COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui «prou».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La vida monàstica també dona peu, com tota vida, a errors i encerts. D’uns i altres cal que n’aprenguem de cara al futur, per créixer nosaltres mateixos com a monjos i fer créixer la nostra comunitat. Aquests dies escoltàvem a Matines dir a sant Agustí: «Si només t’alegres quan els homes t’alaben i t’aproven les obres bones, mentre que afluixes en el ben obrar quan et censuren i t’afigures d’haver perdut el fruit de les bones obres perquè et trobes amb gent que et critica, senyal que no estàs ferm» (sermó sobre el salm 92). I és que ben sovint sucumbim a l’acció reacció, una tàctica que sols porta a una escalada i que no té mai una bona fi. Si un em critica jo m’hi torno i penso «ara veuràs», i ja hi som; tu m’has dit això, jo et responc això altre; tu em fas això, doncs prepara’t que jo te’n faré una de pitjor, te la tinc guardada, que no saps pas amb qui tractes. Realment quan hi penses, malauradament sovint després de practicar-ho, veus que aquest sistema ni porta enlloc ni, el que hauria de ser el més important, no té res de cristià ni de monàstic. Així excomuniquem els germans de comunitat i ens autoexcomuniquem nosaltres mateixos.

Ens tanquem a compartir, el que tenim de bo, ens ho guardem per a nosaltres mateixos i sols volem compartir allò de dolent, amb això sí que som generosos. Si els nostres dons i talents ens els guardem per a nosaltres mateixos, si no els volem compartir, posant-los al servei dels altres, ajudant els altres; no vivim de fet com a monjos ni com a cristians. Avui dia excomuniquem poc, en el sentit jurídic del terme; faltes greus les acollim amb una certa benvolença i misericòrdia, i això potser és bo, sempre però que hi hagi un camí vers la reflexió de tots i especialment del qui ha fallat; ben humà és errar però cal acompanyar-ho del propòsit d’esmena, ja que sinó el perdó de poc serveix per al qui és perdonat, i per al qui perdona ja que, com que no és infinitament misericordiós —només ho és Déu— corre el risc de cansar-se de perdonar. Ens recorda el nostre Abat General en la seva carta de Pentecosta. «L’acusació d’un mateix desbloqueja les situacions que no avancen perquè Déu no s’acontenta de perdonar-nos i prou. Vol que del perdó en comenci un nou camí».

Però el que sí fem és excomunicar els germans, en un sentit al·legòric, ben sovint molts cops cada dia, sempre que l’altre no fa allò que jo vull, quan jo vull i com jo vull. Ens costa perdonar les mancances i les febleses dels altres i també correm el risc d’expressar-les amb una vehemència excessiva que ofèn més que no pas fa canviar l’altre, ja que més aviat el referma en una defensa numantina de la seva posició i àdhuc del seu error si és el cas; és quan pensem «si et penses que canviaré perquè tu m’ho diguis, vas bé». Sant Benet ens ensenya quelcom de diferent al llarg de la Regla, ens diu que sovint la correcció pot venir o bé del més jove, ja que «sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor» (RB 3,3), o bé del monjo foraster quan «si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això» (RB 61,4). Veiem que la Regla ens adverteix que la correcció pot venir de qualsevol però que sempre ha de ser expressada amb caritat humil i raonablement.

Voldria convidar-vos a fer una lectura en clau monàstica de la darrera Exhortació apostòlica del Papa Francesc «Amoris Laetitia», una lectura que ens pot ajudar molt a avançar en el nostre camí vers Crist. La vida monàstica també «està solcada per crisis de tota mena, que són també part de la seva dramàtica bellesa. Cal ajudar a descobrir que una crisi superada no porta a una relació amb menor intensitat, sinó a millorar, assentar i madurar el vi de la unió. No és conviu per ser cada vegada menys feliços, sinó per ser feliços d’una manera nova, a partir de les possibilitats que obre una nova etapa. Cada crisi implica un aprenentatge que permet d’incrementar la intensitat de la vida compartida (...). Cada crisi amaga una bona notícia que cal saber escoltar afinant l’oïda del cor» (AL 232). Això no vol dir que cerquem de provocar expressament crisis, sobretot als altres, amb l’excusa que així creixeran, «perquè està escrit: “El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú”.» (RB 61,14). Resistir-se davant els desafiaments, posar-se a la defensiva, tancar-se en un mateix, fer servir el recurs de negar els problemes (Cf. AL, 233); com diu el Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica sobre la família, tot això retarda la solució, fa consumir molta energia en un amagament inútil que complica cada cop més les coses, la situació es va deteriorant i es va consolidant l’aïllament. «Al mateix temps que intenta fer el pas del perdó, cada un ha de preguntar-se amb serena humilitat si no ha creat les condicions per exposar l’altre a cometre certs errors» (AL 236). A vegades no tant sols hem creat les condicions per portar a l’altre a l’error sinó que n’estem ben satisfets d’haver-ho fet. El provoquem, posem paranys i fins i tot creiem sentir-nos més segurs i cofois de nosaltres mateixos, dels nostres coneixements i habilitats. Potser que recordem de tant en tant que vivim en comunitat, que no som un conjunt d’anacoretes, forma de vida molt respectable d’altra banda, però si algú vol ser-ho, li cal primer valentia per afrontar-ho i segon cercar un altre lloc on portar-ho a la pràctica.

La vida de la nostra comunitat, de tota comunitat, depèn de la nostra actitud vers Crist, vers els altres i vers nosaltres mateixos; tots i cada dia hem d’aportar-hi el millor de nosaltres mateixos; la salut espiritual d’aquesta comunitat depèn de tots, ningú no pot renunciar a la seva aportació; qui ha rebut un do i un talent cal que el comparteixi amb els altres i que no es tanqui en una torre de marfil que no fa sinó aïllar-lo i excomunicar-lo per pròpia voluntat. Si tenim realment Crist com a objectiu, tot això no ens serà pas difícil, si més no d’intentar-ho; si l’objectiu som nosaltres mateixos, la nostra petitesa, aleshores la cosa és fa veritablement complicada perquè Crist s’ha allunyat del nostre objectiu, de la nostra vida.

El moviment es demostra caminant i la nostra vida de monjos en la pràctica de cada dia; de res no serveixen teories si no hi posem el coll per avançar tots junts: per a «nosaltres, peresosos, que vivim malament, i negligents, són motiu de vergonya i de confusió.» (RB 73,7) «Afanyem-nos doncs per arribar a la pàtria celestial, complint bé amb l’ajut del Crist la Regla redactada com un començament, i aleshores, sols aleshores, arribarem, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts» (cf. RB 73,8-9). No excomuniquem els altres ni ens autoexcomuniquem nosaltres mateixos. No ens quedem en la lletra, posem-la en pràctica amb l’ajut de Crist, «Ell ens ha fet capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és la de la lletra de la Llei, sinó la de l’Esperit. Perquè la lletra mata, però l’Esperit dóna vida.» (2Co 3,6). Com escriu sant Joan Crisòstom Crist ens demana «sigueu comprensius que és com si digués “estimeu-vos”. El favor que demana no és de cap manera carregós, i és un favor més profitós per al qui el dóna que per el qui rep» (Homilies sobre la segona carta als cristians de Corint).