LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari de l’abat Octavi Vilà
Poblet, 31 gener 2016

Davant la culpa cal misericòrdia, caritat i sol·licitud. Pels germans culpables sant Benet demana a l’abat que sigui un metge, que amb discreció —«com d’amagat» escriu— i amb germans ancians i de seny ajudi el qui vacil·la a satisfer humilment, i que tracti d’evitar-li una tristesa excessiva, avui en diríem una depressió. Cal doncs que l’abat presti una atenció especial al qui vacil·la i que actuï amb enginy per no perdre cap de les ovelles que té encomanades.

Avui no tenim excomunicats, si més no formalment, però malgrat tot perdem ovelles. Potser no arribem a perdre un llençol en cada bugada però podem veure com al llarg del camí recorregut aquests setanta-cinc anys de restauració de vida monàstica a Poblet, germans que han compartit la vida comunitària aquí, arribats a un punt l’han deixada. Per què esdevé això? Por moltes raons, tantes com casos segurament. Pot ser que en passar uns anys un descobreixi que aquest no és el lloc on el Senyor l’ha cridat o que així ho creguin els superiors; pot ser que més que conflictes espirituals hi hagi entrebancs en les relacions personals; pot ser que passats uns anys de vida monàstica un entri en la inèrcia, en la rutina, en la desmotivació, que fins i tot el portin a cercar evasions poc adients a la nostra vida i que a la fi, tard o d’hora, acabin provocant la crisi i la separació, que pot ser primer temporal però que si la situació no es redreça por acabar sent definitiva. A tots ens vénen al cap rostres concrets, sens dubte. Aquestes ovelles que s’han anat perdent, són molt més nombroses que les que han romàs al monestir fins a la mort, que són certament menys que els que passant poc o més temps aquí finalment han marxat. I això no vol pas dir que nosaltres siguem millors i ells pitjors, simplement que ha succeït i succeeix així.

Per sant Benet la funció de la correcció no és esclafar el qui ha de ser corregit sinó afavorir les condicions per conscienciar la persona que li cal repensar la seva vida monàstica i, si cal, recomençar-la. Davant del monjo que està confós, enfadat o deprimit, de manera no puntual, cal fins i tot cercar el socors de persones amb capacitat d’ajudar a discernir per començar de nou, persones que coneguin els camins de la ment i de l’ànima. L’excomunió ja no és una pràctica monàstica però continua sent-ho l’allunyament temporal, quasi sempre pactat entre l’interessat i el superior i això és així perquè les crisis personals són inevitables.

Cal però vetllar que la comunitat sigui el lloc on no tinguem por a patir davallades, fracassos, que tinguem la certesa que no serem mai abandonats i continuarem sent estimats. Si és així, aleshores tindrem molt de guanyat, perquè ens sentirem vertaderament estimats. Cal estimar, ja que com diu l’apòstol, qui «estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta» (1Co 13,4-7).

Certament la perfecció no és una expectativa de la vida monàstica, malament rai qui ho cregui així. Per això el que ens cal és respectar el qui cau, ser-hi a prop per ajudar-lo a aixecar-se, i mentrestant evitar que la nostra vida es ressequi i córrer el risc de perdre’ns nosaltres mateixos o de perdre alguna ovella, que vagui sola pel bosc abans d’haver viscut i discernit en plenitud. Conscients de les nostres febleses sabrem comprendre les dels altres, ja que ningú no està mai lliure de caure en una crisi de vocació. La idea que la vida espiritual és tan sols pels forts no és pas la de sant Benet, ell es dirigeix a éssers humans amb les seves flaqueses i per això recomana als monjos «que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals» (RB 72,5).

Certament als monestirs hi ha persones que sovint no abasten els seus ideals, les fites que es van plantejar en entrar-hi, que se senten decebuts, insatisfets, i que en algun cas, en més d’un cas, per manca de confiança o de l’energia que demana el compromís de manera continuada, renuncien per complet a aquesta vida o bé abandonant-la o bé seguint-la ja sols per inèrcia, per la peresa o la por a iniciar altres camins. Cal vetllar sempre, cal no facilitar les condicions que ens poden portar a una crisi, cal regar cada dia la planta de la nostra vocació monàstica.

En primer lloc cadascun de nosaltres hem de tenir cura de la nostra vida espiritual amb la pregària, amb la lectio, seguint l’horari establert, participant en la vida de la comunitat. Però potser en algun moment concret ens caldrà que algú ens ajudi i ens esporgui una branca que amenaça de fer-se gran i malmetre tota la planta. Aleshores per rebre la misericòrdia, per deixar-nos esporgar, cal que ens avergonyim, en el sentit que ho diu el papa Francesc, cal que ens sentim humilment imperfectes i necessitats d’ajuda; perquè si no és així de res valdrà cap intent exterior. Cal potser fins i tot a vegades allò que avui dia es defineix com tocar fons i ser-ne conscients per poder surar de nou i fer-ho amb més energia, amb més força que abans; perquè dels errors, de les caigudes es pot aprendre molt, fins i tot més que dels encerts i sens dubte molt més que de la idea, sempre falsa, que som forts i no ens equivoquem mai i sols són els altres els febles i els qui cauen. Avui un és el fort i l’altre el feble i demà el fort pot ser feble i el feble fort.

Per prevenir les situacions de crisi i refermar la nostra vida monàstica José Antonio Pagola recomana primer una confiança radical en Déu, després buidar la nostra vida de pors i d’inquietuds innecessàries, i per acabar percebre els signes de Déu en aquells esdeveniments que ens sacsegen i ens interpel·len fortament. Així d’aquesta confiança en Déu n’obtindrem el fruit de saber viure en la dificultat; sols així viurem la nostra vocació en pau, fidelitat, obertura a la voluntat de Déu i mansuetud i posarem els fonaments de la nostra vocació sobre una roca que resistirà els embats de les onades i alhora podrem ser ancoratge pels qui corrin risc de ser enduts pel marejol de les crisis. Sols així crearem en la comunitat un clima que ens permeti a tots la recerca responsable de Déu. Com escriu sant Climent I de Roma als cristians de Corint «l’eficàcia depèn precisament de la unió dels uns amb els altres. (...) cada un al seu propi lloc, amb consciència recta, mirant de no transgredir les normes que regulen el propi ministeri.»

Tant de bo que sapiguem ajudar les ovelles que vacil·len i cercar i acollir joiosament a la cleda, en retrobar-les, les ovelles que maldestrament hem deixat marxar i hem perdut.