QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 9

1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit. La pregària es troba al cor mateix de la vida monàstica, és la clau de volta que manté tota la vida del monjo unida i li dona sentit. Arrela, és fruit, fonament i plenitud; és la seva vida mateixa, no hi ha monjo sense pregària.

Comentari de l’Abat Octavi

— Per què preguem?

Per parlar amb Déu. Preguem per oferir el ritme de la nostra jornada a Déu, perquè Ell ens hi acompanyi i ens guardi. A la pregària, i sant Benet diu dues vergades que no se li ha d’anteposar res, s’hi ha d’acudir amb promptitud i s’ha de fer de manera humil i amb reverència; perquè és l’obra de Déu, l’Opus Dei. Si l’amor humà necessita temps i atenció, ja que sols estimem allò que coneixem i d’allò que estimem no ens en volem separar, tant més l’amor a Déu està necessitat de diàleg amb el Senyor, escoltant-lo i donant-li aquella resposta que Ell ens demana. La Paraula de Déu ens ocupa cada dia, és l’encontre diari amb el Senyor i els Salms en són per al monjo la part més deliciosa.

— A qui preguem?

A Déu, a qui a voltes sentim proper i a voltes llunyà, Ell està sempre esperant-nos però som nosaltres els qui ens n’allunyem o apropem. El cerquem al desert, a la vall o a la muntanya, també en el buit i en l’espera. Un dia creiem que Déu es recorda de nosaltres, l’altre pensem que ens ha oblidat; un dia ens fa pujar a la muntanya, el següent baixem per les valls i el clamem des de l’abisme; un dia se’ns mostra radiant d’esplendor, l’altre ens enfrontem a la foscor. Però sempre mentre cerquem a Déu, Ell ens cerca a nosaltres i ve a trobar-nos.

— Amb què preguem?

Preguem fonamentalment amb els Salms que són aquell text que arriba al més profund i al més alt; en ells trobem allò de millor i allò de pitjor de la naturalesa humana. La salmòdia expressa la realitat del nostre anhel per Déu, un anhel on hi ha lloc pel goig, pel sofriment o per la incertesa i el dubte. La Paraula en la litúrgia es fa viva i eficaç perquè Crist s’hi fa present transformant-la de simple document en autèntica veu del Senyor. L’ofici diví és el lloc privilegiat on l’Escriptura es transforma en Paraula.

— Com preguem?

En comunitat, tots junts, com a poble de Déu. Una pregària que sorgeix del centre del nostre ésser però que, mancada de la comunitat, acaba sent una autocomplaença individualista. La pregària no pot ser sempre oculta i secreta, convertida en quelcom totalment privat; ens cal pregar junts perquè som el poble de Déu, el que Ell s’ha escollit per heretat. Però l’assemblea litúrgica és encara quelcom més que la manifestació de la unitat del Poble de Déu, és, com diu sant Agustí, el sagrament visible de la Paraula, d’aquella paraula que es fa escoltar. És Crist mateix qui parla quan l’assemblea reunida en nom seu escolta l’Escriptura: aleshores Ell es fa present enmig nostre.

— Quan preguem?

Al llarg del dia, i, com diu sant Benet, tenint present sempre el temor de Déu; fent atenció absoluta a la seva recerca. Crist ha de ser cercat i trobat en la vida diària. I ens hi posem de bon matí. Nosaltres, en la intimitat de la nit, fem la nostra primera lloança al Senyor; en aquesta hora encara acompanyada per la tenebra és on demanem al Senyor que obri els nostres llavis, que han estat closos des de Completes, o haurien d’haver-ho estat. La vida en comú sota l’autoritat de la Paraula comença amb aquesta primera pregària; la comunitat es reuneix per lloar, donar gràcies i escoltar la Paraula de Déu, en la calma del pas de la nit a l’albada: «Senyor, escolta el meu clam a trenc d’alba» (Sl 5,4). El nostre primer pensament, la primera paraula que surt dels nostres llavis és per a aquell a qui pertany la nostra vida: «Aixeca’t, tu que dorms, ressuscita d’entre els morts, i el Crist t’il·luminarà» (Ef 5,14). La nostra primera paraula és per a aquell que cerquem i que es deixa cercar per nosaltres, aquell que ens espera i que en aquesta primera pregària del dia es fa el trobadís en la salmòdia i en la Paraula que llegim i escoltem. El monjo ha de ser el cercador de Déu per excel·lència, delerós d’estar ple de Déu i de mantenir-hi tothora el tracte d’un enamorat amb el seu estimat. Per tant és un home de pregària perquè la pregària no és sinó comunicació i diàleg amb el Senyor. Un diàleg en el qual el monjo ha d’escoltar amb l’orella atenta del cor per tot just després parlar-li amb el mateix llenguatge amb què Déu s’ha adreçat a nosaltres, els salms. Cercant Déu encara en la fosca i lloant-lo a trenc d’alba, anem preparant-nos pel centre de la nostra jornada, que és l’Eucaristia. Ell que s’ha fet present en la Paraula es fa presència real amb el seu cos i la seva sang enmig de l’assemblea reunida en el seu nom. Gaudim doncs de la pregària ja a trenc d’alba i consagrem així tota la nostra jornada al Senyor, tota la nostra vida.