COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,23-29

23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Reprendre, interpel·lar i exhortar, això és reprendre ben durament o exhortar a progressar més i més i fins i tot amenaçar i castigar; són paraules no pas banals, sinó més aviat gruixudes i sembla que sant Benet faci bona aquella dita de «qui et vol bé et farà plorar». Les paraules per sant Benet són importants, així la paraula «abat» surt 135 cops a la Regla, mentre que «Déu» ho ha fa 93 cops i «Crist» tant sols 21, en un text evidentment cristocentrista; tant sols per aquesta dada és evident que sant Benet li dona una rellevància especial a l’abat.

Però com diu sant Bernat al prelat el fa la necessitat mentre que al monjo el fa la vocació, per tant no ha de perdre mai de vista l’abat la seva pròpia vocació viscuda enmig d’altres vocacions, ni encara menys la seva pròpia fragilitat viscuda enmig d’altres fragilitats. No ha de perdre mai de vista que també ell pot ser a voltes inquiet i a vegades pacífic; en algun moment desobedient i en algun altre moment sofert; de vegades delicat i d’altres obstinat; però això no l’allunya pas dels germans, ans al contrari l’apropa perquè el fa conscient de la seva fragilitat, de les seves febleses tant físiques com morals i de la seva pròpia perfectibilitat i per extensió de les dels altres germans. La fragilitat no és de per si una mancança, sí que ho és en canvi desconèixer-nos febles i fràgils perquè això ens impedeix avançar vers Crist ja que ens aturem i refugiem en la nostra autosatisfacció.

La referència que fa sant Benet a la història d’Elí no és fortuïta. Sant Benet treu el seu ensenyament de l’Escriptura, de les paraules de l’Escriptura i de les històries i personatges que hi apareixen. Elí era el summe sacerdot; ben versat en la llei de Déu però si en la seva vida personal, és probable que hagués executat els seus deures sacerdotals fidelment i fins i tot hagués ensenyat a consciència la llei de Déu als seus; sembla que el primer llibre de Samuel ens el presenta feble i en excés indulgent amb els seus fills, perquè no administrava la disciplina que aquests necessitaven, la qual cosa va desplaure al Senyor Déu i li portà desconsol a ell mateix. Encara més quan els seus dos fills es van convertir en clars violadors de la llei de Déu. El llibre de Samuel ens mostra com no reprendre pot comportar mals pitjors que el dolor de la reprensió pot ocasionar. Molts dels conceptes de la Regla, el denominat codi penal, ens sonen avui com a desplaçats, políticament incorrectes; però el que no ha passat pas de moda és el que motiva a sant Benet a plantejar-los, perquè també avui podem arribar a ser indisciplinats, obstinats, tossuts, orgullosos o desobedients.

Sant Benet ens parla d’arribar tots junts a la vida eterna, d’aquí que sigui tant important redreçar el nostre camí quan l’esgarrem, perquè els nostres errors, les nostres faltes, els nostres pecats, no ens afecten tant sols a nosaltres, sinó també a tota la comunitat. Certament hi ha faltes i faltes i també algunes faltes comeses per qualsevol dels membres de l’Església, afecten al cap i a la fi a tota l’Església, a la seva credibilitat, a la seva capacitat de continuar essent un referent moral en la nostra societat; ho sabem prou bé i a tots ens venen al cap casos concrets. Però també faltes podríem dir menors, en el cas de la vida en comunitat, acaben per afectar a tots els membres. No tant sols a nivell diguem-ne material, perquè si algú no fa el que li pertany de fer un altre germà ho haurà de fer, sinó també i sobretot a nivell espiritual perquè manquem al que és el nostre objectiu principal, cercar Déu en el clos del monestir en una vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula de Déu.

Comentant aquest capítol Dom Paul Delatte escriu que el poder de l’abat és diví, això és incert i cert alhora, incert en tant en que el concepte de poder derivat directament de Déu fa segles que ha estat superat i pot portar a excessos; però cert en tant que tots i cadascun dels monjos, tots i cadascun dels creients tenim un poder diví; Déu ens ha cridat a la fe, a la vida comunitària, ens ha cridat al monestir o a qualsevol altra paper a jugar dins de l’Església i això sovint ho oblidem. La fe no fa vacances, no podem fer vacances de Déu, la fe és per a viure-la a temps complert, vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana i davant d’aquesta realitat, que és realitat encara que a vegades no ho vulguem viure així, és normal que hi hagi moments d’obediència i d’altres de desobediència; de pacifisme i d’altres d’indisciplina; moments en que ens cal rebre un correctiu i d’altres en que som mereixedors d’exhortació.

Pot semblar tasca impossible des de la nostra fragilitat i flaquesa acceptar la correcció, rebre-la o donar-la. En primer lloc per poder acceptar-la ens cal saber-nos febles, pecadors; no de paraula sinó creure’ns-hi de veritat i així construir la voluntat d’esmena i ser capaços de corregir-nos; no pas perquè l’abat així li plagui, sinó per la nostra pròpia voluntat d’acostar-nos a Déu. Sembla una tasca impossible però no ho és perquè el mateix sant Benet ens dona al inici d’aquest paràgraf del segon capítol, la clau d’interpretació: el model de l’Apòstol, és a dir la doctrina de sant Pau i ben bé hi podríem afegir, el model apostòlic, és a dir emmirallar-nos en la comunitat apostòlica, en aquella primera Església incipient on tot era de tots, on es donava cadascú segons les seves necessitats i on s’aprenia a conviure en comunitat. Perquè aquella primera Església no tingué uns inicis fàcils; el seu cap, Pere, no era la perfecció personificada, era un home a voltes arrauxat, a voltes poruc i molt sovint desbordat per la realitat que vivia i que el sobrepassava i el mateix es pot dir de Pau de caràcter fort i llengua vigorosa.

Escrivia així el nostre Abat General de l’Apòstol situant a Pere vora el llac de Tiberíades: «Pere va veure amb certesa que Jesús creia en el seu amor, que creia en ell des de la primera resposta, que creia en ell des de sempre, des del seu primer encontre. Sols després de tres anys viscuts amb Ell, després d’haver-lo vist patir, de que morís després d’haver-lo negat i abandonat, sols ara Pere descobria que Jesús necessitava del seu amor, que Jesús, el Fill de Déu que havia vençut la mort, estava assedegat del seu amor. (...) Pere ja tant sols tindria una missió que complir, estimar a Jesucrist, respondre a la seva set d’amor, i respondre com el pecador que era, com el miserable que era. Era com si Jesús li digués “Pots negar-me mil cops, pots negar-me durant tota la teva vida, però mai t’oblidis d’estimar-me, no em privis mai del teu amor.» (Simón, llamado Pedro; p. 122-123).

La clau de volta de la relació de Jesús amb Pere o la de Pau amb el Senyor no és cap altre que l’amor. No hem d’actuar per por a la reprensió, sinó per amor al Crist i moguts per aquest amor lluitar per vèncer inquietuds, indisciplines i desobediències i abraçar-nos a la paciència per la qual ens diu sant Benet que participem dels sofriments del Crist. Com escriu Siràcida: «Fill meu, si et proposes de servir el Senyor, prepara’t per a la prova. Redreça el teu cor, sigues valent i no t’espantis en els moments difícils. Agafa’t al Senyor, no te n’apartis, que a la fi de la vida seràs enaltit. Accepta tot el que et pugui venir i sigues pacient quan et vegis humiliat; perquè, com en el foc es prova l’or, en la fornal de la humiliació són provats els escollits.» (Sir 2,1-5).