valor, expressant una serenitat capaç de dominar les nostres tristeses i maldecaps. Els fariseus retreien als deixebles que no dejunessin ni s’afligissin, que no fessin un posat trist. Jesús mateix respon a aquestes crítiques dient que l’alegria dels seus deixebles és legítima, perquè s’ha complert davant dels seus ulls l’esperança d’Israel, el mestre, el nuvi, és amb ells. És precisament d’aquesta alegria de la qual nosaltres hem de donar testimoni, l’alegria del Crist ressuscitat que ningú ens pot arrabassar; ni el sofriment, ni la humiliació, ni la mateixa mort no ens han de moure a la tristesa.

El món, amb tota la seva seqüela de sofriments, té necessitat d’aquesta joia tranquil·la i profunda que res té a veure amb el riure neci, sorollós, que sovint és menyspreador; com el que patí Jesús al pati del pretori o de la creu estant, per part dels seus botxins i torturadors. La conversió de cor, sembla dir-nos sant Benet en aquests darrers graons, cal que es trasllueixi fins i tot en el posat del mateix cos. El llenguatge del cos pot expressar si estem oberts a Déu o tal volta replegats sobre nosaltres mateixos, si tant sols ens fiem de nosaltres o bé si ens posem a les mans de Déu en tot i per tot. Aquesta conversió del cor traslladada en una determinada actitud externa es relaciona, per sant Benet, amb la nostra manera de parlar, amb la pròpia veu i inclou també el riure.

Hi ha el riure alliberador, sà, alegre i sincer i davant d’aquest hi ha també el riure neci, cínic que mostra potser un complex de superioritat quan tractem als altres sense respecte i és davant d’aquest que sant Benet ens proposa de tenir sempre la presència del Senyor per propera i així aquesta ens portarà a manifestar la nostra humilitat de cor, si és que arribem a tenir-la, també en el cos, en els gestos, en la moderació fins i tot del riure. Així tot l’home, ànima i cos, està impregnat de l’Esperit de Déu.

Escrivia sant Basili en la seva Regla que «lliurar-se a un riure sorollós i immoderat és un signe d’intemperància i la prova de que un no sap mantenir-se en la calma, ni reprimir la frivolitat de l’ànima per una raó santa. No hi ha cap inconvenient en mostrar amb un somriure joiós el floriment de l’ànima. Com diu un proverbi de l’Escriptura «L’home content fa bona cara, l’home afligit està abatut.» (Pr 15,13), però riure amb esclats i ser sacsejat malgrat un mateix, no està fet per l’ànima tranquil·la, provada per ella mateixa. Aquest tipus de riure, Cohèlet el reprova com el gran adversari de l’estabilitat de l’ànima: «les rialles em semblaven una estupidesa, l’alegria, una cosa sense sentit» (Coh 2,2), i afegeix «com l’espetec de l’argelaga cremant sota l’olla, així són les riallades dels necis. I també tot això és en va.» (Coh 7,6) (Regla de sant Basili 8, 26-28).