LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Octavi

La idea d’humilitat que sant Benet tracta en la Regla parteix del reconeixement de la superioritat i la dependència de Déu; l’home res no pot sense aquest reconeixement que neix de la percepció de l’enorme desproporcionalitat entre Déu i la seva creatura. La humilitat és per sant Benet l’actitud espontània davant d’aquest fet, aquella disponibilitat interior que situa l’home en el lloc que li pertoca davant del Creador; l’home accepta lliurement aquesta situació, en fa la base de tota la seva vida i així s’adona alhora de la seva pobresa i de l’acció meravellosa de la gràcia de Déu en ell. La humilitat és la disposició més fonamental, l’arrel de la vida monàstica. I el setè graó esdevé el cimal de la disposició interior; el monjo ple de l’acció de l’Esperit, amb l’orella atenta a la Paraula de Déu, es veu al fons de l’abisme com la creatura que sense Déu res no pot. Per sant Benet és Déu mateix qui ens ofereix el camí de la humilitat per poder arribar així al coneixement de la veritat. Pel camí de la humilitat se cerca la veritat, es troba la caritat i es comparteixen els fruits de la saviesa. Crist, que vingué a portar-nos la gràcia, es revela en la caritat i s’ofereix als humils. Si veiem el mal de l’altre i no girem els ulls en el nostre propi mal, ens sentirem, escriu sant Bernat en el seu tractat sobre els graus d’humilitat i de supèrbia, enduts per la indignació i en cap manera moguts per la compassió. Sempre tendim més a jutjar que a ajudar, a destruir que a corregir. Qui vol conèixer la veritat sobre si mateix cal que es tregui la biga de la supèrbia i aleshores trobarà la veritat en si mateix i es trobarà a si mateix en la veritat. Sant Bernat ens parla d’aquests altres graons, aquells que ens fan descendir, els graons de la superbia, que són la tafaneria, la lleugeresa d’esperit, l’alegria fàtua, la jactància, la singularitat, l’arrogància, la presumpció, l’excés de pecats, la confessió fingida de les faltes, la rebel·lió i finalment la llibertat i la lleugeresa en pecar. Abandonats aquests graons i pujant pels de la humilitat serà quan llengua i esperit concordin en un reconeixement vertader de la humilitat.

Fixem-nos en alguns graus de la supèrbia. De la tafaneria, sant Bernat diu que si tens cura amb atenció de tu mateix, si et preocupes de conèixer el teu estat interior serà difícil que pensis en qualsevol altra cosa, que et fixis en els defectes dels altres, ja tindràs prou feina amb els teus propis defectes, intentant d’esmenar-los. Sant Bernat afegeix que el monjo que no es preocupa de si mateix és el que controla tafanerament als altres; a alguns, pocs, els reconeix com a superiors, però a la majoria els considera inferiors i els menysprea; en els primers veu coses que li susciten l’enveja, en els altres coses que li motiven el menyspreu, i, així, sacsejat successivament per la superbia i l’enveja, sempre descuidant-se a si mateix, està ara ple de malícia contra els altres, ara envejós, ara joiós com un nen per la seva pròpia pretesa glòria. En resum, maldat, vanitat i supèrbia, que per sant Bernat són fruit de la vanaglòria, que d’una banda ens fa sentir dolor per allò que ens supera i per l’altra falsa joia creient-nos superiors. Hi ha també aquell que si l’escoltes diries que el que li surt per la boca li sobreïx del cor, del qual sant Bernat diu que en el seu molt parlar es descobreix la seva jactància. O l’altre que no pot defugir de veure’s superior als altres i cridar l’atenció per la seva pròpia superioritat, que no procura ser millor sinó aparentar-ho, que no vol viure millor sinó semblar-ho per poder dir «Jo no sóc com els altres». O un altre que es fia més d’ell mateix que de cap altre, aquest és l’arrogant, que quan l’alaben no ho atribueix sinó als seus propis mèrits i creient-ho de justícia es considera l’encarnació mateixa de la vida monàstica i són els altres els que s’han d’adaptar al seu criteri, no ell al de la comunitat. A l’Orde Cartoixà sabeu que l’escut és un globus terraqui amb una creu ferma al capdamunt i el lema «el món gira, la creu roman»; al seu voltant hi ha set estels, que representen sant Bru i els altres sis fundadors de la primera Cartoixa; quan un cartoixà es creu l’essència mateixa de la cartoixa, l’imprescindible, l’únic vertader cartoixà, els altres diuen que es creu el vuitè estel; i això ens passa sovint, ens creiem el vuitè estel o, en el nostre cas, el quart pare fundador. Com aquell altre que, sabut que avantatja als altres, es presenta allí on no el criden, es posa allà on no el demanen, allò que ell no fa no està ben fet, si no el nomenen prior pensa que l’abat és un envejós o un il·lús, si li confien un càrrec que creu menor en fa menyspreu pensant que, essent tan capaç, no ha d’ocupar-se d’afers trivials; aquest és el presumptuós. Diu sant Bernat que essent impossible encertar-la sempre, el qui fica el nas a tot arreu, més per temeritat que per espontaneïtat, en cap cas confessa la seva culpa, no tenint-se per fal·lible.

Ens creiem millors i jutgem si aquell altre és aquí sols per omplir-se el ventre, o el de més enllà no té aquí el seu lloc, si més no, no merescudament com nosaltres mateixos. Tenim un mestre de novicis, però n’hi ha vint-i-nou que es creuen ben segurs de poder fer-ho molt millor i interfereixen tafanerament en el dia a dia del noviciat; un hostatger i vint-i-nou potencials millors hostatgers, i així amb el cuiner, l’administrador, el bugader i, no cal dir-ho, amb el prior i l’abat.

En resum com diu sant Bernat els dotze graus de la supèrbia, pels que indefectiblement caiem tants cops, es poden resumir en un, el menyspreu; menysteniment dels germans, dels mestres i, al capdavall, de Déu. Perquè potser no és que no ens sentim de cor humils, sinó que ja ni tan sols amb la llengua diem que som el darrer, no fos cas que algú s’ho cregués i ens menystingués.

Qui diu dia rere dia «gràcies Senyor perquè m’heu fet tan humil» ho és de llengua, qui es dirigeix temorós a Déu i li demana «allunyeu de mi Senyor la supèrbia, feu-me més humil» avança pel camí de la veritat. Escriu sant Bernat al final del seu tractat: «No m’ha semblat convenient descriure les pujades, ja que tinc més experiència en les baixades. Que sant Benet t’exposi els graons de la humilitat, els graons que ell disposà, primer, en el seu cor. Pel que fa a mi, tan sols puc proposar-te l’ordre que he seguit en la meva baixada. Si reflexiones seriosament sobre això, pot ser que trobis el teu propi camí de pujada. (...) En la meva baixada potser trobaràs els graons que pugen; i en pujar-los, els reconeixeràs molt millor en el teu cor que en les meves paraules.»

Aquest text de sant Bernat, escrit fa prop de nou-cents anys, encara ens permet avui reconèixer-nos-hi i ens centra en la humilitat com a mètode, com a camí ascendent vers la veritat i l’amor on la pedra d’ensopec és la manca de presa de consciència de la pròpia misèria. La humilitat com a autoteràpia davant la malaltia del narcisisme davant de Déu i dels germans. Com deia el Papa Francesc aquesta setmana: «Una comunitat unida en Crist és també una comunitat valerosa. Cor unum, anima una. (…) Hi ha una paraula que pot sintetitzar els sentiments i l’estil de vida de la primera comunitat cristiana, segons els retrats que sorgeixen dels Fets dels Apòstols: l’harmonia.»