LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 20

1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

Comentari de l’abat Octavi Vilà
Poblet, 24 gener 2016

Humilitat, reverència, donació, puresa de cor, compunció, brevetat i puresa; són les característiques que per sant Benet ha de tenir la pregària. La pregària ocupa la part més important de la nostra jornada, és la que dóna sentit al nostre dia a dia i la que ens dóna la força per escometre les diverses tasques encomanades. Comencem, o hauríem de començar el dia, amb un temps, de prop de quatre hores, en què alternem pregària comunitària i lectio personal i que culmina en l’Eucaristia; gaudim-ne sense presses deixant-nos envair per la pregària. Durant aquest espai de temps Déu ens parla en la Paraula, parlem a Déu amb la salmòdia i Crist es fa present enmig nostre en forma de pa i vi. Si en traiem profit personal en traurem de comunitari; cal viure aquests espais de pregària amb intensitat, amb la confiança que som escoltats i que pregant formem una comunitat, fem comunitat.

La nostra vida és una recerca de Déu i la pregària està dins d’aquest camí de recerca, hi està de forma privilegiada. La recent Carta als consagrats de la Congregació per la Vida Consagrada titulada «Contempleu» ens diu que la nostra recerca està cridada a la humilitat ja que reconeixem en nosaltres la presència d’ateus potencials, és a dir experimentem les dificultats de creure, reconeixem en nosaltres, diu la carta, aquella supèrbia autosuficient i fins i tot arrogant que ens separa dels altres i ens condemna. Cercar Déu demana travessar la nit interior, romandre-hi llargament. Nosaltres estem cridats a ser testimonis que Déu existeix, que és real, que viu, que és personal, que és provident, infinitament bo i que és la nostra veritat i la nostra felicitat. L’esforç de posar la mirada i el cor en Ell, és a dir, allò que anomenem contemplació, és l’acte més elevat, més ple de l’esperit, com deia el beat Pau VI en la darrera sessió pública del Concili Vaticà II.

Acudir a la pregària ben disposats vol dir esforçar-nos per mantenir l’ambient de silenci en anar, en estar i en tornar de la pregària, vol dir mantenir el componiment, ja que el gest hi acompanya, hi ajuda; per exemple no estar al cor de qualsevol manera, reverenciar el misteri de la Trinitat inclinant-nos al glòria conscients del que fem. Vol dir en definitiva tenir els cinc sentits posats en la pregària. Preguem Déu, parlem amb Déu i aleshores res no ens ha de destorbar. Hi ha d’haver un compromís, un diàleg entre el qui ens parla i el qui escoltem i a qui alhora ens dirigim amb lloances o súpliques. Cal deixar-nos tocar per Déu, així, amarats per la pregària, esdevindrem, o podrem esdevenir, signes de la presència de Crist enmig de la nostra comunitat, enmig de l’Església. Una pregària humil ja que «Crist pertany als humils de cor i no als qui es consideren superiors als altres», com hem sentit aquests dies en la lectura de la carta de Climent de Roma als cristians de Corint.

Anar a la pregària no és anar a fer una feina, no és anar a qualsevol lloc, ho hem de viure com un do de Déu, com un regal de Déu que ens cal acollir com un lligam amb Ell, que ens surt a l’encontre. Quantes temptacions però ens assalten. Per exemple, sovint sabríem descriure millor com van vestits els fidels que s’atansen a combregar, que no pas el que diu el cant de comunió, ja que els ulls, enlloc de tenir-los fits en terra (RB 7,63), com diu sant Benet a la Regla, els tenim fits en els fidels. Sols quan aconseguim estar centrats en Crist, la nostra pregària donarà fruit i aleshores serà oberta, res no ens serà indiferent. Si la pregària, conscients d’estar en presència de Déu, ens surt del cor, serem vertaders instruments, autèntics signes de Déu, portadors del seu missatge, i aquest és el nostre gran apostolat. Tal com Déu digué a Abraham «Viu a la meva presència i sigues perfecte» (Gn 17,2).

La finalitat de la pregària, de la salmòdia, de la lectio és preparar el camí perquè l’acció de Déu pugui actuar en nosaltres, en la nostra comunitat. La pregària és el gran goig que brolla per gràcia de Déu. Quan preguem de manera correcta, quan hi posem els cinc sentits, quan per nosaltres no hi res més que Déu, esdevé autèntica pregària. Escriu l’abat Cassià que la sòbria profunditat d’aquest capítol ens allibera de les temptacions de l’intel·lectualisme o del pietisme i ens empeny decididament vers l’Evangeli, vers allò que és essencial.