diumenge, 20 de novembre de 2022

EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fora feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet vol que a taula, a part del menjar i la beguda, en moderació; no ens falti tampoc la lectura, és a dir l’aliment espiritual. Perquè la lectura doni fruit en l’escolta, cal un llibre a llegir, un lector i un auditori. Del tipus de lectura sant Benet no ens en parla en aquest capítol, però no fa falta, ens n’ha parlat en altres capítols i per tant ja sabem que la lectura ha de ser edificant, ens ha dit que hem d’escoltar amb gust les lectures santes (cf. RB. 4,55), que en hores ben determinades ens dediquem a la lectura divina (cf. RB 48,1), a l’estiu des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, (cf. RB 48,4), a l’hivern fins a l’hora segona completa i a quaresma fins a l’hora tercera (cf. RB 48,14), o que el diumenge ens dediquem encara més a la lectura (cf. RB 48,22). Dona tanta importància a la lectura que la uneix en un mateix nivell amb l’oració amb llàgrimes, la compunció del cor i l’abstinència, I no vol pas que la negligim de tal manera que si un germà no es dóna a la lectura i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres, ha de ser castigat (cf. RB 48,18). Són tant sola alguns exemples de la importància que sant Benet dona a la lectura, en privat i comunitàriament.

En aquest capítol defineix al lector i estableix com s’ha de comportar l’auditori per tal que la lectura sigui veritablement profitosa. El lector ha de servir la comunitat en aquest ofici al llarg de tota la setmana, com la resta del que ara anomenem serveis comunitaris, i per tal de que el seu servei sigui vertaderament edificant no tant sols s’ha d’allunyar de la vanitat sinó que per aconseguir-ho li cal la benedicció i la pregària, perquè sovint per la seva boca sortiran paraules santes o bé provinents de l’Escriptura o bé dels sants Pares i ha de ser conscient de que esdevé així instrument, veu, d’un missatge que ha d’ajudar a formar als seus germans. Rebre la benedicció i demanar la pregària significa alhora que la lectura al refetor presenta certa dificultat, per tant no pot ser un lector elegit a l’atzar i això compromet als lectors a esforçar-se en fer-ho el millor possible. Que és una tasca dificultosa ens ho mostra sant Benet per exemple quan ens diu que abans begui una mica de vi amb aigua, per la feixuguesa de llegir dejú.

Cal doncs que el lector setmaner hi posi els cinc sentits en la seva tasca, que si erra, cosa ben humana i que ens passa a tots, s’esmeni i ho faci avinent als altres. Quan llegim tots tenim la temptació de tirar pel dret una vegada o altre, com si no ens escoltés ningú i pocs són els qui quan han errat demanen perdó i rectifiquen, fet que evidencia d’una banda la humilitat i de l’altra el vertader esperit de servir als germans, no sigui cas que algú prengui per bo allò que el lector ha afirmat per error i no estava pas en el text o qui sap si l’autor deia precisament el contrari quan hem omès una negació, per citar tant sols un exemple del que ens pot succeir. Però si el lector ha d’estar concentrat en el que fa, no menys concentrats hem d’estar els oïdors.

Per dir-ho d’una manera col·loquial la lectura al refetor no és l’equivalent a escoltar la ràdio o la televisió per part d’una família a la seva llar quan mengen plegats. Aquí la lectura esdevé formativa i per tant l’escolta ha de ser atenta. Sant Benet sempre ens vol amb l’orella atenta, a l’Ofici Diví, a l’Eucaristia, a la Col·lació i també al refetor i amb l’orella interior ben atenta quan ens dediquem a la lectura en privat, tant més si aquesta és de la Paraula de Déu. Al refetor no si ha de sentir cap soroll excessiu, per tant cal també que els servidors tinguin sempre present que els altres germans estant escoltant i evitin sorolls innecessaris. Dient que no s’hi ha de sentir cap murmuri ni cap més veu que la del que llegeix; sant Benet es refereix a que no s’hi senti ni un simple xiuxiueig i no cal dir que no s’hi ha de sentir cap murmuració, el vici al que sant Benet es refereix tretze vegades en el text de la Regla i que defineix com a vertader mal.

La temptació de murmurar sobre la lectura, si ens plau o ens desplau, o sobre el lector, si s’equivoca o si el seu to té un determinat caràcter que no ens agrada, no ens abandona; aquí cal fer sempre un esforç per centrar-nos en la lectura, en el seu sentit ja que sempre és bo escoltar el magisteri de l’Església o vides edificants o reflexions teològiques que ens poden enriquir. Ens pot agradar més un autor que un altre, més un lector que un altre; però per damunt d’això no hem d’oblidar que la gran majoria de lectures formen part del magisteri o de la vida de l’Església, passada o present, i això sempre és enriquidor d’escoltar, a no ser que també els oients caiguin en la vanagloria, com, Déu no ho vulgui, el lector hi pot caure. Les dues majors dificultats aquí són la humilitat i el silenci i sobre aquestes insisteix sant Benet al llarg del capítol. Ens podria semblar que la lectura és prescindible però sant Benet ho deixa ben clar en la primera frase quan diu: «a taula no ha de faltar mai la lectura.»

La lectura al refetor, escriu Aquinata Böckmann, és considerada en la tradició monàstica com una certa decadència perquè a l’antic Egipte els monjos menjaven en silenci i fou a Capadòcia on s’incorporà la lectura al refetor per tal que el silenci dels monjos es mantingués i s’evitessin així les paraules ocioses i fins i tot les disputes. No té doncs segurament un origen tan espiritual com li suposem, però de fet la lectura fou establerta per aconseguir un silenci efectiu i ja sant Agustí plantejarà la idea dels àpats com un moment d’alimentació física i espiritual, on l’aliment físic entra per la boca i l’espiritual per l’orella. Així el text actual de la Regla de sant Agustí ens diu: «Des que us asseieu a la taula fins que us aixequeu d’ella, escolteu sense conteses ni murmuracions el que de costum es llegeix; per tal que no sols rebi aliment la boca, sinó també les oïdes de la Paraula de Déu.» (RA 4,2). No oblidem, ens diu Aquinata Böckmann, els signes que estableixen un cert paral·lelisme entre els àpats i la litúrgia eucarística; l’altar i la taula. L’Eucaristia i els àpats comporten determinats rituals, pregàries, cants o lectures. La comunitat reunida al voltant de l’altar té com a conseqüència la comunitat reunida al voltant de la taula; la Paraula de Déu es proclamada en un lloc i en un altre; el pa i el vi són presents en ambdós llocs; en definitiva els àpats són entesos com una prolongació de la comunió viscuda en comunitat on no hi ha de faltar mai l’aliment de la Paraula.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada