COM S’HAN DE CELEBRAR ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 16

1 Com diu el profeta: «Us he lloat set vegades al dia». 2 Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, 3 ja que és d’aquestes hores diürnes que digué: «Us he lloat set vegades al dia». 4 Perquè, de les vigílies nocturnes el mateix profeta diu: «A mitjanit em llevava a lloar-vos». 5 Tributem, doncs, lloances al nostre Creador en aquestes hores «per les decisions de la seva justícia», això és, a laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit a lloar-lo.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La pregària va conduint tota la jornada de la vida del monjo. Els monjos no hem vingut al monestir per passar el temps; Déu ens ha donat, ens ha regalat un temps, per emplenar-lo amb Déu mateix. No hem vingut per tenir més o menys garantit un plat a taula i un llit on jeure. El monjo, com el cristià que és en definitiva i d’una manera particularment intensa, és monjo del matí al vespre, de dia i durant la nit, al monestir i quan n’és fora per qualsevol raó. Som monjos a temps complet, no pas a temps parcial, i a més tenim un contracte d’exclusivitat i indefinit amb Déu sense altra data de caducitat, llevat d’una ruptura del nostre compromís, que l’encontre definitiu amb Déu, no anteposant res a Crist en cap moment. Ho abandonem tot per dedicar-nos i centrar-nos en Crist i per això com diu el salm, set vegades al dia li donem lloança (cf. Sl 119, 164). Set vegades? No dic set vegades sinó que hauríem de pregar setanta vegades set, és a dir sempre, en tot moment, durant tota la jornada, perquè la nostra vida ha de ser una continua pregària, entesa com una presència constant davant de Déu, vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, tres-cents seixanta-cinc dies l’any i any rere any. «Creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents”», ens diu sant Benet (RB XIX,1).

Això és el que hauria de ser, però com ens deia aquesta setmana el Papa Francesc «Tots som pecadors, i moltes vegades caiem en la temptació de la hipocresia, a creure’ns millors que els altres, i diem: “Mira el teu pecat ...”. Quan tots hem d’estar mirant el nostre propi pecat, les nostres caigudes, els nostres errors i buscar el Senyor. Aquesta és la línia de la salvació: la relació entre el jo pecador i el Senyor. Si em sento satisfet amb mi mateix, no es dóna aquesta relació de salvació», deia el Papa Francesc (Audiència General 20 d’abril 2016.). A mantenir aquesta relació de salvació ens hi ajuda la pregària, una pregària basada en el salteri, que els monjos recitaven coratjosament en un sol dia, i tant de bo nosaltres, tebis, ho fessim en dues setmanes (cf. RB XVIII, 25); ja no preguem tampoc set vegades al dia, sols són quatre, si com sant Benet n’excloem les matines, i quants cops tot i ser sols quatre cops al dia hi fem tard o ens l’estalviem; sempre ens impedeix d’arribar-hi a l’hora o anar-hi quelcom que considerem de més important, uns llibres a preparar, una carta a repartir, una visita a qui atendre, un treball per acabar, una estona més de dormir i tantes altres coses que anteposem a l’ofici diví (cf. RB XLIII,3). Pel monjo, pel cristià no hi ha res de més important que Crist, res de més important que trobar-nos-hi de manera més intensa en la pregària, en la lectio, en el capítol i malgrat saber-ho hi fem tard o ni tan sols anem al seu encontre.

La pregària cristiana no neix tant de la necessitat de l’home de dirigir-se a Déu com del fet que un dia Déu es dirigí a l’home mitjançant la Paraula que omple tota la nostra pregària, l’Escriptura, per la qual Déu ha parlat a l’home «en moltes ocasions i de moltes maneres.» (He 1,1). La vida monàstica catòlica és la resposta a la crida evangèlica de Crist a una vida de pregària i de treball en comunitat. El monjo, diu Thomas Merton (El camino monástico), s’ha d’esforçar per penetrar en el sentit profund de la Paraula de Crist, bo i guardant-la i meditant-la nit i dia en el seu interior; procurant unir-se a Crist, maldant per viure en Crist. Això vol dir quelcom més que un fe cega, és més aviat un obrir-se camí a la llum espiritual del coneixement amb humilitat i puresa de cor. No es tracta d’un procés merament intel·lectual sinó més aviat d’una sintonia amb el text que preguem, una interiorització, un posar-hi els cinc sentits per fer dels moments de pregària un temps privilegiat de contacte amb Déu; sols aleshores és quan la Paraula toca el nostre cor, és sols aleshores que neix veritablement la pregària del nostre interior. El monjo és un home de pregària i de lloança, la seva vida està centrada en la litúrgia i aquesta esdevé el camí real del monjo vers Déu. Si el cristianisme és el misteri de Crist entre nosaltres, de la nostra relació i unió amb Déu en Crist Jesús que és la nostra salvació; l’alegria de l’encontre amb Ell ens ha d’omplir i esperonar a prioritzar-lo sobre tota altra cosa, els moments de pregària han de ser centrals i privilegiats. La nostra comunitat, per raons pràctiques, va alterar el ritme de la pregària comunitària escurçant-lo i unificant les denominades hores menors en una de sola, la raó que motivà el canvi de fet ja no existeix, però com tot canvi en la vida monàstica ja és difícil de tirar enrere, el “sempre s’ha fet així” acaba imposant-se, tot i que un dia ens puguem replantejar comunitàriament el tema. De fet tindríem l’obligació, el deure, de pregar sis cops al dia i això ens hauria de fer més conscients que les hores de pregària que ens han quedat en la pràctica comunitària són molt importants, fontals en la nostra jornada. La pregària i el treball, eixos de la nostra vida, són a més un bon remei contra el dimoni meridià de la vida monàstica, l’accídia. Si pensem que ja no ens cal pregar o anar a la pregària o arribar-hi a l’hora perquè estem de tornada, no anem per bon camí; no tornem d’enlloc ja que no hem arribat enlloc i molt menys a Crist al qual no arribarem sinó a la fi dels nostres dies; si diem i creiem que estem de tornada, de fet hem donat mitja volta a una certa alçada del nostre camí monàstic i estem retrocedint. S’avança amb l’aliment de la pregària, pregant dia a dia, no estancant-nos ni menys retrocedint. Escrivia sant Bernat «Si tendir a la perfecció vol dir ser perfecte, no voler avançar vol dir retrocedir. On són aleshores els qui diuen “Ja en tenim prou, no volem ser millors que els nostres pares”? Monjo, no vols progressar? No. Aleshores vols retrocedir? Tampoc. En que quedem? Vull viure tal com sóc, dius, i romandre amb allò que tens. No suportes ser pitjor ni desitges ser millor. Pretens l’impossible. (...) el qui no corre mai no atraparà el qui corre. I de què ens val seguir Crist sinó arribem a encalçar-lo. Deia sant Pau: «Correu de tal manera que l’encalceu», acaba dient sant Bernat (Carta 254,4). «Les nostres cases han de ser per sobre de tot llocs de pregària, de recolliment, de diàleg personal i comunitari amb Aquell qui és i ha de continuar essent el primer i principal interlocutor en el laboriós desenvolupament de la nostra jornada.» Crist, deia sant Joan Pau II tot just encetat el seu pontificat als superiors generals dels ordes religiosos. Fem doncs de la pregària, de la Paraula, el centre de la nostra jornada, vivint-la amb intensitat i plenitud.