COM S’HA DE CELEBRAR L’OFICI DE LAUDES

De la Regla de sant Benet
Capítol 12

1 A les laudes del diumenge, que es digui en primer lloc el salm seixanta-sis sense antífona, tot seguit; 2 després es dirà el cinquanta, amb al·leluia; 3 després, el cent disset i el seixanta-dos. 4 Acabat, el Benedicite i els Laudate, una lliçó de l’Apocalipsi, de memòria, i el responsori, l’himne ambrosià, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i així s’acaba.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 25 octubre 2020

Sant Benet en afirmar que no hem d’anteposar res, absolutament res, a l’Ofici Diví, ja ens diu prou clar que aquest forma una part molt important de la nostra vida. Tant és així que dedica dotze capítols a parlar de la seva estructura i de l’actitud que hi hem de mantenir; això sí, al capítol XVIII ens diu que si la distribució que ens recomana no ens és adient podem fer-ho d’una altra manera. El vertaderament important és santificar la nostra jornada al ritme de la litúrgia de les hores. Al llarg de l’any fem memòria del misteri de la salvació, celebrant la nativitat, la passió, la mort i la resurrecció del Senyor. En certa manera aquesta memòria la fem també cada setmana en que el diumenge ocupa el lloc central i on divendres, en els mateixos salms i en les oracions, es fa esment de la passió i mort del Senyor. També cada dia ve a ser una altra manera de celebrar aquesta memòria per exemple amb la darrera oració del dia, Completes, tot just després de fer especial menció dels difunts, ens examinem de les nostres culpes per tal d’afrontar la nit com una espècie d’avantsala de la mort; aleshores la pregària següent en alçar-nos, quan encara és de nit adquireix un sentit de vetlla vora el sepulcre, amatents a la sortida del sol, al retorn de la vida, a la memòria de la creació i de la resurrecció.

En aquest capítol sant Benet ens parla de les Laudes, la pregària a la sortida del sol, i quan aquestes se celebren el diumenge, el dia en que fem memòria de la resurrecció del Senyor el seu sentit és encara més ple. És per tant un moment important de la nostra pregària, un moment fort al llarg de la setmana. Les Laudes és l’ofici de la resurrecció, no es tracta tant sols de celebrar l’inici del dia, sinó de celebra-ho com un signe de l’inici d’una nova vida, la vida en Crist ressuscitat que és la vertadera llum, el sol que il·lumina a tots els homes. Un moment doncs per recordar l’inici de la vida, per recordar la creació en aquell moment en el que Déu volgué que es fes la llum i amb ella començà la vida; de recordar aquell primer diumenge quan la llum ompli la foscor del cor d’aquelles dones que encara fosc havien anat al sepulcre a cercar la mort i trobaren la vida; la d’aquells apòstols que canviaren la por per l’esperança.

Ens parla sant Benet del Salm 66, que és una invitació universal a lloar a Déu, a participar tots de les benediccions del Senyor. Del Salm 50 una invitació a demanar perdó pels nostres pecats i a acollir-nos a la misericòrdia de Déu. Del Salm 117 que és un himne triomfal d’acció de gràcies amb aclamacions d’agraïment. Del salm 62 que expressa el desig de retornar al santuari del Senyor, amb confiança i joia. Tots ens empenyen a donar gràcies i a mantenir la confiança en el Senyor que enceta per a nosaltres un nou dia, signe de la nova vida que ens ha estat oferta per la seva resurrecció. Aquí sant Benet ens parla de l’ofici de Laudes del diumenge d’aquest dia que és el dia del Senyor, que és la pasqua de la setmana en que evocant el primer dia de la creació posem l’esperança en el darrer dia quan Crist vindrà en tota la seva gloria.

El diumenge, escrivia sant Joan Pau II en la seva Carta Apostòlica Dies Domini, és el dia del Senyor, el dia de Crist, el dia de l’Església i el dia de l’home, per tant el dia dels dies en que el temps arriba a ser una dimensió de Déu, que és en sí mateix etern.

Hauríem de tenir present a les Laudes del diumenge tot el que representen, i gaudir sempre de la riquesa i particularitat de cada hora de l’Ofici Diví, això ens ajudaria a viure’l amb profunditat i amb intensitat. Massa sovint caiem en el parany de la immediatesa, de l’anècdota; tal volta deixem de prestar atenció al que estem fent, al que estem pregant i al sentit últim d’aquesta pregària perquè pensaments immediats i massa banals ens assalten. Cal que intentem viure amb profunda radicalitat cada moment de la nostra jornada, centrant-nos en el moment concret i deixar per més endavant el que ha de venir o deixant enrere el que ja ha passat. Sant Benet ens parla de l’actitud en la salmodia, com a conclusió de tots els capítols dedicats a l’Ofici Diví. Una actitud interior però també exterior, perquè l’exterior al cap i a la fi és reflex del nostre interior. Si estem vertaderament centrats en el que preguem, en el que estem recitant o cantant no ens ha de costar massa que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu. Si no és així potser ens assalti la curiositat per veure si aquesta o aquella altra persona han vingut avui a Vespres; o la imperiosa necessitat de que quan estem pregant amb un Salm hem de cercar les antífones del dia següent i tantes altres distraccions, segurament menors, però que ens allunyen de la pregària. Hi ha un moment per a cada cosa, un moment per a preparar-nos els llibres, un altre per a guardar-los i un moment per a pregar posant-hi els cinc sentits i és aquest darrer el central.

Com diu sant Benet, creient que Déu és present a tot arreu, creient-ho sobretot sense cap mena de dubte quan som a l’Ofici Diví, mirem de viure amb profunditat el sentit del diumenge, un dia on en paraules de sant Joan Pau II «es veu clarament que, encara que el dia del Senyor té les seves arrels en l’obra mateixa de la creació i, més directament, en el misteri del «descans» bíblic de Déu, no obstant això, s’ha de fer referència específica a la resurrecció de Crist per a comprendre plenament el seu significat. És el que succeeix amb el diumenge cristià, que cada setmana proposa a la consideració i a la vida dels fidels l’esdeveniment pasqual, del qual brolla la salvació del món.» (Dies Domini, 19).