diumenge, 17 de gener de 2016

LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el  és vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’abat Octavi Vilà

No sols amb la llengua sinó que ho sent així també al fons del cor. La nostra experiència del dia a dia d’ineptitud i de flaquesa ens porta o ens hauria de portar a ser humils, i la humilitat vertadera és la base de la vida monàstica, de la vida espiritual. En aquesta matèria tenim en la comunitat vertaders mestres, aquells germans que ja fa anys i panys que són al monestir, el somriure dels quals no abandona el seu rostre, aquells que quan et demanen perdó t’has de trencar el cap pensant en què t’han ofès o molestat, perquè en realitat no ho han fet. Aquests són els nostres autèntics mestres en humilitat, no els cal reclamar mai el nostre respecte, ja el tenen amb la nostra estima. Ni es creuen per damunt del bé i del mal, ni invoquen una admiració que l’edat no atorga per si sola, sense guanyar-se-la, i que sols s’obté per la misericòrdia de Déu i l’exemple. Ells no donen lliçons d’humilitat amb la llengua, la practiquen amb les obres. Tendim a centrar-nos en nosaltres mateixos, a cercar-nos a nosaltres mateixos quan ha de ser Crist el qui cerquem i en qui hem de centrar-nos. Davant de qualsevol pedra del camí, per resoldre una frustració, ens entestem a canviar les circumstàncies per tal de remoure així les dificultats i els obstacles, en lloc d’afrontar les situacions i de canviar-nos nosaltres mateixos, de convertir-nos cada dia davant cada dificultat que el Senyor ens presenta en el camí.

El setè graó de la humilitat ens planteja el tema de la coherència entre la llengua, el gest, el posat i el fons del nostre cor. Quantes vegades podríem ser destinataris de la frase evangèlica «Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt 23,3). La Regla, que demana a l’abat que mostri les coses bones més amb fets que no amb paraules, amb fets als durs de cor i als més rudes, i amb paraules als deixebles capaços, en el setè graó de la humilitat ens empeny a defugir la falsa humilitat i ens convida a un exercici sa d’autocrítica, a una reflexió per examinar si la nostra llengua, allò que diem, allò que prediquem, els nostres gestos, allò que fem, són fruit, brollen del fons del nostre cor o si simplement representem un paper, només de cara a la galeria. Així quan manquem en alguna cosa, quan faltem a l’ofici diví, per exemple, però a migdia ja no tenim cap malaltia, quan hem de fer altres activitats que ens són més plaents, sobretot si són fora del monestir, és fàcil cercar excuses que ens calmen la consciència, que ens justifiquen davant els altres, que fins i tot nosaltres mateixos ens acabem creient; però ja és força més difícil enganyar Déu, això no ho aconseguirem mai. Ell sap què surt o no surt del fons del nostre cor. Ell sap si amb la llengua diem que som el més vil de tots els éssers, però això ho diem amb la boca petita perquè el nostre interlocutor, sobretot si és algú de fora de casa, o bé ens ho refuti o bé quedi embadalit per la nostra aparent, tan sols aparent, humilitat. No som humils quan representem el paper d’humils, perquè sols és un paper, i aleshores som mals actors en un mal teatre i probablement amb un mal públic; cal que baixi el teló d’aquesta representació i donem pas a la realitat.

Aprenem d’aquests germans nostres que no reclamen cap consideració especial, no són dels qui diuen: «a aquell altre no però a mi sí que cal dir-me o fer-me tal o qual altra cosa»; a ells no els cal, ni els passa pel cap de demanar-ho; per això són els nostres models perquè del fons del seu cor neix la vertadera humilitat. I sols «Crist sap el que hi ha en el cor de l’home. Tan sols Ell ho sap» (Homilia d’inici de pontificat de sant Joan Pau II). Fem el que Ell ens digui (cf. Jn 2,5).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada