LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es féu obedient fins a la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Una lectura en diagonal d’aquest tercer graó de la humilitat ens pot fer esfereir, o com a mínim podríem dir-ne que és políticament incorrecte ja que sotmetre’s amb total obediència a algú, avui per avui no sona gens bé i atempta contra un grapat de drets. Però una lectura en aquest sentit seria esbiaixada i mancada del seu sentit profund, perquè ens deixaríem el sentit últim d’aquest graó ja que no es tracta d’una obediència humana, al caprici d’un altre, que seria una relació malsana, sinó que es fonamenta en un doble element: l’amor de Déu i la imitació de l’obediència del Crist. O dit d’una altra manera l’obediència per amor a Déu.

El Decret Perfectae Caritatis del Concili Vaticà II, presenta l’obediència lligada estretament al compromís a seguir a Crist pobre, cast i obedient. L’obediència és ofrena de la pròpia voluntat, com un sacrifici. Realment deixar de fer la nostra voluntat esdevé un sacrifici, no ens enganyem, ens vindria de gust fer sempre el que vulguem i sovint ho emmascarem amb que la nostra voluntat és la recta doctrina de la vida monàstica, quan de fet no és ni recta ni encara menys doctrina. No es tracta pas d’aniquilar la pròpia voluntat, sinó d’assimilar-la a la voluntat de Déu. El nexe aleshores no pot ser altre que l’amor, és aquest el que ha d’unir el nostre voler al voler de Déu.

Sembla impossible, inabastable, però hi ha un precedent, hi ha un ésser humà, tant humà com nosaltres, llevat del pecat, que va aconseguir-ho i aquest és el Crist, el nostre model que identificant la seva voluntat amb la voluntat del Pare vingué a servir i no a ser servit; a alliberar i no a ser alliberat, a estimar tot i córrer el risc de no ser estimat. És el sentit de la frase de sant Agustí estima i fes el que vulguis, perquè si estimem el que voldrem és fer la voluntat del Senyor. El Papa Francesc en la seva darrera Encíclica escriu que «deia sant Tomàs d’Aquino —citant a sant Agustí— que la temprança d’una persona avara ni tan sols és virtuosa. Sant Bonaventura, amb altres paraules, explicava que les altres virtuts, sense la caritat, estrictament no compleixen els manaments “com Déu els entén”». (Fratelli Tutti, 91)

Tot plegat ho concreta sant Benet, com el mateix Decret Perfectae Caritatis, en seguir la voluntat del superior; partint d’antuvi que la voluntat d’aquest no ha de ser ni pot ser altra que la de Déu. Sovint tenim una obediència selectiva, depèn de qui ens ho mana, de com ens ho mana, de quan ens ho mana i de què ens mana. No es tracta pas de fer sacrificis estèrils, ni encara menys d’humiliacions, ni d’atemptar contra la llibertat personal i la dignitat intrínseca a tot ésser humà, creat com a fill de Déu, creat per Déu i estimat per Déu. Déu ens ha creat lliures i ens vol lliures, per tant el nostre sacrifici, la nostra obediència ha de ser lliurament acceptada i executada.

De res no valdria obeir per por, seria una impostura, una obediència fraudulenta perquè l’obediència no ha de ser pas una dimissió de la nostra responsabilitat respecte a la nostra vida i a les accions que durant aquesta desenvolupem. Obeint seguim essent totalment responsables dels nostres actes, en tot moment i en tota ocasió, no si val en la nostra vida, en la vida del cristià, l’eximent de l’obediència deguda que donaria certa impunitat perquè ves a saber si és cert el que creiem haver entès com una ordre.

És difícil establir paral·lelismes però en la societat les lleis són establertes, en principi, per afavorir el bon desenvolupament de la convivència; certament tenen un aspecte punitiu per a qui les infringeix, però el seu sentit últim és o ha de ser el bé comú. La societat es dona les lleis lliurament a través dels seus legítims representants i així tots s’obliguen al seu compliment. Certament son textos escrits i elaborats en un més o menys llarg procediment mentre que interpretar la voluntat de Déu sovint no és tant fàcil. Per això és tant important l’element clau d’aquest tercer graó de la humilitat, l’amor de Déu, aquesta ha de ser la clau de lectura de la nostra obediència, de tota la nostra vida. Podem optar lliurament per aquella plaça de criticaire que sempre està lliure en tota comunitat, com em deia una superiora fa unes setmanes, però aleshores caldrà que ens plantegem si ens hi mou l’amor de Déu i si imitem aleshores al Senyor, però sembla que assumint el rol de rondinaire no podrà ser pas així.

Com escriu el Papa Francesc «L’altura espiritual d’una vida humana està marcada per l’amor, que és “el criteri per a la decisió definitiva sobre la valoració positiva o negativa d’una vida humana”». (Fratelli Tutti, 92).