QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

De la Regla de sant Benet
Capítol 17

1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset «O Déu, sortiu al meu ajut», abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet en aquest capítol ens parla de l’ordenament de la salmodia en les altres hores de l’Ofici Diví, donat que ens ha parlat ja de Matines, l’ofici nocturn i de Laudes. Ara s’ocupa de les Vespres, les Completes i les denominades hores menors, que aleshores incloïa també Prima que va ser suprimida arrel de les reformes del Concili Vaticà II.

Sant Benet però ens fa aquí prestar atenció en el verset inicial i en d’altres aspectes comuns a l’Ofici Diví com ara el Kyrie eleison, el comiat i la benedicció final. Aspectes que potser de tant coneguts i repetits no els hi prestem a vegades l’atenció necessària i ho fem ritualment, quasi sense adonar-nos-en del que estem fent.

El verset que sant Benet ens diu que hem de dir abans de començar a salmejar: Deus in adiutorium meum intende, amb la resposta: Domini ad adiuvandum me festina, és el primer vers del Salm 69. Aquestes paraules formen de fa segles l’oració introductòria de cada hora dels breviaris romans, monàstics i ambrosians, tot i que durant els últims tres dies de la Setmana Santa i en l’ofici de difunts la fórmula emprada originàriament era una altra. Mentre es reciten, o es canten, tots els presents fan el senyal de la Creu i amb aquestes paraules i amb el signe de la Creu es representa que ens posem de manera especial en presència del Senyor. La tradició diu que sant Benet va introduir aquest costum en l’ofici monàstic i que sant Gregori el va estendre a totes les esglésies romanes. Joan Cassià (Col·lacions, X, 10), per la seva part diu que des dels primers temps del cristianisme els monjos van usar aquesta introducció sovint i molt probablement també fora de l’Ofici Diví, com una mena de jaculatòria.

En posar aquesta súplica al començament de cada hora, l’Església implora l’ajuda de Déu sobretot per evitar les distraccions mentre preguem, seguint el consell de sant Benet a la Regla «Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents; però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví.» (RB 19,1-2). Segurament la traducció litúrgica al català d’aquest verset no ha estat la més encertada o no recull ben bé tota l’amplitud del sentit de la frase llatina, però al cap i a la fi també invoca al Senyor perquè estigui amb nosaltres i ens ajudi, que estigui amb nosaltres molt especialment durant la pregària i ens ajudi a pregar, a servir al Senyor amb temor i a salmejar amb gust (cf. RB 19,3-4).

L’objectiu de la pregària continuada al llarg del dia no és altra que el de santificar la nostra jornada, es a dir a posar-nos i a sentir-nos en tot moment en presència del Senyor i res millor per conscienciar-nos-en que pregar i invocar el seu ajut. Santificar el dia amb la nostra pregària, amb el nostre treball, amb la lectura de la Paraula de Déu i amb qualsevol altre activitat no és pas una tasca fàcil. Sovint no és que ens endropim sinó que simplement ens relaxem i ens sembla que està bé estar a determinades hores o sentir-nos en determinades hores en presència del Senyor, però que potser no cal que sigui sempre i en tot moment. És humà relaxar-se, però estar o creure’ns en presència del Senyor no vol dir pas estar en tensió, en el sentit pejoratiu del terme, al cap i a la fi sentir-nos a la seva presència és el que volem com ho explicita el salm 27 «Tu em parles dintre el cor: «Busqueu la meva presència!» Buscar-la és el que vull, Senyor!» (Sl 27,8). I per sentir-nos en la seva presència al llarg de la Regla, sant Benet va plasmant diversos consells, com per exemple el del capítol 19, l’actitud en la salmodia, o el del capítol 20 sobre la reverència en la pregària, ambdós conclouen aquests dotze capítols dedicats a l’Ofici Diví i que venen a ser un resum de tota la resta de la Regla en relació amb aquesta actitud nostra en presència del Senyor.

Escriu André Louf (La vida espiritual) que la pregària cristiana no neix d’una necessitat de l’home de dirigir-se a Déu, sinó que dimana del fet que un dia Déu es va dirigir a l’home mitjançant la seva Paraula i aquesta Paraula de Déu presideix tota pregària; Déu pren la iniciativa i espera que l’home resti atent i aculli amb goig la seva gràcia. Cristians i hebreus disposem d’una escola i d’un mètode de pregària que procedeix directament de l’Esperit de Déu, disposem d’una Paraula que posada en lletra i transmesa en l’Escriptura al cap i a la fi no és altra cosa que un reflex de la intervenció de Déu en la història, en l’Església i en cadascun de nosaltres. Pregar amb el psalteri no significa tant sols llegir-lo o recitar-lo, cal penetrar-hi en el seu sentit fer-nos-el nostre i això tant sols ho aconseguirem centrant-nos en la pregària, concentrant-nos, gaudint-ne. Quin sentit te recitar o cantar els salms de manera buida i sense sentiment? Com podem aconseguir sentir la pregària com a nostra i com a comunitària sense l’ajut del mateix Senyor? Sovint no en som massa conscients de la riquesa que significa la nostra pregària amb els Salms, la mateixa que tant sovint va fer Jesús quan anava tot sol a la muntanya i passava les nits pregant. Per això mateix és una pèrdua, menysvalorem l’Ofici Diví, quan no hi posem els cinc sentits. Què faig pendent de si a l’església hi ha algú o no quan tinc davant dels ulls la Paraula amb la que Déu ens invita a lloar-lo? Com puc estar amb la boca closa, revisant les meves mans o amb la mirada perduda en l’infinit quan és Déu mateix qui surt al meu encontre per escoltar-me, per escoltar-nos? Els Salms són per a interioritzar-los i això no ve tot sol, ens hi hem d’esforçar, ens hi hem de centrar, perquè més enllà d’una melodia, més enllà d’una lletra hi ha Déu mateix amb qui ens comuniquem. Tant sols si el salm arriba al cor del qui el prega neix en nosaltres la vertadera pregària, d’altra manera podem donar l’aparença de que preguem, però no ho fem pas. La pregària no ha de ser pel monjo una obligació, ha de ser una vertadera necessitat i de la pregària comunitària neix la pregària personal, en el nostre dia a dia no n’hi ha una sense l’altra. Sols si aconseguim aquest clima podrem dir amb tota veritat en concloure l’hora «Beneïm al Senyor. Donem gràcies a Déu», perquè sols així pregant de tot cor l’haurem beneït i d’això si que li hem de donar gràcies, d’haver-nos acompanyat i d’haver-lo pogut trobar en cada verset de cada salm. Sols així santificarem vertaderament el dia, d’altra manera semblarà que complim, però de fet no serà així.