LA HUMILITAT: L'ESCALA

De la la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9

1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

Comentari de l’abat Octavi Vilà

Heus ací el centre de la Regla, aquest capítol que alguns autors anomenen les benaurances de sant Benet perquè així com les benaurances conformen el nucli de l’Evangeli de Mateu, el capítol sobre la humilitat és el de la Regla. No pas perquè l’objectiu de la vida del monjo sigui la humilitat en si mateixa sinó que la humilitat és el mitjà privilegiat per assolir l’objectiu de la Regla, l’objectiu de la vida monàstica que és no anteposar res al Crist. Pel cardenal Schuster aquest capítol és el sumari d’un tractat de mística teològica, i l’abadessa Montserrat Viñas el veu com la descripció d’una escala de cargol, amb graons concèntrics d’humilitat, aspectes diferents d’una mateixa realitat sempre vinculats a l’eix central que és Crist. «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» llegim en el quart Evangeli (Jo 3,30): fer-nos petits perquè ell pugui créixer en nosaltres, ell que és el centre de la història, de l’Església, de la nostra comunitat i de cadascun de nosaltres. Si caminem al seu costat, ell que és vida, veritat, el sentit de la nostra vida, viurem amb ell per sempre. La humilitat i la senzillesa són les espardenyes més eficaces per caminar, per avançar amb ell vers ell. «Com podem ser humils si estem sempre pendents de nosaltres mateixos?» es preguntava Thomas Merton. Cal pujar graons com reconèixer i acceptar la presència de Déu, acceptant la seva voluntat, perseverant, reconeixent les pròpies faltes abans de denunciar les dels altres, vivint amb senzillesa i discreció, estant disposat a escoltar i a aprendre dels altres i acceptant-los com són. Massa sovint som com el fariseu del temple i diem «gràcies perquè no sóc com els altres monjos» (cf. Lc 18,11); però ja sabem prou bé el que va dir Jesús al respecte «tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit» (Lc 18,14), com ens recorda sant Benet en encetar aquest capítol.

La denominada carta magna de la humilitat serveix, segons l’abat Cassià M. Just, per posar els fonaments ben enfonsats, ben ferms, per tal que Déu pugui construir aleshores en nosaltres amb plena llibertat. El desplegament dels dotze graons no ens ofereix un recorregut lineal o cronològic sinó l’aprofundiment evangèlic en els diversos aspectes de la vida monàstica. Sant Benet ens presenta aquest capítol com un manual real i pràctic per aplicar els valors evangèlics a la nostra vida. Cal però una premissa, que és la presa de consciència de la proximitat de Déu, fixar l’objectiu de la vida interior i exterior en el desig de Déu i en el temor, respectuós i amorós i no pas poruc, de no ofendre qui hem d’estimar per damunt de tot, Déu. Aquest temor ens allibera dels egoismes i esdevé un amor a Déu i als germans vertaderament lliure. El monjo assumeix així la idea de no pertànyer-se a si mateix i, acceptant lliurament la dependència amorosa de Déu, fa el seu camí. Per l’abat Cassià cal un primer pas, vorejar un primer escull, la manca d’acceptació d’un mateix. Una acceptació realista lluny de l’autocomplaença destructora d’un mateix i dels altres i del negativisme immobilitzador. Ni som tan fantàstics com alguns ens creiem, ni tan desastre com altres creiem ser. Això cal aplicar-ho també als germans ja que en tots hi ha sempre el rostre de Crist, tots tenen quelcom per imitar, per admirar, que ens fa replantejar-nos a nosaltres mateixos i avançar per aquesta escala de cargol sense deixar mai la barana, que és la Regla, ni perdre mai de vista la columna al voltant de la qual anem donant tombs i que ens atrau, que és Crist. Sinó aconseguim assumir la nostra pròpia realitat, els nostres defectes de fàbrica, en expressió de l’abat Maur Esteva, que tots tenim —i si creiem que no en tenim, el fet de no reconèixer-los ja n’és el més greu—, iniciem un llarg camí ple d’efímeres il·lusions, de fracassos i amargueses. No assumir la pròpia realitat té greus conseqüències per a un mateix certament, però també per a tota la comunitat; qui no assumeix la seva pròpia realitat, qui no descobreix el seu defecte de fàbrica, sigui l’autocomplaença, sigui el menyspreu dels altres o sigui la cerca individualitzada d’unes normes pròpies al marge de la comunitat fent-se una regla a la seva conveniència, és incapaç d’assumir la realitat dels altres, de suportar amb paciència les febleses físiques i morals que hi ha en qualsevol, de cercar allò que és útil a tots i no allò que ens és útil tan sols a nosaltres mateixos.

Hem de pujar aquests dotze graons, però abans hem d’acceptar-nos, hem de regirar la motxilla i veure quin és el defecte de fàbrica que hi portem; no el podrem abandonar mai, però si en som conscients, podrem mesurar les forces i sobretot ens farem càrrec del pes que porten els altres i, fins i tot, els podrem ajudar a portar-lo escala amunt. Aleshores pujarem més segurs, agafats a una barana que és la Regla, i ho farem en fila, en comunitat: el qui ensopegui, el qui no hagi mirat bé la seva motxilla i perdi l’equilibri en no acceptar la seva càrrega i la dels altres, pot caure i fer-ne caure amb ell un, dos o tots. Cal que en la nostra ascensió tinguem sempre fixa la mirada en la columna central de la nostra vida que és Crist: si no li anteposem res avançarem tots junts. Així el Senyor dreçarà l’escala fins al cel, tan sols quan el nostre cor sigui ben humil, humil de veritat.