dilluns, 28 de març de 2016

LA HUMILITAT: L'ESCALA

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare».  5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’Abat Octavi

Tota exaltació de nosaltres mateixos és una forma d’orgull, per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. Sant Benet ens podria preguntar ara «Ho enteneu això que us he dit?» I ràpids respondríem: «I tant que ho entenc, mira, sant Benet, aquest que tinc al costat és el viu exemple d’aquest orgull i de l’exaltació de si mateix que tu descrius.» Aleshores sant Benet ens diria segurament: «si em respons o penses això, encara que sigui en silenci, no has entès res». Escoltem mil cops la Regla, fins i tot aprovem amb nota l’examen teòric, però el pràctic crec que la majoria no el passem. Sempre ens surt el fariseu de l’evangeli de Lluc: «Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà» (Lc 18,11), perquè no sóc com aquest altre monjo, peresós, orgullós, golafre, parlador, murmurador; és a dir, ens pot dir ben bé el Senyor: «Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu?» (Mt 7,3); doncs perquè la biga del nostre orgull ens impedeix de veure gran cosa més que no siguin els defectes dels altres. La humilitat no són simples gestos litúrgics per bonics i evocadors que resultin si ens quedem tan sols en això; cal concretar-los en la vida diària. Recordem la Vetlla pasqual, la celebració més important de l’any litúrgic i de la nostra vida de cristians; hi recordem i renovem el nostre baptisme, la nostra resurrecció, la conversió de l’home vell a l’home nou. Quan renovàrem les promeses del Baptisme, el Missal ens presentava una fórmula que ens convidava a repassar la nostra vida de monjos, les nostres actituds interiors. Quins són els enemics de la humilitat? La litúrgia baptismal ens els recordava: les enveges i els odis, les pereses i les indiferències, les covardies i els complexos, les tristeses i les desconfiances, els materialismes i les sensualitats, les injustícies i els favoritismes; en definitiva les manques de fe, d’esperança i de caritat. Les nostres mancances, no les dels altres. Aquest llistat no és un simple enunciat teòric; quants cops diem o ens passa pel cap l’expressió «Fins aquí hem arribat, això no ho puc pas deixar passar per alt, cal que aquest sàpiga que no pot passar d’aquesta ratlla, qui és aquest per dir-me això a mi que sóc molt millor que ell?» I el que passa és que aquell en qui fixem el nostre orgullós odi o menyspreu, més o menys temporal, alhora, ben sovint, ell també fa la mateixa reflexió sobre nosaltres i ens trobem en un atzucac; ningú, permeteu-me l’expressió, baixa del burro i això dificulta la convivència, fa molt mal a la nostra vida de monjos, de cristians. I és que com ens recordava la nostra renovació baptismal la passada nit de Pasqua, ens creiem millors, superiors als altres, massa segurs de nosaltres mateixos, encara que potser sols aparentment, ja que en el fons la nostra actitud demostra total inseguretat; ens creiem convertits del tot, ens quedem en les coses, institucions, mitjans, mètodes i reglaments i, en definitiva, no anem cap a Déu. En la lectura del vespre aquets dies passats sentíem: «Estem cridats a ser misericordiosos, perquè nosaltres hem estat objecte de misericòrdia. No n’hi ha prou a emprar la misericòrdia amb aquells que ens són amables. És, en canvi, vertaderament misericordiós el qui té misericòrdia del propi enemic i li fa el bé tal com s’ha escrit: “Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien.” (Lc 6,27) Déu no sols dóna la pluja a aquells que li són grats, sinó també als qui no li ho són» (Misericordiosos como el Padre, p. 159). En la vida monàstica no tenim enemics fixos, Déu no ho vulgui, però sovint tenim fixacions temporals més o menys llargues amb alguns germans de comunitat i és aleshores quan som orgullosos i no tenim res d’humils, baixem els graons de la humilitat de quatre en quatre i ens quedem al replà més llunyà d’on teníem i volíem arribar. Pensem que caldria dejunar més, fins i tot potser anar descalços i amb un hàbit més aspre, rentem els peus als altres; però tot això és pur folklore monàstic si alhora menyspreem al germà, el tractem com un inferior.

I ara podem pensar, «Que bé ha retratat l’abat el qui tinc al costat i que bé s’ha retratat ell mateix.» Segurament sigui cert, però deixem per un moment de banda els altres i pensem sobretot en nosaltres mateixos amb vertadera humilitat; revisem aquelles renúncies que vàrem fer la nit santa de Pasqua i mirem si alguna, si més d’una, si totes ens toquen de ben a prop i fem propòsit d’esmena, si més no intentem-ho, perquè les nostres mancances i faltes, el nostre orgull fa patir massa vegades els qui tenim al voltant. Donem gràcies a Déu, sí, però reconeixent les nostres febleses, donem-li gràcies perquè malgrat ser com som, Ell ens estima i ens perdona un cop i un altre, malgrat que els nostres germans siguin millors que nosaltres, malgrat que els qui tenim al costat nosaltres ni els perdonem de cor ni, sovint, els en deixem passar ni una. Ell sí que és misericòrdia, Ell sí que és humilitat i, com deia sant Joan Pau II «s’inclina sobre els justos i els humils (...) es posa de part dels qui abandonen en mans de Déu les seves obres i els seus pensaments, els seus projectes i la seva mateixa vida diària» (Joan Pau II, Audiència general del 23 de juliol de 2003). No és tan sols davant de Déu que hem d’empetitir-nos, sinó davant dels germans. El camí de la humilitat és el que Jesús ha seguit i és aquest camí el que la Regla ens proposa als monjos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada