COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 30

1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.  «Cada edat i cada enteniment demana un tractament apropiat.»

Cometari de l’Abat Octavi Vilà

Aquest igualitarisme asimètric que proposa Sant Benet també el demana a l’abat en el Capítol 2 quan escriu que li cal «acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom» (RB 2,31-32).

Sant Benet parteix de la naturalesa humana, tal com és en realitat i no pas de cap fals idealisme. La Regla ens parla de monjos tossuts i tebis, indisciplinats i inquiets, negligents i dropos, dòcils i pacients, descuidats i atabalats, els qui volen imposar la seva de totes totes i els criticaries i rondinaries a tot i a tots. Un panorama ben humà que sant Benet coneix per experiència i sap que és inevitable, però sobre el qual cal treballar per millorar. Perquè alhora sant Benet creu que si hi ha voluntat i suport de la comunitat hi ha també una oportunitat per a cadascú per créixer i avançar en el seu propi estil i ritme. La Regla està pensada per persones que viuen en comunitat i és en aquets capítols com el d’avui que a vegades ens semblen passats de moda i arcaics on aquesta sensibilitat de sant Benet apareix sovint amb més claredat. En la vida comunitària hi ha fermesa, discreció i humanitat; la vida en comú és un bé, un do, un regal, que ha de permetre el creixement de l’individu, sabent però que cal un estil de vida ordenada comuna amb un objectiu: «perquè tots, “tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa” i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud» (RB 2,20). Per sant Benet només Déu té dret sobre la vida interior de les persones i presenta la vida de la comunitat partint del reconeixent de les necessitats i del potencial de cadascú amb benvolença. La Regla, i encara molt més si la situem en el seu temps, mostra respecte per cada monjo, independentment del seu aspecte, educació o habilitats i no va en absolut en la línia de reconèixer a ningú superior a un altre, Déu no ho vulgui. No qualificaria la Regla de text revolucionari però si que el seu igualitarisme asimètric és innovador en el seu temps i un referent fins i tot avui en la nostra societat.

Sant Benet no parlava de «defectes de fàbrica» però era ben conscient de les debilitats i febleses de cada monjo. Aquesta concepció la veiem quan parla dels monjos lliures i dels esclaus, «si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure» (RB 2,18); o diu dels pobres «que es mostri la màxima sol•licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix.» (RB 53,15); o parla dels sacerdots «sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla i que no se li’n mitigarà res» (RB 60,2-3); o puntualitza dels joves «sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor» (RB 3,3); o demana que donin als ancians el nom «de nonnus, que indica la reverència deguda a un pare» (RB 63,12); o dels monjos forasters «si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei.» (RB 61,8-10).

La Regla és com una declaració anticipada dels drets dels monjos, però evidentment també, no ho oblidem pas de cap manera, dels seus deures i d’un objectiu ben definit ja que cal que els monjos «no anteposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.» (RB 72,11-12). Crist com a objectiu final, la unitat de la comunitat com a via per arribar-hi i l’amor com a mitjà. El monjo ha de ser capaç de trobar en la comunitat l’amor humà i el diví; l’amor és la força motriu de la vida del monjo i la comunitat el suport imprescindible per rebre l’amor de Déu i posar-lo en pràctica a l’estimar i ser estimat pels germans. Així és com s’experimenta la certesa de que som necessaris, acceptats i perdonats per la comunitat i per Déu. L’amor i la confiança son dons de Déu i tan sols tenint desig de Déu, estimant-lo, podrem estimar els altres; la nostra relació principal és amb Crist i sols per mitjà d’Ell establim vincles amb els germans i així donant i rebent amor anem fent camí vers Ell. Apartant-nos de la vida comunitària, fent la nostra, ens apartem de l’amor de Crist, ens autoexcomuniquem, deixem de ser vertaders monjos per passar a ser una mena de residents en un monestir sense cap altre objectiu que nosaltres mateixos. Això succeeix quan deixem d’assistir a la pregària, al capítol, al refetor, a les recreacions o fins i tot a l’Eucaristia, o quan hi fem tard, fins sobretot si hi tenim assignat un servei com ara lector o servidor. Deixem d’estimar la comunitat i el mateix Crist per molt que puguem autojustificar la nostra actitud de moltes maneres que ni a nosaltres no ens convencen.

Deia sant Bernat «l’amor al proïsme el posem en pràctica de tres maneres; edificant aquest amor allí on encara no existeix; engrandint-lo on ja existeix; tenint-ne cura perquè no mori, o minvi on existeix. Qualsevol que practiqui aquest amor al proïsme amb un cor pur creixerà sens dubte en l’amor de Déu» (sant Bernat, Sermons diversos, 96,6).