COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

De golut, vanitós, violent, injust, cançoner o pròdig no ho hauria de ser cap monjo. Tots hauríem de ser temorosos de Déu, assenyats, madurs, sobris. Tots hauríem de complir el que ens encomanen i no fer res sense encàrrec de l’abat; tots ens hauríem d’esforçar en no contristar als germans, ni menysprear-los; tots hauríem de vetllar per la nostra ànima i tenir present, ben present sempre, que haurem de donar compte de tot el dia del judici. Sant Benet no vol pas que estiguem esperant que ens ho facin tot, ni vol que siguem tan cançoners que donem la culpa als altres de qualsevol cosa, per petita o per gran que sigui, eludint la nostra responsabilitat en la marxa de la comunitat, perquè tots en som responsables, cadascú en la seva parcel·la, en la seva responsabilitat, mai millor emprada l’expressió.

Però si el porter s’ha d’esmerçar en atendre bé al qui truca a la porta o al telèfon, si l’hostatger ha d’acollir als hostes com al Crist, si els cuiners han de preparar els àpats amb estima, si els cantors han de procurar donar el to i ajudar als altres germans a donar-lo, si el bibliotecari ha de tenir cura dels llibres com si fossin vasos sagrats, si l’infermer ha de tenir cura amorosa dels germans malalts i així cadascú en la seva responsabilitat; els denominats oficials majors, és a dir el Prior i el majordom, han de exercir el seu càrrec amb discreció i segons les ordres de l’abat, i no cal dir el que sant Benet espera o vol del mateix abat, que supera qualsevol força humana. El que avui escoltem pel majordom ens ho hem d’aplicar també cadascun de nosaltres i això no vol pas dir que el majordom no tingui més obligacions que la resta de la comunitat, que sí que les té, sinó que cadascun de nosaltres és responsable en la tasca que se li ha encomanat i sobretot és responsable de viure amb fidelitat i amb autenticitat la seva vocació de monjo, és al que ens ha cridat el Senyor, no és pas una feina o una activitat, és una vocació de servir al Senyor i als germans i amb això ja està tot dit.

La temptació, les temptacions existeixen i a vegades aquell refrany castellà que diu “la ocasión hace al ladrón” pot ser cert. De fet dolorosament sabem que és cert i lamentablement un majordom pot, essent golut o viciós, esdevenir dissipador del patrimoni de la comunitat en benefici propi, és a dir per tal de satisfer els seus capricis, per no dir vicis. Aquella frase de sant Bernat de que «al monjo el fa la vocació i al prelat el servei», la podem ben bé aplicar també al majordom, com al prior i a qualsevol altre, perquè al cap i a la fi tots tenim una responsabilitat o altre i així el majordom no ha d’oblidar mai que és monjo, que ha vingut al monestir per viure com a monjo i que la majordomia o qualsevol altra responsabilitat és temporal i caduca. Per això ha d’estar sempre atent a que no se’l mengi l’avarícia, perquè aquesta com escriu sant Joan Clímac al setè graó de la Escala Espiritual aquesta: «genera ídols, és filla de la infidelitat, inventora de malalties, profeta de la vellesa, generadora de l’esterilitat de la terra i de la fam per venir.» El majordom ha de donar raó de les coses amb humilitat, ni contristant, ni encara menys menyspreant, Déu no ho vulgui; tenint sempre una bona paraula, que és el millor present i un present del que tots som sovint, per no dir molt sovint, avars en donar-lo.

Un majordom doncs que es procurés per a ell capricis personals, és a dir coses sense necessitar-les, per petites que siguin, i alhora negués el mateix als altres germans que potser sí que ho han de menester, seria un mal majordom. Un majordom que invoqués el nom de l’abat en va, sols per treure’s del damunt al germà que li demana alguna cosa, o per fer, Déu no ho vulgui, la seva voluntat, seria un mal majordom. Un majordom que no tingués cura de no dissipar el patrimoni del monestir; seria també un mal majordom. Un majordom que no procurés les coses o ho fes amb altivesa i amb retard, seria un mal majordom. En definitiva un majordom que escandalitzés, no administraria bé i no es guanyaria un bon lloc al Regne que és on interessa estar ben situat i alhora acabaria per perdre la seva majordomia perquè quan els errors es van acumulant a la fi arriba l’inevitable.

La temptació de pensar que som imprescindibles, que si nosaltres no fem allò que ens han manat de fer cap altra no ho podrà fer, existeix. És cert, no som tants i ens cal de l’esforç de tots per tirar endavant, seria potser millor una rotació més gran en les deganies, però per a algunes cal tenir unes certes aptituds o coneixements que de no tenir-los poden afectar al bon funcionament de la comunitat. Però estiguem alerta que això no significa una impunitat en la nostra responsabilitat, això no ha de significar un enorgulliment i un aparcament de la humilitat que sempre ha de guiar la nostra vida de monjos. El que realment significa és una responsabilitat, amb totes les lletres de la paraula, un compromís davant de la comunitat i també i sobretot davant del Senyor, d’aquell que tot ho veu i sap amb quina intenció fem cada cosa, aquell que sap el que fem i el que ometem, aquell a qui no podem enganyar amb vanes explicacions o justificacions, aquell a qui de res serveix dir “és que és aquell altre qui ho ha dit i qui té la culpa”; perquè a Ell no el podem enredar mai.

Escriu sant Joan Clímac en el vuitè graó de la seva Escala Espiritual: «Nombrosos són els que m’han engendrat, jo tinc més d’un pare. Les meves mares són la vanaglòria, l’amor als diners, la gola i moltes vegades la luxúria. El nom del meu pare és ostentació. Els meus fills són el rancor, l’enemistat, la tossudesa, el desamor. Quant als meus adversaris, els que ara em tenen pres, són la mansuetud i la dolçor; i aquella que em posa el parany es diu humilitat.»

El majordom s’ha de deixar empresonar per la mansuetud i la dolçor i ha de caure en el parany de la humilitat; sols així podrà exercir el seu servei amb temor de Déu. I el que val per a ell val per l’abat, pel prior, pels degans i per cada germà de la comunitat.