ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi

L’igualitarisme asimètric envers les edats que mouen a la compassió implica alhora una uniformitat en l’observança de la Regla i una bondadosa condescendència. Avui als monestirs no tenim infants, si més no en edat, tot i que cal que ho continuem essent en esperit, com ens diu l’Evangeli: ens hem de tornar com infants si volem entrar al Regne del cel (cf. Mt 18,3). Vol dir tornar a ser infants en innocència, en obertura de ment i de cor a Déu i als altres i no pas que també ho siguem, com passa massa voltes, en les nostres actituds capricioses que poc tenen d’esperit comunitari madur. Escoltar els altres amb respecte i atents al que ens poden aportar sense tancar-nos en la nostra falsa seguretat, que pot no ser altra cosa que rutina i peresa. Exposar la nostra opinió també amb respecte i sempre en interès de tots i no en el propi. En definitiva, posar els talents i dons que tenim al servei de tots i estar oberts a reconèixer les nostres mancances i a treballar per superar-les; si ni tan sols les reconeixem ni hi posem cap interès per millorar aleshores segur que no avançarem tots junts vers la vida eterna no anteposant res al Crist, que és el que hem vingut a fer al monestir i no cap altra cosa. Ens diu el nostre Abat General en la seva carta de Pentecosta: «La nostra misèria és un obstacle només quan no la reconeixem, perquè quan la reconeixem, tot seguit el Senyor la transforma en porta oberta per la qual ve a estimar-nos i fer-nos misericordiosos com ell.»

No tenim infants però el que sí que tenim són vells. Els monjos es van fent grans; hem tingut la gran joia de poder compartir una part del nostre camí monàstic amb aquella generació de monjos que varen viure els primers anys de la restauració de la vida plena a Poblet; fins i tot amb la segona i tercera vocació rebudes en aquesta casa l’any 1941 i això ha estat i és, en la mesura que resta en els nostres cors, una gran riquesa. Cada cop són menys els qui ens acompanyen, és llei de vida i alhora ens fa veure com les comunitats a poc a poc van canviant les seves fulles per d’altres de noves que van brostant amb cada nova primavera que representa una nova vocació. Les fulles velles cauen a terra, tornen a la pols, però no hi resten estèrils sinó que com un bon adob fertilitzen l’arbre de la nostra comunitat per envigorir-lo i fer-lo créixer amb saba nova. L’edat per si mateixa no és un grau, sant Benet ens ho repeteix sovint, però si a l’edat hi ajuntem una maduresa com a monjos, sí que esdevé quelcom de molt important per a la vida comunitària. No respectem els ancians només perquè ho són, que ja seria una raó, sinó perquè el seu exemple ens motiva i alliçona. Sovint monjos que en la plenitud de la seva vida monàstica eren contestats per molts altres, per emprar una expressió políticament correcta, en la seva maduresa han estat per a alguns de nosaltres un referent, algú que, en conversar-hi, ens aportava una serena reflexió, sobretot perquè partia de l’anàlisi autocrítica de tota una vida de monjo, aquella anàlisi que deixa de banda les futileses i se centra en allò d’essencial, cercar Déu.

Pensem una mica en el que anirem deixant cadascun de nosaltres com a monjos als qui vénen darrere nostre; el nostre llegat està a les nostres mans i en les de Déu; però som nosaltres els qui ens hem d’escarrassar per esdevenir bons monjos, ja que ser exemples o referents no és fàcil; no ho deixem tot en mans de Déu perquè si no hi posem res de la nostra part Ell sap que a la fi no volem avançar. De la nostra vida basada en la pregària, la Paraula i el treball, en totes tres coses, depèn la vida i el futur de la nostra comunitat. Si ens deixem endur per actituds acomodatícies, per la rutina, per la peresa i la duresa de cor, ni serem vertaderament monjos, ni seguirem Crist ni atraurem ningú a seguir la nostra vida. Compassió, autoritat, feblesa i bondadosa condescendència; quatre conceptes que cal posar en pràctica amb generositat, humilitat i sentit de comunitat.

Aquests dies estem llegint la darrera Exhortació apostòlica del Papa Francesc, Amoris Laetitia, que, permeteu-me que ho recordi, és magisteri de l’Església en sentit ple, malgrat que alguns destacats membres de la nostra Església ho neguin amb una manca de comunió amb el successor de Pere que allunya els seu cors del mateix Crist. El Papa Francesc parla del matrimoni i de la família però comentant el capítol 13 de la primera carta de sant Pau als Corintis, l’anomenat himne a la caritat, ens dóna també els elements per a la vida comunitària: paciència, actitud de servei, guarir l’enveja, evitar ser altius i arrogants, ser amables, despresos, no tenir violència interior, practicar el perdó, alegrar-se amb els altres i pels altres. Com diu el Papa Francesc, basant-se en sant Tomàs «L’amor d’amistat s’anomena caritat quan es capta i aprecia l’alt valor que té l’altre. La bellesa —l’alt valor de l’altre que no coincideix amb els seus atractius físics o psicològics— ens permet de tastar l’aspecte sagrat de la seva persona (...) Per això, de l’amor pel qual a un li és grata una altra persona en depèn que li doni quelcom de franc» (AL, 127). Com ens diu sant Benet avui, de la caritat neix la bondadosa condescendència.