diumenge, 3 de gener de 2016

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22

11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: “¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rera teu les meves paraules?” 15 I “tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu”. 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, “tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa” i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que “Déu no fa pas accepció de persones”. 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

Comentari de l’abat Octavi Vilà

Els capítols dedicats a l’abat els hem sentit fa un mes en unes circumstàncies molt concretes; per tal que ens ajudessin a discernir. Sentir-los no pot deixar indiferent ningú i sols la confiança que l’ajut de Déu i dels germans acompanya la seva tasca pot donar certa esperança de rebre la misericòrdia de Déu.

Sant Benet demana a qui accepta de ser l’abat d’anar al davant més amb les obres que no pas de paraula. Necessitem sempre confiar en algú, necessitem confiar els uns en els altres dins d’una comunitat; reconeixent però les nostres febleses i coneixent les dels altres, sabent que som homes i com a tals febles. Actuar en lloc de Crist és la missió fonamental de l’abat però també de cadascun dels monjos, deixar veure que Crist està en tots nosaltres, que en som imatge, i amb les obres tots plegats mostrar de quina manera Crist és el centre de la nostra vida o que almenys intentem que ho sigui. L’abat participa de la paternitat tan sols en la mesura que també és fill en el Fill i aprofundeix el do gratuït de la filiació divina.

L’abat no ha de fer accepció de persones, ha d’intentar estimar tots els germans de la mateixa manera i així ajudar amb paraules es capaços i amb obres els més rudes; ha de tenir una mateixa caritat per a tots i una mateixa norma d’acord amb els mèrits de cadascú. L’abat, ens diu la Declaració del nostre Orde, «és primer de tot pastor d’ànimes; el seu és un ministeri amb el caràcter d’un servei humil, seguint la doctrina i l’exemple de Crist; és mitjancer de la paraula de Déu; discerneix si cada un dels seus monjos es deixa conduir per l’Esperit de Déu o bé per aspiracions purament terrenals fruit de la pròpia fantasia o l’egoisme; és l’eix central de la unitat de la comunitat; promou que cadascun dels germans vagi d’acord amb els fins comuns, i coordina els interessos i promou la unitat. L’abat sempre continua sent monjo i germà entre els germans, per tal de poder consagrar-se del tot al bé de la comunitat en l’amor de Crist» (94-98).

Hem escollit un tipus de vida concreta, que suposa renunciar a coses, a capricis, a altres tipus possibles de vida com també a la vida que hem portat abans d’incorporar-nos a la comunitat. Tenir consciència d’això sovint costa i podem deixar-nos seduir a imposar la nostra voluntat. Cal tenir present sempre que hem triat de construir una comunitat on el centre cal que sigui l’amor i en ella l’abat no està pas per sobre de cap altre monjo sinó que, estant amb els altres, esdevé o ha d’esdevenir el pal de paller i reflex dels valors d’una comunitat que viu el que predica, sempre serà reflex de la comunitat, la comunitat fa a l’abat i l’abat ajuda a fer la comunitat. Per això la Regla li demana que no faci accepció de persones; en la nostra vida comunitària no podem fer accepció de persones. Certament no hem triat als nostres companys de comunitat però hem d’intentar estimar-los com a imatge de Crist que som tots plegats. Les afinitats personals, inevitables, i les animadversions, malauradament també inevitables, han de ser temperades per l’amor a Crist i als germans. Diu la primera carta de sant Joan: «Ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres. Si algú afirmava: “Jo estimo Déu”, però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà» (1Jo 4,19-21).

L’abadessa Montserrat Viñas destaca sis objectius per l’abat que també es poden aplicar a tots els monjos i a la comunitat en conjunt:

Coherència: «tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer.»
Comprensió: «segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom.»
Lleialtat: «que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força.»
Realisme: «mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.»
Diàleg: «Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen.»
Conversió: «ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix.»

L’abat ha de facilitar als monjos el camí vers la maduresa personal, aquella que permet prendre les decisions amb profunditat i qualitat, però són els monjos els qui individualment, vivint en comunitat, han de fer el seu propi camí. Diu la Declaració del nostre Orde que: «les prescripcions legals i els manaments dels superiors no han de mantenir els monjos en una dependència pueril, sinó que els han de conduir a la llibertat cristiana madura i a la participació responsable en el govern, en bé de tota la comunitat, valorant llur competència personal i deixant a les seves prudents iniciatives un marge prou ampli» (84).

La vida monàstica no consisteix ni a complaure l’abat, ni la nostra finalitat és seguir un lideratge, això seria un moviment carismàtic que entraria en contradicció amb l’esperit de la Regla de sant Benet. Ni tampoc cap monjo no pot erigir-se en líder d’un grup de més o menys afins, marcant les seves pròpies preferències o capricis personals o de costums. Escriu Timothy Radcliffe que som tan sols germans, monjos. L’única escala que existeix a la Regla de sant Benet és l’escala de la humilitat. Sabem tots que les nostres vides adquireixen la seva forma, no per ser promoguts, sinó perquè ens trobem en camí cap al Regne. La Regla se’ns dóna, diu sant Benet, per apressar la nostra arribada a la nostra llar celestial.

Tots estem junts en un mateix vaixell que ens ha de dur al port de la vida eterna, i això ho podem aconseguir, segons sant Benet: «Avançant-nos a honorar-nos els uns als altres; suportant-nos amb una gran paciència les nostres febleses, tant físiques com morals; obeint-nos amb emulació els uns als altres; no cercant allò que ens sembli útil a nosaltres sinó allò que ho sigui per a tots; practicant desinteressadament la caritat fraterna; tement Déu amb amor; estimant l’abat amb un afecte sincer i humil. En definitiva no anteposant res absolutament al Crist, que així ens ha de dur tots junts a la vida eterna» (cf. RB 72,4-12).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada