L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítols 49 i 48,14-25

49, 1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat “amb goig de l’Esperit Sant”; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat. 48, 14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

«Imposem-nos aquests dies alguna cosa de més.» és la recomanació de sant Benet per tal de que els monjos visquem la Quaresma com a vertader camí de conversió. Sembla ser que per sant Benet no caldria cap cosa de més si visquéssim realment i amb plenitud la nostra vida de monjos, però lluny de viure en tot temps una observança quaresmal, ens cal aprofitar aquests temps per a esborrar totes les negligències dels altres temps i mirar de recuperar en la nostra vida tota la puresa que li és deguda. I com podem fer-ho això de recuperar la nostra vida de puresa? Doncs sant Benet no ens proposa res d’extraordinari, ans al contrari ens parla de coses que potser ja hauríem de fer habitualment: Treure una part del menjar, del beure, del dormir, del parlar molt o del bromejar. Vol dir tot això que sant Benet vol uns monjos amb cares llargues i morrudes? No pas, perquè tot ho hem de fer amb una joia plena de deler espiritual tot esperant la santa Pasqua.

Sant Benet no ens diu res de nou, de fet concreta el que el mateix Jesús ens diu a l’Evangeli segons sant Mateu que enceta cada any la Quaresma en la celebració de l’Eucaristia del Dimecres de Cendra, quan ens diu que hem de dejunar, de fer almoina i de pregar però no pas amb un posat trist, sinó procurant que els altres no se n’adonin de la nostra pregària, de la nostra almoina i del nostre dejuni per una cara reflex d’un fals ascetisme, sinó per la joia de qui fa una cosa vertaderament conscient de fer-la per Crist i tot allò que ens apropa al Crist no ens ha de portar pas vers la tristesa, sinó sempre cap a la joia; perquè oferim alguna cosa a Déu per pròpia voluntat amb el goig de l’Esperit Sant, com ens diu sant Benet. Ens cal allunyar també en aquesta pràctica quaresmal, en aquest oferir alguna cosa de més, la vanaglòria i la presumpció. La sinceritat espiritual ha de prevaldre en tot moment de la nostra vida, en qualsevol temps de l’any, també durant la Quaresma.

Que la nostra vida hagi de respondre en tot temps a una observança quaresmal ens pot semblar trist, dur, excessivament exigent; però res millor que apropar-nos a la Pasqua, a aquell moment en que celebrant la passió i mort de Jesucrist, celebrem sobretot i per damunt de tot la seva resurrecció. I la seva resurrecció és la bestreta de la nostra pròpia resurrecció, no hi ha diumenge de Pasqua sinó no hi ha abans un Divendres Sant; no hi ha sepulcre buit, si abans no hi ha un Getsemaní, un pretori, un camí carregat amb la creu al coll i un calvari, on tot sembla foscor, solitud i menyspreu. Vet aquí la vida del monjo i el seu perenne camí quaresmal, és un camí cap a la joia plena i eterna, però que necessàriament passa per moments de duresa, de foscor, de dubte, de solitud; passa per la nit fosca per tal de poder gaudir de l’albada de la llum de Déu amb plenitud.

I què ens pot ajudar en aquest camí quaresmal? Quin pot ser un bon company de viatge? Doncs res millor que una lectura que ens ajudi a aprofundir en el misteri pasqual, que ens transmeti allò que els Pares de l’Església, autors espirituals o teòlegs han experimentat per si mateixos i han volgut compartir amb nosaltres mitjançant un relat, una reflexió, una tesis. En cap moment de l’any hauríem de negligir la lectura; en primer lloc la de la Paraula de Déu, que ha de ser sempre per a nosaltres com l’aigua per als sembrats; la fe que pel baptisme tenim sembrada en el nostre interior, sense regar-la es pot assecar i no hi ha res millor per regar-la i alimentar-la que el contacte amb la Paraula, que és un contacte directe i privilegiat amb Déu mateix, perquè Déu ens parla en la pregària, en els altres i en la Paraula; cal tenir l’orella atenta perquè sovint volem escoltar el que ens ve de gust i no som capaços de reconèixer la seva veu i endurim els nostres cors, tanquem les nostres orelles i fem oïdes sordes a la seva Paraula. A aquesta obertura, a aquesta confiança ens hi ajuda també llegir, conèixer i compartir l’experiència d’aquells pares o mestres espirituals que ens han precedit en el senyal de la fe. Ells també tingueren moments de dubte, de buidor, de sequera; precisament per això ens és tant útil de conèixer llur experiència.

No podem ser peresosos, no podem ser negligents; ens cal preservar les hores de lectura amb fruïció, perquè d’elles depèn en gran part la nostra bona salut espiritual. La vida del monjo és una vida equilibrada, sant Benet escriu la seva Regla desprès d’anys de vida com a monjo, després d’haver experimentat l’eremitisme i precisament per això sap quins són els riscos i apartar-nos de l’esquema de vida que ell ens marca, que ell ens suggereix és arriscat. Pregària, comunitària i privada, treball, lectura i descans; tot viscut en comunitat amb d’altres que també cerquen al qui nosaltres cerquem, que viuen sota una Regla i sota un abat com nosaltres vivim; perquè viscut en comunitat el camí se’ns pot fer més planer, un ajuda l’altre i així acomplir amb les nostres obligacions de monjos tots junts pot ser més fàcil. Per això no hem de negligir cap aspecte d’aquesta nostra vida, no podem viure-la amb esperit de singularització, d’aquí que sant Benet parli de proposar i sotmetre al judici de l’abat qualsevol cosa que el monjo vulgui oferir. Sant Benet sap de la nostra peresa, sap que podem arribar no sols a no ser de profit per a nosaltres mateixos, sinó arribar a ser un destorb pels altres. D’aquí que estableixi la vigilància per part d’un o dos ancians, aquests han de veure si hi ha cap germà que passa l’estona sense fer res i aleshores, si no és capaç de llegir, si no és pot estar quiet llegint o estudiant, cal que li donin una feina per a fer, perquè no estigui ociós. Hi ha però dues excepcions: els germans que estan posats en els diversos serveis i els malalts o de salut delicada, sant Benet està sempre atent a la feblesa i al servei. Sant Benet va establir el dia del llibre molts segles abans de que aquest tingués la projecció pública que avui te i també va practicar una política de foment de la lectura, certament que aquesta és en certa manera coercitiva, no defuig correccions i escarments, però el que defuig la Regla és l’ociositat, el destorb propi i dels altres o l’ajuntar-se a un altre germà en hores indegudes; i per aconseguir-ho no renuncia a la penalització dels infractors, no renuncia a establir vigilància per prevenir la negligència i per incentivar l’acompliment del que sant Benet sap que és bo per a nosaltres.