L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat “amb goig de l’Esperit Sant”; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La vida del monjo hauria de respondre sempre a una observança quaresmal: donar-se a la pregària, a la lectura, a la compunció de cor i a l’abstinència, tot esperant amb una joia plena de deler espiritual la santa Pasqua. Fem una opció de vida on la mirada centrada en Crist ha d’ocupar tota la nostra jornada, cada dia, cada setmana, cada mes, cada any; intentant no decaure ni defallir. A la pregària hi hem de portar les nostres preocupacions, fallides, angoixes i demanar que la llum de la Paraula ens il·lumini; ens cal interioritzar, saber escoltar la veu de Déu en les grans i en les petites coses de cada dia, aprendre dels nostres errors i encerts i també dels que fan els altres perquè, a poc a poc, pas a pas, però evitant retrocedir, la nostra vida esdevingui signe i testimoni de Crist. No és pas fàcil. Que la nostra vida hagi de tenir en tot temps una observança quaresmal no vol pas dir un posat cot, una aparença trista; vol dir avançar pel camí de la conversió, certs de que a la fi ens espera la gran joia de la Pasqua.

Intentem resoldre els problemes i frustracions volent forçar i canviar les circumstàncies i pensem que així aconseguirem superar dificultats i obstacles; si quelcom o algú ens fa nosa, l’opció és primer intentar canviar-lo, després, si no ho aconseguim, que és el més probable, eliminar-lo com a obstacle o almenys apartar-lo del nostre camí. El camí no és canviar les circumstàncies, sinó canviar el nostre cor intentant que la pau i la profunditat que ens dóna la unió amb Déu no siguin remogudes per les onades de tot allò que es mou al voltant nostre i ens pertorba. Fins i tot podríem arribar a copsar que allò que veiem com a dificultats i obstacles no són sinó graons que pugem per apropar-nos una mica més vers la unió amb Déu. Ens cal reconèixer Déu actuant en les nostres vides, interactuant amb els altres; segur que són moltes les coses que ens ocasionen frustració cada dia, però no podem sucumbir a la frustració interior.

La nostra força i la nostra flaquesa rauen en el fet de fer el nostre camí en companyia d’altres, el fem en comunitat, fent de la seva força la nostra força, de la seva feblesa la nostra feblesa; fent de la nostra força la seva força i de la nostra flaquesa la seva flaquesa. No cal que afegim a la nostra vida de monjos ascetismes suplementaris; primer que tot ens hem de suportar i acceptar, a nosaltres mateixos, les nostres febleses i mancances, egoismes i impaciències que ens acompanyen sempre i que certament ens fan patir perquè sovint ens n’adonem i ens costa força primer adonar-nos-en i després superar-nos o almenys intentar-ho. I com si això no fos prou, com que vivim en comunitat, tenim les febleses, mancances i debilitats dels altres.

Certament el nostre camí és una vertadera quaresma i no cal posar-nos pedretes a les sabates o cercar qualsevol altra forma de mortificació preconciliar, per recordar-ho. Com a molt podem aspirar a gaudir d’un diumenge laetare, la Pasqua es reserva per al final del camí, serà l’encontre definitiu amb el Senyor glorificat. Fem camí amb un tipus de vida peculiar, en un lloc peculiar i amb uns companys de viatge peculiars. Un camí concret, en una comunitat concreta, amb uns problemes concrets, i unes deficiències concretes. Això no vol dir que vivint uns problemes i unes circumstàncies concretes deixem de desitjar ni deixem de tenir el dret i el deure de voler canviar les coses; perquè si cerquem Déu, per damunt de tot i en primer lloc, hem d’estar contents, però si ens cerquem a nosaltres mateixos és quan ni estarem mai contents, ni trobarem mai repòs ni estarem mai satisfets. Cal conviure amb les diferències amb mútua tolerància, paciència i per damunt de tot cercar la voluntat de Déu, que és molt més important que cap altra cosa.

El monjo entra al monestir per cercar Déu de veritat, ser gelós per l’ofici diví, abraçar una vida d’humilitat i d’obediència i acceptar les contradiccions, és a dir tot allò que ens posa entrebancs al camí, ens posa de mal humor, ens provoca un moment més o menys perllongat de baixa autoestima i tantes altres coses. Fer camí en comunitat vol dir no sols complir el que toca quan toca, ara pregar en comunitat, ara fer lectio, ara treballar; sinó sobretot fer-ho amb amor. Sols l’amor de Déu compartit amb els homes pot omplir de veritable sentit la nostra vida. Si fem les coses sense amor, no fem res. Però si ho fem amb amor això té una plasmació pràctica i és fer sentir bé als altres, còmodes; si ajudem sense alegria o com a molt amb un somriure com el de l’hostessa de vol, però no amb l’alegria, que ve de l’interior, no fem res.

Deia el Papa Francesc a les clarisses d’Assís: «Perdoneu-vos, suporteu-vos, perquè la vida de comunitat no és fàcil. El diable es val de tot per dividir. Diu: “No vull parlar malament, però ...”, i comença la divisió. No, això no funciona, perquè no condueix a res: sols a la divisió. Tingueu cura de l’amistat entre vosaltres, de la vida de família, de l’amor entre vosaltres, que el monestir no sigui un purgatori, sinó que sigui una família. Els problemes hi són, hi seran, però, com es fa en una família, amb amor, cal cercar les solucions amb amor; sense destruir això per resoldre allò altre; sense competir. Tenint cura de la vida de comunitat, (...) és precisament quan l’Esperit Sant és enmig de la comunitat» (Assís, 4 d’octubre de 2013).

Com deia sant Agustí, si estimem podem fer el que vulguem, perquè el que farem és el que cal fer i ho farem amb amor. Si fem el nostre camí monàstic com una quaresma sense esperança ni alegria, al capdavall, el matí de Pasqua, no trobarem el sepulcre buit sinó ple i barrat per les nostres tristeses, egoismes, enfrontaments i angoixes. Si fem camí amb joia confiada, el sepulcre el trobarem buit i viurem amb plenitud la gran joia de la Pasqua perquè haurem seguit els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, i potser mereixerem de veure Aquell qui ens ha cridat a fi que meresquem de compartir també el seu regne.