diumenge, 18 de febrer del 2018

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Ens deia aquesta setmana a Matines sant Joan Crisòstom que «convé que elevem el cor a Déu no solament quan ens dediquem expressament a la pregària, sinó també quan estem per altres coses (...) en les quals cal barrejar-hi l’anhel i el record de Déu, de manera que totes les nostres obres, com si fossin amanides amb la sal de l’amor de Déu, es converteixen en un aliment del tot agradable al Senyor. Però només podrem gaudir perpètuament de l’abundor que brolla de Déu, si li dediquem molt de temps».

Avui sant Benet ens diu que «la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal». Sant Benet ens diu que, ja que no tots tenim aquesta força, en llatí virtus, ens convida a tenir cura durant la Quaresma de certes coses les quals cal vigilar durant tot l’any, en la mesura del possible. Aquestes són, òbviament, coses que sant Benet considera com a elements essencials de la vida monàstica, i també de tota la vida cristiana.

El primer element, que inclou tots els altres, és la puresa de vida. Sant Benet ens demana als monjos que mantinguem la vida pura, encara més durant aquests dies, per tal d’esborrar la negligència d’altres ocasions. La paraula «puresa» aquí vol dir senzillesa, tenir una sola cosa com a important, Crist, sense distreure’ns ni negligir-la. Arribar a aquesta unitat, senzillesa i puresa de la vida significa, per descomptat, abstenir-se de tots els vicis. Això vol dir emprar mitjans com l’oració, la lectura i el dejuni i l’abstinència. El context en el qual sant Benet menciona aquests elements de l’ascetisme monàstic mostra clarament que només són mitjans per arribar a la puresa de cor, no pas objectius en si mateixos, ni encara menys gestos de cara a la galeria. Si, durant la Quaresma, aquests mitjans s’utilitzen més intensament, més enllà del que requereix la Regla, ha de ser una decisió personal lliure, pròpia i voluntària, és a dir, una ofrena sincera feta a Déu. De fet, l’únic que hem d’oferir a Déu és la nostra voluntat, el nostre amor, la simplicitat i la puresa del nostre cor. Aquesta ofrena només la podem fer amb joia, una joia que necessàriament prové de l’Esperit Sant, que és l’amor que uneix el Pare i el Fill, com ens diu sant Benet: «que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat amb goig de l’Esperit Sant».

Sant Benet convida el monjo a renunciar amb una mica més d’intensitat durant aquest temps a les coses que ens poden dispersar fàcilment o ens poden fer perdre la simplicitat i la puresa; per tal d’esperar la Pasqua amb l’alegria del deler espiritual. Per a sant Benet, tota la vida monàstica tendeix a la joia, a l’alegria d’un desig espiritual. El monjo ha de ser un ésser ple de desig, un ésser sempre obert a la plenitud de la vida, que només pot concebre com a regal gratuït. I no podem pas exigir un regal; només podem desitjar-lo. Aquest desig de la plenitud de la vida, aquesta aspiració a esdevenir cada vegada més transformats a la imatge de Crist, només pot créixer en nosaltres si disminueix el desig de satisfer les nostres necessitats secundàries. En aquesta recerca d’un creixement individual i comunitari sant Benet insisteix que fem un esforç especial, personal i voluntari que ha d’anar acompanyat del discerniment per tal d’arribar a la plena puresa del nostre cor.

Podríem dir avui també que celebrem el dia del llibre que sant Benet va crear avant la lettre, i que l’instituí el primer diumenge de Quaresma. En l’original sant Benet diu «lectioni vacent omnes» perquè per a ell quan el monjo entra en contacte directe amb la Paraula, amb els Pares, és com si estés alliberat de qualsevol altra cosa; buidant el seu cor de tota preocupació per deixar-se omplir per la Paraula de Déu. La lectio suposa un camí de vida i perquè ressoni en nosaltres la Paraula de Déu, perquè arreli en el nostre cor, cal desembarassar la nostra cambra interior amb el silenci, deixant-la buida de pensaments inoportuns i deixant que la Paraula arreli, s’assenti, ens ompli. Sant Benet estableix que el primer diumenge de Quaresma sigui el dia del llibre, el dia en què cadascun de nosaltres tria un llibre de la biblioteca no pas sols amb l’objectiu d’acomplir quelcom de prescrit. El llibre que avui rebrem no el rebem per deixar-lo mort de riure damunt la taula o en una lleixa fins que el descobrim, potser ja passada la Pasqua o fins i tot l’estiu. El llibre que avui rebem és perquè ens acompanyi en les hores de lectura, perquè el llegim per ordre i tot sencer.

Sant Benet sap que som febles i per això mateix estableix que un o dos ancians vetllin perquè ens dediquem a la lectura quan toca i no sucumbim a la peresa, a passar l’estona ociosos, enraonant, destorbant els altres alhora que la nostra negligència no ens és de profit; per a tals casos estableix que se’ns doni una feina per no restar ociosos. En els tractats sobre la vida dels monjos, el risc per excel·lència al que un monjo podia sucumbir és l’accídia, el dimoni meridià, la temptació més terrible que ens pot amenaçar i que es manifesta sobretot en la impossibilitat de llegir. Sant Nil la descriu així: «Quan el monjo atacat per l’accídia intenta llegir, inquiet, interromp la lectura i, un minut després, se submergeix en el somni; es toca el rostre amb les mans, estén els seus dits i llegeix algunes línies més, remugant el final de cada paraula que llegeix; i, mentrestant, s’omple el cap amb pensaments ociosos, mira el nombre de pàgines que li resten per llegir i els fulls dels quaderns, i comença a odiar les lletres i les belles miniatures que té davant els ulls, fins que a la fi tanca el llibre i el fa servir com a coixí per al seu cap, caient en un somni breu i profund».

Parem també esment als nostres moments de no lectura i d’opacitat, quan el llibre estigui a punt de caure’ns de les mans, perquè la impossibilitat de llegir no ens faci perdre el desig de lectura i, vencent la temptació de deixar-la, aprofitem-la, imposem-nos durant aquets dies de dedicar-hi una estona i que ens sigui de profit en el nostre camí vers la Pasqua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada