diumenge, 6 de novembre de 2022

QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 24

1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Una societat sense lleis seria ho bé una societat ideal on ningú atemptaria contra els drets individuals o col·lectius dels altres o bé una societat on imperaria la llei del més fort o el que s’anomena la llei de la selva. Pensem en com ens presenta l’Escriptura aquest punt; tot començà amb una sola norma, no menjar del fruit d’un determinat arbre, d’un de sol. L’home incomplí la llei i la pena s’estengué a tota la seva descendència. Després Déu establí amb Moisès un decàleg, unes normes bàsiques que no ja amb els anys, sinó que al mateix instant el poble incomplí. El compliment, poc sovintejat, i el incompliment, bastant més sovintejat, de la Llei de Déu marca tota la història de la salvació. Jesucrist estableix dues nomes bàsiques basades en l’amor a Déu i als germans; així escriuria sant Agustí anys a venir «estima i fes el que vulguis», perquè si estimem a Déu i al proïsme farem el bé que cal fer i no pas el mal.

Per a que una llei sigui acomplerta cal penalitzar el seu incompliment. Això no és pas un invent de la societat moderna que ha vegades creu haver-ho inventat tot de nou, perdent de vista que un temps és hereu de l’altre. Sense penalització pel seu incompliment, humans com som, la llei no serviria de res o de ben poca cosa. Doncs bé tot això sant Benet que precisament va estudiar lleis a l’antiga Roma en un període ja de profunda crisi del Imperi, a punt d’esfondrar-se, ja ho sabia i a l’hora de redactar la Regla li surt la vena de jurista alhora que l’experiència comunitària. I té present també un altre principi del dret i aquest és la proporcionalitat de la pena respecte al delicte o a la falta comesa; avui ens parla d’excloure de la taula per faltes lleus, en el capítol següent parla d’excloure a més de l’oratori i de la comunicació amb els germans per les faltes greus.

Així sant Benet deixa clar que hi ha faltes greus i faltes lleus però no està disposat a deixar passar ni les unes, ni molt menys les altres. Perquè sap que a força de cometre faltes lleus, ens podem acostumar a faltar, ens podem anar habituant a no donar importància als nostres mancaments lleus fins arribar a banalitzar les faltes greus. Seria el que s’anomena anar creant una consciència laxa. Hem de tenir present davant de qui som responsables de les nostres faltes; a vegades s’ha dit, amb llenguatge grandiloqüent, que som responsables davant de Déu i de la història, i això no deixa de ser cert. Tots som responsables davant de Déu i a més sols Déu veu tot el que fem; perquè a vegades també creiem que si els altres no se n’adonen de les nostres faltes, aquestes deixen de ser-ho; això no és cert, ho són i Déu, jutge rectíssim, sap ben bé tot el que fem, encara que nosaltres ens creguem més intel·ligents que ningú si ens escapolim del judici dels altres; però del de Déu segur que no ens n’escaparem mai; Ell sempre sap que fem, quan ho fem, com ho fem, amb qui ho fem i amb quina intenció ho fem. També el poble escollit aprofità que Moisés havia pujat a la muntanya per fabricar-se un ídol, però ja quan l’estava fonent Déu ho sabia; tot i que Moisés se’n va adonar una mica més tard certament. Com diu l’Escriptura «no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber.» (Mt 10,26). Hem de ser també ben conscients de que qui perd primer quan faltem, siguin faltes lleus o, Déu no ho vulgui, siguin faltes greus; som nosaltres mateixos.

Però sant Benet deixa entreveure un altre dels principis del dret, en aquest cas del dret romà que és el pare del nostre, fins i tot de l’actual; una falta d’un membre d’un col·lectiu, d’una comunitat, afecta, és a dir perjudica, al conjunt de la comunitat. Això ja és evident en petites coses que potser ni tant sols són faltes lleus. I com que les faltes, menors en aquest cas, afecten a tota la comunitat sant Benet ens parla d’excomunió, és a dir d’exclusió en tot o en part de la comunió, de la comunitat. Com deia el Papa Francesc als participants al Capítol General del nostre Orde: «tampoc per a nosaltres no és fàcil caminar plegats en comunió. I, tanmateix, no deixa mai de sorprendre’ns i d’alegrar-nos aquest regal que hem rebut: ser la seva comunitat, així, tal com som, no perfectes, no uniformes, no, sinó convocats, implicats, cridats a estar i a caminar junts darrere d’ell, el nostre Mestre i Senyor.» (17 d’octubre de 2022).

Excomunicar és una expressió dura, però tot i que formalment no l’apliquem, gràcies a Déu, massa sovint; si que podríem dir que en certa manera practiquem l’auto excomunió. En aquest procés també hi podem anar entrant poc a poc i sovint és així com acabem caient-hi. Per exemple començo per un primer pas: arribar tard a l’ofici diví, segueixo no participant-hi activament i el resultat és que se m’acaba fent pesat d’anar-hi; passo aleshores al segon pas i deixo d’anar a Matines o a Completes, primer un dia, després vaig regularitzant l’absència i així fins a ser l’excepció el dia que hi vaig. Són dos fets puntuals, dues faltes lleus, però que acumulades, repetides acaben per degenerar en una falta greu. Greu no tant sols perquè vagi contra la Regla i perquè la meva absència afecti a tota la comunitat, sinó greu sobretot perquè caient-hi m’excloc, m’aparto de la vida comunitària, és a dir m’excomunico. I aleshores quan ens deixem caure poc a poc per aquesta pendent de les faltes lleus, rectificar, redreçar el rumb costa cada vegada més. Alguns cops el que sant Benet ens proposa com a pena, nosaltres estem temptats de practicar-ho per voluntat pròpia.

Com ens deia el Papa Francesc als membres del Capítol General, estar en comunió és: «un caminar plegats rere el Senyor Jesús, per estar amb ell, per escoltar-lo, per “observar-lo”... Observar Jesús. Com un nen que observa el seu pare, o el seu millor amic. Observar el Senyor, la seva manera de fer, el seu rostre, ple d’amor i de pau, de vegades indignat davant la hipocresia i el tancament, i fins i tot contorbat i angoixat a l’hora de la passió. I aquest observar, fer-ho tots junts, no individualment, sinó en comunitat. Fer-ho cadascú al seu ritme, certament, cadascú amb la pròpia història, única i irrepetible, però tots junts. Com els Dotze, que estaven sempre amb Jesús i anaven amb ell. No s’havien triat pas ells, Jesús els havia triat. No sempre era fàcil estar d’acord: hi havia diferències entre ells, cadascú amb les seves durícies, i amb el seu orgull. També nosaltres som així.» (17 d’octubre de 2022)

Certament per a nosaltres les durícies com l’orgull, la hipocresia, el tancament són enemics de la comunió; són la llavor de l’excomunió. Mirem en lloc de regar aquestes males herbes, de cuidar la bona llavor de la nostra vocació, de la crida a la nostra vocació. Mirem de sortejar la temptació de caure en faltes lleus i així evitarem les faltes greus i l’excomunió. Que el Senyor ens hi ajudi, sols Ell pot fer-ho amb total eficàcia i amor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada