diumenge, 7 de febrer de 2021

SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES

De la Regla de sant Benet
Capítol 34

1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Necessari, innecessari o superflu semblen paraules o conceptes asèptics, ben definits i delimitats en el seu significat, objectius. Però si entrem en la casuística, en el terreny d’allò concret, potser ja no ho són tant i van adquirint bastant de subjectius. Rebre tots per igual les coses necessàries vist des del punt de vista del conjunt de la humanitat seria la situació ideal, una societat en la que cadascú rebés allò que necessita seria un somni fet realitat. Malauradament sabem prou bé que això és encara un somni, no pas una realitat i que en el conjunt de la població mundial hi ha uns pocs que tenen molt més del necessari i una gran majoria que no tenen ni allò imprescindiblement necessari; hi ha qui llença menjar i qui passa fam; qui té més de dos residències i qui no té un sostre on aixoplugar-se, qui té garantit el dret a l’atenció sanitària i qui no i així tantes altres coses. L’ideal de la comunitat apostòlica era que cadascú rebés allò que necessitava; però també dins de la mateixa Església aquest ideal s’ha anat perdent o com a mínim s’ha desdibuixat i no s’acompleix suficientment. Sant Benet no pot ser pas considerat el precursor d’un comunitarisme social, ni encara menys l’ideòleg de cap sistema polític que tingués aquest ideal igualitari com a fonament, a part de que els que nasqueren amb aquest sentit al llarg del segle XX aviat perderen de vista aquest origen i van acabar per esfondrar-se ofegats per la manca de llibertat. Sant Benet beu en l’Evangeli i ens proposa de viure en aquest igualitarisme asimètric que ens va plantejant al llarg de tota la Regla, fent opció pels febles, pels pobres. Però gran part del sentit del que és o no és necessari depèn de nosaltres mateixos més que de cap mesura externa i ara, tot i que posar cap exemple concret sense que algun de nosaltres se sentís al•ludit seria difícil, segur que ens venen al cap molts casos concrets que afecten als altres però que si ho mirem amb una mica d’interès veurem que també ens toquen a nosaltres mateixos.

Què necessito realment? Aquesta pregunta ens l’hauríem de plantejar sovint juntament amb una segona pregunta, aquell altre germà que necessita? I encara n’hi podríem afegir una tercera de pregunta, si tots necessiten el que jo necessito és sostenible el monestir? Per emprar el mot sostenible, a l’ús avui per avui. Aquest capítol de la Regla no el podem deslligar dels dos immediatament anteriors, la cura de les eines i dels objectes del monestir i no tenir res de propi. Si el que ja tenim ho cuidem, en tenim cura, és un primer pas per que no necessitem més coses i si tot ho considerem d’ús comú moltes coses no ens caldran perquè de fet ja les tenim. Tota aquesta realitat en les circumstàncies que vivim actualment estan lluny de ser una teoria sinó que són ben bé una realitat, una pràctica. Estem en una situació de crisi sanitària que té greus conseqüències econòmiques; la nostra mateixa capacitat econòmica ha minvat considerablement en un any i ara, com mai, ens cal mirar prim alhora de demanar alguna cosa, alhora de decidir que ens és necessari i que no. Moltes vegades quan ens cal afrontar una tasca pensem que si disposéssim d’aquest o d’aquell altre mitja o eina seria més fàcil fer-la i que sense aquesta és molt difícil fer el que ens demanen. Tant se val de la tasca que ens correspongui, ja sigui a la bugaderia, a la cuina, a l’hort, o en qualsevulla de les feines que ens toquen portar a terme i potser abans de demanar ens podríem preguntar si amb el que ja tinc puc fer-ho, si la despesa per adquirir aquesta o aquella altra eina és realment necessària, o en termes econòmics si l’amortitzarem amb el seu ús.

Això que és vàlid per a les coses materials pot ser extrapolable en els recursos humans o en els recursos temporals. Sovint voldríem tenir dos o tres ajudants en la nostra tasca, però la comunitat és la que és, som els que som i som, com som; ens cal atendre múltiples activitats i hem d’afrontar-ho amb els recursos humans que tenim ara per ara. Perquè si hem de recórrer a suports externs el seu cost és d’allò més elevat i grava la nostra economia, tant més en les actuals circumstàncies que no són per malgastar sinó per estalviar en tot allò que es pugui.

També en els recursos temporals podem aplicar aquest principi de prioritzar el més necessari. Tots tenim tasques sempre pendents, però això no ens ha de fer oblidar mai que és el més important, que és el que hem vingut a fer al monestir. No anteposar res a l’Ofici Diví és la millor manera que tenim de no anteposar res al Crist. Per tant tinguem la responsabilitat que tinguem, la feina que tinguem, que segur que serà molta i molt útil, abans que res som monjos i el nostre objectiu és cercar el Crist en un triple equilibri entre pregària, lectura de la Paraula de Déu i treball. Sempre hi ha d’haver un equilibri i en cap cas el treball, que no hem pas de negligir, s’ha d’imposar sobre la pregària i la lectura; perquè si caiem en aquest parany podem acabar secs espiritualment. Sense l’aigua de la pregària i l’adob de la Lectio Divina la nostra vida espiritual pot assecar-se i morir o bé vegetar sense il•lusió. No és fàcil renunciar a posseir, a disposar de coses, d’eines i d’estris; però nosaltres no podem ser esclaus de la propietat, no podem anteposar el tenir, ja siguin objectes materials o temporals, al mateix Crist. La multiplicitat d’una comunitat no significa uniformitat, altrament sorgeix el mal de la murmuració, que neix de l’orgull i que ens fa viure sense pau. No ens entristim si no necessitem, no ens enorgullim si ens cal més. A la fi de la nostra vida, com diu el Papa Francesc, no ens endurem res més que l’amor, tota altra cosa és supèrflua.

Cap comentari:

Publica un comentari