diumenge, 7 de febrer de 2016

SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES

De la Regla de sant Benet
Capítol 34

1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.

Comentari de l’abat Octavi Vilà

La riquesa d’una comunitat és la seva pluralitat, la seva diversitat; diversitat de temperaments, de caràcters, de nivells socials i culturals. La comunitat és plural, no uniforme, i aquesta riquesa de matisos en la vivència conjunta d’un sol objectiu, la recerca de Déu, fa que tots ens necessitem; fa la comunió entre tots els membres. Si bé no podem pensar que l’altre ha de ser com jo sóc, pensar com jo penso, fer el que jo faig i fins i tot portar l’hàbit i moure’s com ho faig jo, ja que això és un absurd; si que cal un mínim de comportament comú que permeti conviure en unitat i harmonia i no sigui tot plegat un desgavell. Equilibri entre singularitat i comunitat; comunió més que uniformització. Això, en la teoria, ho entenem molt bé, però a la pràctica ja costa més. Cadascun de nosaltres té uns dons i una manera de viure la seva vocació; sols en la mesura que entenguem això veurem la totalitat de la riquesa de la nostra comunitat. Un pot ser polit fins al límit, l’altre destraler en grau; un reflexiu, l’altre impulsiu; un menjador, l’altre sobri; una cantar bé i l’altre emetre sons difícilment identificables amb cap nota musical. Cal cercar el màxim comú denominador per establir els trets característics de la comunitat; així ha de ser la recerca de Déu en el clos del monestir, vivint en pau.

Diu Perfectae caritatis: «A exemple de la primitiva Església, en la qual la multitud dels creients eren un sol cor i una sola ànima, ha de mantenir-se la vida comuna en l’oració i en la comunió del mateix esperit, nodrida per la doctrina evangèlica, per la sagrada Litúrgia i principalment per l’Eucaristia. Els religiosos, com a membres de Crist, han de prevenir-se en el tracte fratern amb mostres de mutu respecte, portant els uns les càrregues de l’altre, ja que la comunitat, com a veritable família, reunida en nom de Déu, gaudeix de la seva divina presència per la caritat que l’Esperit Sant va difondre en els cors. La caritat és la plenitud de la llei i vincle de perfecció i per ella sabem que hem estat traspassats de la mort a la vida. En fi, la unitat dels germans manifesta l’adveniment de Crist i d’ella dimana una gran força apostòlica» (n. 15).

Qui no en necessita tant, que no tingui enveja del qui en necessita més, i el qui en necessita més que no cregui que s’ho mereix sinó que és a causa de la seva feblesa. Una recepta per viure en pau i per no caure en la murmuració. Sant Benet és reiteratiu a no fer accepció de persones, ho demana clarament a l’abat, però això no vol dir que no sigui conscient de les necessitats diverses d’acord amb les pròpies febleses. Aquí rau per sant Benet un dels orígens de renyines i enveges, la font del risc de la murmuració, ja que un pot cobejar el que es doni a un altre, vantar-se del que ha obtingut o vanagloriar-se de no necessitar tant.

Sobre la murmuració i el xafardeig el Papa Francesc deia el següent, improvisant, als religiosos, aquesta setmana passada: «Una manera d’allunyar-se dels germans i de les germanes de la comunitat és aquest: el terrorisme dels xafardejos. Escolteu bé: no al xafardeig, al terrorisme dels xafardejos, perquè qui parla malament és un terrorista. És un terrorista dins la pròpia comunitat, perquè llança com una bomba la paraula contra aquest, contra aquell, i després se’n va tranquil. Qui fa això destrueix com una bomba i ell s’allunya. Això, l’apòstol Sant Jaume deia que era la virtut potser més difícil, la virtut humana i espiritual més difícil de tenir, aquella de dominar la llengua. Si t’entren ganes de dir alguna cosa contra un germà o una germana, llançar una bomba de xafardejos, mossega’t la llengua! Fort! Terrorisme en les comunitats, no! “Però, Pare, si hi ha alguna cosa, un defecte, alguna cosa per corregir”, tu ho dius a la persona en qüestió: tu tens aquesta actitud que em fastigueja o que no està bé. O si no és convenient —perquè de vegades no és prudent— tu ho dius a la persona que ho pot solucionar, que pot resoldre el problema i a cap altre. Entesos? Els xafardejos no serveixen. “Però, al capítol?”. Aquí sí! En públic tot el que creguis que has de dir, perquè existeix la temptació de no dir les coses al capítol i després dir-les a fora: “Has vist la superiora? Has vist l’abadessa? Has vist el superior?...”. Però, per què no ho has dit, aquí, al capítol?... Queda clar?»

Certament potser sentim la temptació sovint de comparar-nos, no sols en coses materials, també quan algun de nosaltres ha d’anar a cuidar els pares per exemple, pensar que surt massa, o si va massa al metge, o tantes altres coses. També sovint el desig de controlar-ho tot, de saber-ho tot dels altres; una mica desconfiem dels altres com si sols nosaltres fóssim complidors i els altres tinguessin una tendència innata a saltar-se les normes, a sortir amb qualsevol excusa, a fer el que volen. Cal que confiem més en el criteri dels germans i dels superiors que sí que saben, o han de saber, el que necessita cadascú i on és cadascú a cada moment, i això vol dir també que cal comunicar-ho al superior quan sortim de casa i confiar-li les necessitats. Passa algun cop que dos monjos van per separat a alguna població propera, es veuen allí, sovint fins i tot dissimulen i es controlen de reüll, i l’un pensa malament de l’altre i a l’inrevés. El que haurien hagut de fer és dir que havien d’anar a tal lloc i potser haurien pogut anar-hi junts. Formem una comunitat i això es veu ben clar en moments en que es mostra dins la diversitat un esperit comunitari, com aquests dies que entre sortides i malalties hem hagut d’anar tapant forats aquí i allà i s’han tapat tots i amb bona cara; això és fer comunitat i és mostra del que ens uneix i que compartim un objectiu comú: cercar Déu en el clos del monestir tots junts.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada